Primavera Sound: de la sorpresa a l'emoció

La densa graella de concerts del Primavera permet que et muntis un festival a la teva mida, focalitzat en un gènere o en un altre, però, encara que hi va haver propostes de tots els colors, es pot parlar de brillants accents pop en la segona jornada del festival, ahir al Parc del Fòrum. Mostres de depurada artesania de la cançó, en particular, en les actuacions d’una marca amb història, The Magnetic Fields, i d’un dels noms estrella d’aquest any, el suggerent trio britànic The xx. 

I, com dijous, hi va haver sorpresa, encara que aquesta, a diferència d’aquell xou inesperat d’Arcade Fire, va arribar a córrer de boca a orella en les hores precedents. Mogwai, una banda no inclosa en el cartell d’aquest any (va actuar en el festival en l’edició del 2014), va oferir una actuació no programada en què va recórrer en primícia internacional el seu nou disc, 'Every country’s sun', que no sortirà fins a l’1 de setembre. 

POSTROCK CORPULENT 

Concert sense clàssics, doncs, consagrat completament a un material encara inèdit, amb l’excepció del senzill 'Coolverine', i que, en la primera escolta, va mantenir les constants del Mogwai més invasiu, un postrock que no renuncia al riff, amb un crescendo final sustentat per greus. Stuart Braithwaite lluïa una samarreta amb les paraules «Public Enemy» amb una diana i la foto de la primera ministra britànica, Theresa May. Mesos abans d’emprendre la seva gira mundial, l’actuació va venir a ser un assaig en públic del material. «Sou els primers a sentir-lo».

 Mogwai va actuar en la parcel·la de terreny guanyada aquest any pel Primavera, travessat el pont del port del Fòrum. Distàncies interiors cada vegada més grans, que imposen la llarga caminada per passar d’un escenari a un altre. Entre el públic d’aquest dijous hi havia el president Puigdemont, que es va passejar pel recinte en companyia d’un dels codirectors del festival, Albert Guijarro. També va visitar la mostra el conseller de cultura, Santi Vila. Als accessos del festival es va poder veure ahir una enorme pancarta amb el lema 'No callarem', la campanya a favor de la llibertat d’expressió motivada pels casos de rapers condemnats. 

A l’Auditori Rockdelux, llarguíssimes cues per veure The Magnetic Fields posant en escena la primera meitat del seu nou, quíntuple, disc, '50 Song memoi'r (la segona serà aquest divendres a les 16.00 hores). Stephin Merritt va cantar dins d’una espècie de casa de nines, com un nen gran, amb jersei de quadros i gorra, acompanyat per la seva abundant companyia i recorrent les cançons de la seva vida. Literalment: va començar amb 66 'Wonder where I’m from', cançó que al·ludeix al seu any de naixement, i va seguir caminant a través de 1967, 1968, 1969..., fins a estacionar-se al 1990. Peces amb cites a gats negres, peixos i Judy Garland, mirades a la infància i a la joventut amb fons filosòfic tragicòmic.

CANÇONER AMB ÀNGEL

Un pop de cambra executat amb més exuberància que en el disc. Aquest repertori no resulta, tot s’ha de dir, tan incontestable com en aquell altre repte de fa temps, les 69 encertades cançons de 69 'Love songs' (1999), però l’exercici va ser deliciós, executat amb cura i tocat pels records i anècdotes gracioses que anava deixant anar Merritt.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A la plana dels escenaris Heineken i Mango, davant del paisatge de torres del Fòrum i Diagonal Mar, multituds, sobretot, de guiris angloparlants en l’actuació de Mac Demarco, un rampant ídol canadenc que es val d’un pop amb rampells juganers, tocs dels anys 60 i debilitats romàntiques kitsch. El seu tercer disc, 'This old dog', conté algunes cançons coloristes i eficaces que van entretenir la concurrència, com 'On the level' i 'One more love song'. És destacable la inclinació dels músics per la nuesa, molt en particular el senyor bateria, que va tocar tot el repertori sense més roba que una gorra de turista de mitjana edat a la Costa del Sol, per al gaudi del realitzador de vídeo.

I, per fi, encarant la mitjanit, The xx i la seva proposta a priori poc compatible amb un macrofestival. Però això dels artistes amb tendència interiorista que es veuen actuant en espais gegants, pleníssims i sorollosos és una característica de l’edició d’aquest any (pensem en Solange i Bon Iver). Però, en la seva dècada de trajectòria, Jamie Smith i companyia han après l’art de la professionalitat i de l’adaptació a qualsevol context. A favor seu, un tercer disc, 'I see you', bastant més dinàmic que els anteriors: d’aquí van sortir cançons com 'Say something loving', que va obrir el concert amb distant calidesa. La tensió entre vulnerabilitat i nervi va acompanyar un concert en què The xx es va expandir portant el seu minimalisme pop al terreny físic, en un heterodox clímax de la jornada.