The xx, del monocrom al tecnicolor

Quan es van donar a conèixer, The xx eren uns adeptes de l'espai negatiu, l'essencialisme, les poques coses ben disposades. Progressivament, el seu pop amb accents soul ha anat guanyant en color fins a esclatar (després de l'eclèctic disc de Jamie xx, el seu maquinetes) en un festival de ritmes 'uptempo' i tornades apropiades per a la ràdio a 'I see you', el disc que divendres van presentar davant una massa de gent espectacular al Heineken.

Ser accessible no vol dir no ser elegant, i The xx segueix sent un projecte amb atracció per la delicadesa de matís. Sorprèn com un grup tan subtil ha aconseguit convertir-se en reclam efectiu d'un macrofestival. És sorprenent i emotiu, un estrany cas de justícia poètica. I l'emoció creix veient com el grup se sent òbviament aclaparat pel paisatge d'aquesta nit; en un moment donat, la cantant-guitarrista Romy Madley Croft va confessar el seu nerviosisme.

VULNERABLES I HEDONISTES

Notícies relacionades

Primavera Sound: de la sorpresa a l'emoció

Elionor i l’amor

Potser van ser aquests nervis els que van fer que, durant les primeres cançons, The xx sonessin gairebé massa vulnerables. Les veus van sonar una mica apagades, i tot en general una mica mat, fins aproximadament la meitat de l'actuació, quan 'Dangerous' va sonar amb la força adequada i va començar una etapa concebuda com una sessió mesclada: es van succeir sense descans una 'Fiction' cantada amb sumptuositat per Oliver Sim, 'Shelter' en revisió ballable a l'estil de la remescla de Them Jeans, 'Loud places' (del disc de Jamie xx) amb l'escenari refulgint tots els colors de l'arc iris i, anant més enllà de l'hedonisme, una climàtica 'On hold'.

Per a la recta final, 'flash-back' amb 'Intro' i una 'Angels' precedida per un discurs de Romy a favor de l'amor, de cuidar-se els uns als altres, només un entre els molts en la línia que s'han sentit en aquesta edició del festival. La música i la unitat com a resposta a l'ascendent discurs de l'odi.