Siniestro Total: "¿De qui podrem fer acudits? ¿De Viriat?"

Siniestro Total ja fa molts anys que ballen sobre la tomba d’aquella movida que ells mateixos van contribuir a forjar amb els seus memorables himnes de gloriosa insolència. Com el grup salvatge de la pel·lícula de Sam Peckinpah, el combo gallec liderat per Julián Hernández ha seguit cavalcant mentre al seu voltant el món canviava i el negoci discogràfic es convertia en un desert poblat per formigues i escorpins. Avui arriben a Luz de Gas per abeurar una mica, refrescar les muntures i, de passada, presentar el seu últim disc, El mundo da vueltas; un vinil de 10 polzades que recull vuit cançons gravades en els últims cinc anys i publicades fins ara només a internet.

–¿A qui se li acut editar avui dia un disc de vinil de 10 polzades?

–Doncs a nosaltres, ja ho veus. Ho hem fet fonamentalment per l’objecte. Les cançons les havíem anat traient a la xarxa. En aquest sentit, internet és genial: graves la cançó i l’hi poses. «En horas 24, pasan de las musas al teatro», que deia Lope de Vega. I quan vam tenir vuit cançons, vam dir: «Home, doncs això ja ens dona per a un 10 polzades». Que era una cosa que ens feia il·lusió, perquè, a la nostra edat, menys pel cilindre de cera hem passat pràcticament per tots els formats, però no teníem cap disc de 10 polzades, i això que són tan macos.

–També és una manera de deixar clar que el grup funciona al marge de les convencions de la indústria discogràfica.

–Celebro que ho entenguis així. Els camins de Siniestro Total i les multinacionals van coincidir durant un temps. Ara estan separats i m’atreveixo a pronosticar que mai més tornaran a coincidir. El futur del grup és molt impredictible, però el que és segur és que no hi haurà discogràfiques grans ni llançaments delirants. I la veritat és que tampoc ho trobarem a faltar.

–Al gravar les cançons de forma independent, com si fossin singles, el resultat final sona més pop que els discos anteriors.

–Cada cançó surt d’un lloc diferent, i pensàvem que a l’ajuntar-les quedaria un popurri insuportable. Però, d’alguna manera, la cosa funciona. És molt possible que al pensar cada cançó per separat i no com a part d’un tot, surtin d’una altra manera. Més pop, sí.

–El tema Chico de ayer, per exemple, és el més pròxim a la new wave que Siniestro Total ha gravat en molts anys.

–Totalment. A nosaltres ens sona als primers discos de Joe Jackson.

–I està plena de referències a Nacha Pop i Los Secretos. Encara que la lletra comença dient «puta, hijo de puta»...

–[Rialles] T’explico la història, que és més simple del que sembla. La música és de [Javier] Soto, i quan l’estàvem muntant i jo havia de ficar-hi la lletra, no se m’acudia res que encaixés. Un parell de dies abans d’entrar a gravar, anava conduint de la Corunya a Vigo i em vaig dir a mi mateix: «¿Com pot ser que no se t’acudeixi res? Tonto, sembles tonto». I resulta que aquella frase, «tonto, sembles tonto», encaixava perfectament. De «tonto, pareces tonto» a «puta, hijo de puta» només hi ha un pas [rialles], així que vaig fer una lletra que consistia a insultar-me a mi mateix. I vaig posar les cites a Nacha Pop i Los Secretos per fer-ho tot més insultant.

–Siniestro Total i Los Secretos deuen ser els únics grups dels primers dies de la movida que no han fet mai cap gira de reunió perquè no s’han separat en cap moment.

–Sí, això potser ha sigut un error. Moltes vegades pensem que potser ho hauríem d’haver deixat durant un temps per tornar després rebent un bany de multituds. Aquestes gires de reunió es veu que donen diners. Però no ens ha agafat mai per aquí. Deu ser que som massa cabuts.

–A la lletra de ¿Casualidad? No lo creo es vincula la visita de Kissinger a Madrid amb la mort de Carrero Blanco. Suposo que quan van gravar la cançó, el 2013, ni els va passar pel cap que podien acabar a la garjola pel fet de fer acudits sobre aquest tema.

–¡El que expliquem a la cançó no és un acudit, sinó un fet històric! Kissinger va visitar Carrero Blanco i Carrero Blanco va volar pels aires. Però, vaja, si Carrero Blanco es converteix en un tabú, ¿de qui podrem fer acudits? ¿De Viriat? Aquí el problema és la interiorització de la por a dir coses, que nosaltres mateixos ens creguem que hi ha coses de les quals no ens en podem riure o de les quals no podem parlar. Això sí que és dolent. Seria renunciar a part del que som. Com tallar-nos un braç o una cama.

–¿Alguna vegada els han dit abans d’un concert «aquesta cançó no la toqueu»?

–Fixa’t, això no ens havia passat mai. I l’any passat, per primera vegada en 35 anys de grup, vam arribar a un parell de llocs i els mateixos organitzadors del concert ens van demanar que no toquéssim determinades cançons.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿Per exemple?

–Doncs vam tocar a Tordesillas, on fan el Toro de la Vega, en una reu-nió de motards. I va venir un paio de l’organització i ens va dir: «Millor si no toqueu la de Alégrame el día [himne antitaurí], que potser fereix sensibilitats». No la teníem en el repertori, però, és clar, la vam tocar pels nostres collons. I no va passar res. H