La sanguinària bacanal de Margit Thyssen

Va passar la nit del 24 al 25 de març de 1945, a Rechnitz, en una Hongria antisemita i aliada d’una Alemanya a punt de ser derrotada en la guerra. Els russos eren molt a prop; només faltava un mes perquè Adolf Hitler se suïcidés. Però al seu castell, Margit Batthyany-Thyssen, una de les dones més riques d’Europa, exercia d’amfitriona d’una festa en què no s’escatimaven ni l’alcohol ni els excessos i a la qual havia convidat els caps locals del partit nazi i membres de la  Gestapo, les Joventuts Hitlerianes i les SS, entre ells el seu amant i administrador de la mansió Hans-Joachim Oldenburg i el suboficial Franz Podezin, que va rebre una trucada.

Li van comunicar que 180 presoners jueus amb tifus havien arribat a l’estació de tren. De seguida va convocar entre 10 i 13 convidats de la festa, els va donar fusells i els va acompanyar a un lloc pròxim per «liquidar» els jueus. I així ho van fer, després d’obligar-los a despullar-se davant una fossa que ells mateixos havien  cavat. Mentrestant, «al palau es destapaven més ampolles de xampany i algú tocava l’acordió».

A un cambrer li va cridar l’atenció que «els hostes» que van tornar a les tres de la matinada «gesticulaven amb vehemència» i «tenien les cares vermelles». «Podezin, el presumpte capitost que fa una estona ha disparat al cap d’homes i dones, ara balla amb total desimboltura», escriu el periodista suís Sacha Batthyany (1973), renebot de Margit, a 'La matanza de Rechnitz. Historia de mi familia' (Seix Barral), exercici de rescat del passat dels seus ancestres, on ell mateix psicoanalitza la seva traumàtica herència i troba una no menys dura resposta a aquesta pregunta: «¿Hauria sigut capaç d’amagar els jueus?».     

"LA COMTESSA NAZI"

De la massacre n’han parlat Elfried Jelinek a 'El ángel exterminador', Eduard Erne en el documental 'Silencio de muerte' i David R. L. Litchfield a 'La historia secreta de los Thyssen' (Temas de Hoy), tot i això, Batthyany no en va saber res fins que el 2007 un col·lega li va assenyalar que la premsa parlava de la seva «tia Margit» com «la comtessa nazi i sanguinària», filla dels barons Heinrich Thyssen i Margareta Bornemisza, i germana de Hans-Heinrich Thyssen-Bornemisza, el col·leccionista d’art casat amb Carmen Cervera.   

Margit (1911-1989), perfecta caçadora, encara que no hi ha proves  que disparés aquella nit, estava casada amb el comte hongarès Ivan Batthyáni (germà de l’avi de l’autor), que l’endemà de la matança va ordenar executar 18 jueus que havien cobert amb terra la fossa comuna, encara avui sense localitzar.  

DE BUENOS AIRES AL GULAG

El llibre (més de 25.000 exemplars venuts a Alemanya) condensa els resultats d’una recerca que va portar Batthyany a Buenos Aires, al gulag i a Hongria. La novel·la es fonamenta en testimonis, arxius i actes del judici que hi va haver després de la guerra (dos dels principals testimonis van ser assassinats), però, sobretot, en el diari de la seva àvia Maritta, en què confessava un altre negre episodi familiar, que va tenir lloc l’estiu de 1944.

Maritta es va criar en una règia família de terratinents hongaresos amb uns pares estrictes i distants. Vivien amb nombrosos criats en un palau de 30 habitacions, llavors ocupat per tropes nazis, després expropiat pels russos. El que la va turmentar durant tota la vida va ser sentir-se culpable per no haver fet res al veure com un matrimoni jueu, els Mandl –que abans d’acabar com a esclaus del noble regentaven la botiga de comestibles–, morien a trets al pati després de suplicar ajuda al seu pare, que els hi va negar. Només volien que salvés els seus fills, que ja anaven cap a Auschwitz. Un d’ells, Agnes, tenia 18 anys. L’autor va localitzar una Agnes nonagenària i les seves dues filles a l’Argentina. Com aquestes, se sent «un net de la guerra». Els seus pares van guardar silenci sobre el passat i ell necessitava conèixer-lo. Per això va viatjar amb el seu pare a Rússia, on el seu avi va purgar 10 anys en el gulag.

Notícies relacionades

Darrere la pista dels botxins de Hitler

Esvàstiques al Palau de la Música

Batthyany s’interroga sobre per què durant la guerra tantes i tantes persones «es van limitar a mirar i a no fer res». ¿Per què la seva tia Margit «simplement seguia ballant mentre 180 éssers humans queien en una fossa cavada per ells mateixos»? ¿Per què el seu besavi va veure com dos veïns eren assassinats al seu palau i només «va fer tot el possible per ocultar el crim»? ¿Per què els hongaresos no feien res quan els nazis enviaven els jueus als camps o els llançaven emmanillats de dos en dos al Danubi i disparaven a un, que arrossegava l’altre al fons?

INTERROGANTS

El periodista es fa una bateria de preguntes. «Si esclatés una guerra com la de fa 70 anys, ¿que no hi prendríem part tots?». «¿No ens tornem de sobte submisos i obedients quan es tracta de salvar la pell?». «Avui dia a cada hora estem a favor o en contra d’alguna cosa a Facebook o a Twitter. Intercanviem fotos sanguinàries i anàlisis saberudes, compartim vídeos de naufragis en què veiem refugiats ofegar-se davant Lampedusa i firmem peticions virtuals contra la mutilació genital a Sudan del Sud. Ara bé, ¿com actuaríem si els fets es traslladessin del nostre ordinador al carrer?».