Patty Jenkins: "Vull que qualsevol pugui ser Wonder Woman"

Per graduar-se a l’American Film Institute, Patty Jenkins va realitzar un curtmetratge, 'Velocity rules', en què una mestressa de casa es transforma en superheroïna. Era un treball inspirat en un dels directors que més ha estudiat i admirat, «particularment pel seu to»: Pedro Almodóvar. «Recordo 'Qué he hecho yo para merecer esto'», diu en una entrevista amb cinc periodistes europeus. «La gent parla de coses serioses i a la vegada estàs veient a la pantalla gent que et fa preguntar-te: ‘¡Déu meu! ¿Què passa en aquesta pel·lícula?’»

Setze anys després d’aquell curt (que promet penjar on line «aviat»), Jenkins tanca un cercle. Perquè després de rodar el 2003 'Monster', després de la maternitat, després de diverses feines per a televisió (inclòs el pilot de 'The killing' i episodis d’Entourage i Arrested Development) i després d’un frustrat pas per la direcció del segon 'Thor', ha tornat al món de les superheroïnes, i aquesta vegada per la porta gran. La seva pel·lícula és 'Wonder Woman', un fenomen de taquilla, de debat i de satisfacció personal perquè la seva «ambició, fins i tot molt abans del curt, va ser fer una pel·lícula com aquesta».

 

–¿Què la va fascinar en primer lloc del personatge?

–M’atrapa en la més infantil forma estètica: vull veure-la a ella, veure-la lluitar, m’entusiasma, m’enganxa visualment i m’estimula. Però el que representa és molt més complex que això. La veig com una oportunitat emocionant perquè encarna una cosa bonica.

–¿Algun superheroi li provoca el mateix?

–Superman. Quan el vaig veure em va canviar la vida. La meva mare em va portar a un cine enmig del no res i era una pel·lícula tan adulta per a una nena de 7 anys... Recordo que vaig plorar moltes vegades. Jo era Superman. I Wonder Woman es va convertir en la meva versió personal d’allò: vull fer sentir a una altra gent el que jo vaig sentir quan tenia 7 anys, per això sento que és tan important protegir el dret de nens i nenes a sentir-ho, perquè jo ho vaig sentir més enllà del gènere i vull que qualsevol pugui ser Wonder Woman.

–Hi ha qui aplaudeix la seva pel·lícula per allunyar-se del cinisme i tornar a altres valors.

–Valoro altres pel·lícules, crec que hi ha un espai per a tot, però hi ha hagut un buit respecte a una conversa sincera sobre com pensem salvar aquest món, sobre herois, sobre amor... No hi ha hagut gaire d’això en molt de temps. Jo he passat tota la meva vida intentant guanyar habilitats i és increïble veure-les donar fruit en una pel·lícula que a més ha de ser maca, divertida, fantàstica i totes aquestes coses i, el més important, que no ha de sermonejar.

–Va ser el 2005 quan vostè va proposar Wonder Woman a l’estudi per primera vegada. ¿Per què creu que ha trigat tant?

–No ho sé, perquè no estava als despatxos, però crec que hi va haver diverses coses. L’univers de DC Comics s’estava redissenyant, hi ha hagut alguns fracassos de pel·lícules amb superheroïnes i durant molt temps es va pensar que per a totes les pel·lícules d’acció el públic eren homes joves.

–¿Quanta pressió va suposar ser una de les primeres dones amb un pressupost tan alt?

–Només vaig pensar en aquesta qüestió després d’haver-la acabat; la pressió de fer una bona Wonder Woman sobrepassava tota la resta. Des que vaig firmar vaig pensar: «Ningú ho ha fet en 75 anys i ha de ser increïble». Em sentia una persona adequada per intentar-ho. Quan la pel·lícula va estar acabada sí que vaig sentir pressió: no només vull que la pel·lícula triomfi perquè soc cineasta, també penso que vull que signifiqui alguna cosa bona per a totes les dones cineastes.

–¿Està preparada per al debat feminista que genera, tant a nivell popular com intel·lectual i acadèmic?

–Fa anys que estic en aquest debat. Vaig fer Monster, que tracta d’una dona lesbiana assassina en sèrie i que va encara més enllà. I estic definitivament preparada perquè vaig créixer en tot això. La meva mare és una feminista de pes. Vaig créixer entre dones, amb la meva mare i les meves germanes, sense el meu pare. El que jo intento és concentrar-me en el resultat, que és que arribi el dia en què pugui ser cineasta universal i el meu protagonista pugui ser un personatge universal i la resta es converteixi en secundari. Evidentment, encara no som aquí.

–¿Què n’opina de la polèmica que va provocar l’organització de sessions només per a dones?

–Jo trobo valor als dos arguments. No crec que s’hagi d’excloure a ningú, però també celebro que sigui una cosa molt especial per a les dones i és meravellós. Vam fer la pel·lícula per a tots. Aquesta dona ha pertangut a tothom per molt temps i m’agradaria que pogués seguir així molt temps, però em toca el cor immensament que tingui un lloc especial per a les dones.

Notícies relacionades

Sexe, mentides i Wonder Woman

Barcelona, capital de la innovació social

–Aquesta és una pel·lícula de Hollywood, d’entreteniment i superherois, però el personatge va néixer com una figura política i arriba al cine amb Donald Trump a la Casa Blanca i amb les dones a la primera línia de la resistència. ¿Té por que hi hagi politització?

–És el que desitjo, espero que es polititzi d’una forma profundament teòrica, que iniciï un debat sobre qui som al món i com ens comportem internacionalment, i també espero que aquest missatge arribi a tothom. ¿Qui volem ser, com volem avançar, creiem en la veritat, creiem en l’amor? I si ho fem, hem d’aspirar a ser herois d’una nova forma. Qui ocupa el poder aquí i ara és tan transitori... Jo miro a centenars d’anys vista, veig el verdader malson que tenim al davant, i tots, nosaltres i les següents generacions, hem d’involucrar-nos-hi.