Els botxins intel·lectuals de Hitler

Tot just tenien 30 anys quan Hitler va arribar al poder i eren universitaris, molts amb tesis doctorals i dues carreres: juristes, economistes, filòlegs, historiadors, metges… Van ser aquells joves brillants els que, com a comandaments de les SS i el seu Servei de Seguretat (SD), van convèncer les seves esquadres, i van donar exemple disparant les seves pròpies armes, que havien de matar homes, dones i nens i implicar-se en la cadena de genocidi nazi. Sobre com i per què 80 homes amb formació acadèmica van interioritzar i es van comprometre amb la doctrina nazi i es van convertir en assassins ho estudia l’historiador francès Christian Ingrao (1970) en l’assaig, fruit de la seva tesi, Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS (Acantilado).

¿Com és possible que especialistes en ciències humanes i socials acabin sent genocides? «Sempre hi ha intel·lectuals al darrere de qualsevol massacre del segle XX. Només cal veure Uganda, Iugoslàvia, el genocidi armeni, Ruanda…».

Segons Ingrao, l’intel·lectual nazi es compromet amb les SS, l’Orde Negre de Himmler, que li ofereix a la vegada elitisme i völkisch (nacionalisme i racisme) i on es comparteix «la profunda aversió per una República de Weimar que encarnava l’agonia de l’Alemanya en hores baixes». Perquè eren fills de la derrota alemanya en la primera guerra mundial, amb l’humiliant Tractat de Versalles i les seves conseqüències, que va sumir la societat en «una angoixa apocalíptica, cosa que fa els intel·lectuals molt sensibles als comportaments transgressors».

 Aquests SS amb carrera van exercir una funció pedagògica sobre els membres dels Einsatzgruppen (els comandaments destinats a les execucions en massa als territoris conquistats de l’Est) que dirigien. «El seu discurs legitima les accions de genocidi. Un exemple: l’agost de 1941, Bruno Müller, especialista en Dret Internacional i amb una tesi, diu als seus homes que a partir de llavors hauran de matar dones i nens. Per explicar-los-ho fa portar una dona i un nen i els dispara un tret. Com ell, tots els caps van utilitzar la mateixa retòrica per convèncer-los: ‘O ells o  nosaltres». L’argument defensiu per a les atrocitats és que la «bèstia infrahumana» de l’enemic judeobolxevic amenaça la supervivència de la raça ària.

I la coartada va funcionar. «Executar homes era més justificable dins del discurs de guerra» i des del juliol de 1941 «van acceptar matar dones perquè eren del partit comunista, partisanes o sabotejadores», i el mes següent Himmler i Heydrich van ordenar matar nens, el pitjor tabú. L’esfereïdora carta d’un policia vienès a la seva dona després d’una matança a Bielorússia aquella tardor mostra a més «el psíquic dels assassins»: «Al desè cotxe, ja apuntava amb calma i disparava de manera segura a les dones, els nens i els nombrosos nadons, conscient que jo mateix en tinc dos a casa, amb els quals aquestes hordes actuarien de la mateixa manera (...) Els nens de pit sortien volant (...) i els rebentàvem en l’aire abans que caiguessin a la fossa (...) Mai havia vist tanta sang, porqueria, ossos i carn. Ara comprenc l’expressió borratxera de sang».

Com Müller, abans de trencar «el mite que els intel·lectuals no són homes d’acció», molts dels seus col·legues van treballar a les oficines que s’ocupaven de la germanització de l’Est, és a dir, «la planificació de l’expulsió i extermini de la població indes­itjable per preparar la utopia de l’arribada del gran Reich mil·lenari, que era la base de la seva ideologia. És a dir, cal matar-los per poder aconseguir el nostre somni».

 Tot i les coartades ideològiques alguns executors van acusar el trauma d’infligir tanta violència quotidiana i la van somatitzar en alcoholisme, depressions o crisis psiquiàtriques. «Diu coses de l’ésser humà perquè demostra que tot i la convicció ideològica i de l’odi als jueus hi ha alguna cosa que els fa sentir que matar dones i nens és terrible i transgressor». 

Notícies relacionades

La sanguinària bacanal de Margit Thyssen

Esvàstiques al Palau de la Música

Per restar-los càrrega psicològica els jerarques nazis van intentar «economitzar els seus homes» i van proliferar les cambres de gas. Entre juny i desembre de 1941 els 3.000 membres dels Einsatzgruppen van executar 550.000 persones. A les cambres de Treblinka, 120 homes en van matare en el mateix període 800.000. Els intel·lectuals, com Otto Ohlendorf, cap de l’SD enjudiciat a Nuremberg, va ordenar una «manera militar de matar», l’afusellament en fila, com si el legitimés una resolució judicial. «Va posar en marxa grans massacres amb un sistema estandarditzat on centenars d’assassins mataven centenars d’homes amb una bala a la nuca». I els seus col·legues metges aconsellaven sobre com i on apuntar, amb la baioneta calada per distanciar-se, i «per no causar destrossa excessiva i la dispersió de la massa cerebral i d’ossos que podrien tacar l’uniforme».

Després de la guerra, els que van ser processats majoritàriament van negar la seva implicació i/o van al·legar haver obeït ordres. Podien negar-s’hi, i els haurien canviat de destí, però no hi ha proves que cap ho fes.