Josep Maria Flotats: "Europa no ha avançat, té por i s'està protegint"

No fa gaire, Josep Maria Flotats va rebre una trucada inesperada des de Barcelona. No era una proposta teatral perquè el calendari ja li marcava el retorn a casa, amb la reposició en castellà de 'Ser-ho o no' al Teatre Borràs. Però algú com ell, acostumat a l’aplaudiment, avesat en mil funcions, va sucumbir a l’emoció davant el que assumeix com a molt més que un reconeixement personal. Dimarts, l’artífex del Teatre Nacional de Catalunya pujarà a un escenari molt especial. I no per actuar. Serà el protagonista d’una obra majúscula, una cerimònia en què serà investit doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

–¿Quines sensacions té davant d’un paper com aquest?

–Em sento molt feliç i al mateix temps molt sorprès. Quan em van trucar per comunicar-m’ho vaig dir: «¿A mi? ¿Per què?». I després vaig afegir: «¿I ja?». Això es dona a la gent gran. Com diria Josep Pla, m’ha tocat la loteria, una propina suplementària de la vida. Però tinc consciència que es dona a un home de teatre i, a través meu, a tot el món del teatre. Lamentablement, el nostre ofici no està valorat com caldria, i és una professió que està en una situació molt precària, molt difícil. La quantitat d’actrius i actors que no viuen del seu ofici és descoratjadora. Aquest reconeixement és un homenatge a la gent del teatre, així ho entenc i així ho he rebut. No puc deixar de compartir-ho perquè soc el que soc gràcies a totes les persones amb qui he treballat. I són moltes. I ho valoro perquè és rar. Aquesta mena de premis es donen a la gent del cine, no del teatre.

–I l’endemà, l’estrena.

–Torno a Barcelona amb aquesta obra i em fa molta il·lusió. Ja va triomfar al Teatre Lliure. Recordo que es van esgotar les localitats el primer dia i la gent es va quedar al carrer. Després, vam fer gira per Catalunya, i en la versió castellana, vam estar al Teatro Español i amb una altra gira per Espanya. I a tot arreu ha tingut molt bona acollida. 

–I tot comença amb una pregunta entre veïns: «¿És jueu, vostè?».

–Al principi, amb l’autor, Jean-Claude Grumberg, pensàvem que aquí potser no funcionaria tan bé perquè el tema jueu és molt desconegut, sobretot en comparació amb França, on segueix vigent. I ha sigut al revés. S’ha entès i s’ha rebut molt bé perquè, en realitat, el nucli del text té a veure amb la tolerància, amb el dret a la diferència. El meu veí no pensa com jo, ¿i què? Mentre mantinguem les regles de convivència, d’educació, és el seu dret. I després l’autor desmunta tots els tòpics que solem aplicar davant el desconeixement amb humor i amb molta intel·ligència. Una mica a l’estil de Woody Allen, però en lloc d’humor novaiorquès, és humor judeo-parisenc. I et fa riure, fins i tot, sobre alguns temes molt seriosos i greus.

–No és fàcil mantenir aquesta línia sense  ferir segons quins sentiments.

–Però com que és tan intel·ligent, en cap moment hi ha res que pugui ser ofensiu per a algú que pensi el contrari. Per exemple, un dels protagonistes diu de tant en tant: «Somio amb Hitler». I quan s’acomiaden, l’altre li pregunta: «¿Què? ¿Encara somies amb Hitler? ¿Ha tornat Hitler?». I ell respon: «Ui, no està mai massa lluny». 

–Queda lluny (o no), però no hi ha dia en què no hi hagi motius per reflexionar sobre aquestes qüestions.

–Exacte. La tolerància i la identitat on sigui i de la manera que sigui, tant si ets jueu com si no, o d’una religió, o d’un país... Diuen que és teatre polític en clau de comèdia. Gairebé tot és polític, però jo ho entenc més com un text filosoficohumanista. És el millor que pot donar el teatre. Em diverteix, em distreu, m’instrueix, em fa pensar i després provoca diàleg.

–També hi apareixen les grans preguntes de la humanitat: ¿qui som?, ¿d’on venim? ¿a on anem?

-I ¿per què som el que som? O ¿acceptem ser el que som? ¿Estem d’acord amb l’educació que hem rebut? ¿I amb mi mateix? ¿Soc lliure? ¿Estic vivint d’una manera que m’han ensenyat i que accepto o ho faig perquè és una tradició i no faig res per canviar-ho? Al final, és tot el que té a veure amb la llibertat individual, el dret a decidir.

–Dret a decidir. En un altre sentit i en clau més política, és el tema  que marca el dia a dia de Catalunya i d’Espanya.

–Quan vaig escollir aquesta obra, en cap moment vaig pensar que era un tema que anava per aquí, en aquest vessant polític. En l’obra s’obren portes, després que cadascú interpreti i faci el que vulgui. Jo no hi entro.

 

–¿I en el procés, hi vol entrar?

–Visc a Madrid, vinc molt sovint a Barcelona, però públicament em reservo la meva opinió sobre aquest tema. Considero que la meva feina és fer teatre i que el meu teatre reflecteix unes idees humanistes, de democràcia, de llibertat, de respecte per les minories, les que siguin, i jo lluito a través d’aquest instrument. I em quedo aquí. Quan vas a votar, es tanca la cortina i és un vot dins d’una urna i és secret.

 –En altres temps sempre es va declarar nacionalista.

–Sempre m’he manifestat a favor del govern que advocava per fer un Teatre Nacional, fos del color que fos. Per a mi, el teatre està per sobre de tot. El meu somni sempre havia sigut tenir un gran espai que pogués crear, rebre i difondre, i connectar-se amb la resta d’Europa. I vaig venir i ho vaig fer. Vaig votar pel govern que volia fer-lo. Si hagués sigut un altre, també l’hauria votat.

   

–¿I com viu des de Madrid el bombardeig constant sobre la situació política de Catalunya?

–Fa molt temps, ja em preguntaven: «¿Com reps tot aquest bombardeig?». I llavors no tenia aquesta sensació. Però aquest últim any sí que la gent del carrer ha començat a fer-me preguntes que no m’havia fet mai. «Ui, ¿vas a Barcelona?». «Sí, ¿què passa?». Ho diuen com si me n’anés no sé on. I la veritat és que al matí a Madrid algunes ràdios es dediquen a fer una propaganda anticatalana sistemàtica. No és anti un govern determinat, no, a tots els posen al mateix sac. És molt desagradable perquè crea una situació de tensió i empitjora les relacions entre les persones. I és el que dèiem sobre la tolerància i el respecte a les diferències. I, a més a més, hi ha moltes coses que no són veritat, com que a Catalunya no es pot parlar castellà, que si parles català no pots entrar en una botiga, que no et reben bé. Tothom sap que és mentida, però sempre hi ha qui s’ho creu. Jo, per exemple, faig aquesta obra en castellà, després d’haver-la fet en català, amb tota naturalitat. Una cosa són les polítiques de certs governs i una altra la riquesa d’una llengua i les tradicions.

–En la comparació amb les situacions de l’obra, sobretot en el tema jueu, podríem pensar que hem avançat pel que fa a tolerància i convivència, però el dia a dia ens ho desmenteix amb imatges dramàtiques i vergonyoses. Potser no hem avançat tant.

--La democràtica Europa no ha avançat. S’està protegint, té por, que és el pitjor que pot passar.  Fins ara ha viscut a les ordres dels Estats Units, fent tot el que li deien. I ja està bé que Europa tingui una mica d’independència, de criteri i de personalitat que no ha tingut. L’actuació amb els refugiats és terrible. No sé com es pot resoldre, però és tristíssim. Fa poc vaig llegir una notícia que em va posar la pell de gallina. Una pobra barca carregada de gent, que va ser abordada per uns pirates libis. Els van robar el motor i els van abandonar. I la majoria dels refugiats van morir. És la misèria de la misèria humana. No hi ha dret i no es fa res. Espanya n’hauria d’acollir no sé quants milers i n’han vingut quatre. I cada un hi tenim la nostra responsabilitat, però individualment poca cosa pots fer. Aquest país sembla que oblida els milers d’espanyols que després de la guerra civil van haver d’anar-se’n i van ser acollits. 

–Ens hem acostumat a conviure amb aquest drama.   

--Sí, és terrible. Fa uns dies vaig anar al mar. Em feia molta il·lusió banyar-me, i quan era a l’aigua, de sobte, vaig pensar: «Aquest és el mateix mar on cada dia mor molta gent, nens, dones...». I em vaig sentir molt malament, em va entrar una sensació d’angoixa, i vaig haver de sortir. I ja no vaig poder tornar a banyar-me. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Per acabar. Es compleixen 25 anys de l’estrena d’'Angels of America', l’obra amb la qual va inaugurar el TNC i que va originar una gran polèmica. A Londres l’acaben de reposar. ¿No ha pensat a recuperar-la?

–Doncs sí. No fa gaire li vaig dir a Xavier Albertí: «Tinc ganes de tornar a muntar 'Angels of America', pensa-t’ho i, naturalment, hauria de ser al Nacional». Estaria bé perquè, a més a més, té una vigència rotunda. Llavors era Ronald Reagan i ara és Donald Trump.