Antonio López: "Barcelona és una ciutat per ser pintada"

Fa quatre anys va entregar el retrat de la família reial en què va treballar durant dues dècades. Així que ja s’ha alliberat de les sempiternes preguntes sobre el quadro. Encara que no li importava respondre sempre sobre el mateix: «També els polítics es passen tot el dia dient les mateixes coses i no passa res». De parlar pausat, mirada ràpida i murri somriure, el màxim representant del realisme madrileny, i creador imprescindible del segle XX, segueix en plena forma quan ja ha fet els 81 anys, i no pensa a abandonar. La setmana passada va ser a Barcelona per recollir la Medalla d’Or del Reial Cercle Artístic. I va fer gala d’una extrema amabilitat. 

–No s’entén la fama de taciturn que arrossega. 

–A vegades no em trobo en forma o em sento incòmode amb certes coses, però no soc taciturn. O no ho soc d’una manera exagerada. Quan era molt jove, en aquella edat que t’impressiona molt el que et diuen les noies, una de molt guapa va afirmar que tenia un somriure trist. Em va preocupar durant anys. Però sé que no soc ni trist ni taciturn. 

–Tant venir a Barcelona i encara no ha fet una exposició aquí. 

–La faré, segur. La tinc al cap, però sense cap data precisa. No es tracta de mi. Jo vaig on em truquen. Si em truquen des de Barcelona, vinc amb una il·lusió enorme. Però encara no ha pogut ser. Em consta que hi ha gent aquí que li agradaria, però les coses són així, a vegades es posen fàcils i a vegades, una mica complicades. També hi ha una mica de la meva part: soc un pintor de poques exposicions. 

–Són famoses les seves vistes de Madrid. I ara està pintant Bilbao i Sevilla, ¿quan pintarà Barcelona?

–És una ciutat per ser pintada, com Madrid. Totes dues poden donar quadros molt interessants. He vist un parell de llocs que em resulten extraordinaris. Un és l’escalinata del MNAC. Des d’allà es veu com Barcelona avança cap al paisatge, cap a la llunyania. M’impressiona. Després hi ha el mar, en la vista del MNAC no apareix i a mi m’agradaria que aparegués. El que passa és que si decideixo pintar un lloc, la meva manera de treballar m’uneix llargament a aquell lloc. No soc un pintor que faci una fotografia i pinti a Madrid. Hauria de venir aquí, com he d’anar a Sevilla i a Bilbao.

–¿Sevilla i Bilbao són el mateix projecte? ¿Un treball nord-sud? 

–Nord, sud i el centre que està a Madrid i a Tomelloso. És un eix que parteix Espanya per la meitat, tenir l’est estaria bé. Pinto el que està en el meu entorn, que és bàsicament el tema de la meva pintura. Després, si puc, m’obro a altres coses. Ho faig perquè el món és meravellós. És obrir el cos i la ment. És obrir-se a la vida. Ara estic en plena activitat i a la vegada segueixo amb la meva obsessió, perquè el temps passa i no en tinc prou, que és començar coses i oblidar-me’n. ¿Quan acabaré Sevilla i Bilbao? De moment els he començat, i després que sigui el que Déu vulgui. 

–¿Acabar implica estar satisfet?

–Implica que no puc més. Si estic descontent amb el quadro miro de canviar-lo. Si no, el destrueixo. No sempre surten les coses. Això meu es complica més perquè hi intervé el món real. Hi ha un trànsit del món exterior al meu món interior, un diàleg que ho dificulta tot però també ho enriqueix. 

–¿Això és perquè pinta del natural?

–M’imagino que Sorolla, Mir, Casas... podrien dir coses semblants. El natural és el nostre punt de partida i això et permet una relació amb el món que a mi em sembla meravellosa, però no tens l’autonomia que podia tenir Miró que no depenia que es marcissin les flors. 

–Però el retrat de la família reial el va pintar a partir d’una fotografia. 

–No podia tenir a l’estudi el Rei, la seva dona, els seus fills... Però si el natural el tinc a la mà, no ho dubto mai. ¡Com pots comparar les dades que dona una fotografia amb la diversitat immensa que dona el món real en relació amb la llum i el color! És com tenir una dona real o tenir un maniquí. Encara que no és més que una forma de pintar. El Bosch no pintava al natural, i mira tot el que va fer. La pintura del natural o la inventada han existit sempre. Els bisons d’Altamira no posaven per al pintor. I quan Miquel Àngel va pintar el Judici Final, no l’estava veient. Se’l va inventar. Després hi ha Velázquez o Vermeer, que pinten directament del món real. Hi pot haver una pintura molt objectiva que és d’una banalitat terrible, i una pintura inventada que et colpeix per la seva veracitat. Depèn de la pintura i del talent del pintor. Però l’art s’ha mogut sempre entre aquestes dues zones. Ens ha explicat el món: el món exterior i el món interior de l’home, com Magritte o Dalí.

–¿I Picasso? Vostè diu que fa olor de sofre, expliqui’m això.  

–Li sentia olor de sofre però ja no l’hi sento. O li ha marxat l’olor o el nas se m’ha acostumat. Veig més sofre, bastant més, en altres coses. Picasso és un pintor molt fàcil per això a un noi ignorant com jo de 17 o 18 anys l’embruixava. 

–¿Hi ha una connotació negativa en aquest fàcil?

–No. Penso que l’art es fa perquè arribi als altres, com més gent i més fàcilment millor compleix la seva funció. L’art està fet per ser comprès si no, ¿per a què el fas? De jove, m’entenia millor amb Picasso, Klee, Chagall... que no pas amb Velázquez, que em suposava fer un esforç enorme per, com a espectador, entendre un món que no era el meu. Hi havia una etapa, els segles XVI, XVII i XVIII de l’art occidental, que em resultava molt difícil. He trigat molt a comprendre’l. Velázquez i Vermeer són un misteri molt gran. Són cims elevadíssims de la història de l’art. 

–Encara no m’ha dit per què Picasso feia olor de sofre. 

–Perquè jo era molt espantadís de jove. Ara m’espanten més els polítics. M’espanten perquè tenen una influència en la nostra vida molt forta. L’art en té però molt a llarg termini i segons per a qui, perquè n’hi ha molts que viuen d’esquena a l’art. 

–Ja que parla de política, ¿segueix el procés català? ¿El preocupa?

–Em preocupa, com em preocupa l’incendi de Portugal o qualsevol altra cosa que passi perquè estem tots junts i el que passa en un lloc té influència en tots. Però em sembla lògic, a més a més de natural. El mapa del món s’ha mogut, les fronteres han canviat, els països han pres noms diferents... En tota la història de la humanitat han passat tantes coses que em sembla lògic que en passi una més. Si és un error, ja es corregirà; i si és un encert, doncs mira que bé. A la gent cal deixar-la que segueixi el seu destí. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Tornem a l’art, sembla que hi ha un ressorgiment de la figuració.

–No ho sento així. Mai es va deixar de fer una gran figuració al segle XX. Com a exemple tenim Dalí, Derain, Balthus, Morandi, Bacon... Un grup de gent grandiós i impressionant. S’ha fet una pintura interessantíssima sobre els esdeveniments de la nostra època a través de figuració, una altra cosa és que aquí tot això hagi tingut rellevància. Un pintor com Hopper ha tingut una influència enorme en els cineastes, en els fotògrafs, en els pintors... i ocupa un lloc rellevant entre la gent que al segle XX ha parlat de la seva època, tant com qualsevol pintor no figuratiu.