Paul Beatty: ¿Què és això nostre?

«Potser costarà de creure venint d’un negre, però el cert és que no he robat mai res». Així se’ns presenta el narrador d’El venut, per fer-nos saber a continuació que tampoc s’ha colat al cine, ni ha cisat el canvi al súper, ni tan sols s’ha escaquejat en la seva declaració d’impostos. I, no obstant, ja a la primera pàgina ens assabentem que està esperant la revisió del seu cas davant el Tribunal Suprem dels Estats Units. Si el paràgraf d’entrada ens semblava irònic, el segon redobla l’aposta: està davant el Tribunal Suprem perquè ha guanyat una espècie de rifa. Amb un salt magistral hem passat de la ironia a la sàtira, i del cas individual al social, i a penes acabem d’arrencar la lectura de la segona pàgina. Durant les cent pàgines següents, més o menys, ens espera un carnaval espectacular, una desfilada de mordacitat permanent.

    El nostre narrador anònim està davant el tribunal pel seu intent de reinstaurar l’esclavitud (almenys a la seva família) i la segregació racial (a Dickens, la seva barriada del sud de Los Angeles), amb un argument ben senzill: si l’apartheid va servir per unir tot Sud-àfrica, per què dimonis no podria funcionar ara a Amèrica. L’humor de Paul Beatty és una cosa seriosa. No es cansa de repetir que el sorprèn que s’adscrigui la seva novel·la al gènere còmic, però també afirma que en la seva formació com a lector li semblava que els escriptors negres dels Estats Units importants escrivien «com si no tinguessin amics».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

TÒPICS ARRENCATS DE SOCA-REL / Un pare negre enfronta el seu fill amb la imatge de Barbie i Kent per un costat i Martin Luther King i Malcom X per l’altre, i li pregunta amb quin «context cultural» s’identifica més. El fill escull, per descomptat Barbie i Kent i, davant la indignació del seu pare, es justifica amb l’argument que els accessoris són molt millors. Així van desfilant, arrencats de soca-rel, tots els tòpics del paternalisme amb què els blancs tracten els negres, però també els llocs comuns amb què cada raça es defensa de si mateixa, i la tendresa que provoquen els esforços per adaptar-se a la línia dominant. La trama del judici davant el Suprem ofereix al llibre una via per la qual avançar, però el que en realitat importa al lector és la digressió permanent; no a l’estil narcisista de, posem per cas, un Karl Ove Knausgård, sinó en la línia del millor rap: el llenguatge, ben tractat en les traduccions, és una metralleta disposada a arrasar amb tot, en una fusió eficaç d’ironia i bellesa. I l’espectre és ampli: de Stevie Wonder a Jean-Luc Godard.

    És inevitable ressenyar El venut a partir de les nocions de raça i humor. Però el lector farà bé de no permetre que això s’interposi entre les seves ganes de llegir i aquest text magnífic. Això no és El príncipe de Bel Air. No és una comèdia en la qual uns negres gesticuladors riuen de coses que un no capta. És un text literari d’enorme altura que, a partir de la mirada racial, indaga satíricament en els tòpics que defineixen la identitat dels homes. Al final, un còmic negre renya uns blancs del públic per riure dels seus acudits. «Foteu el camp d’aquí –diu–. Això és nostre». A la qual cosa el narrador respon: «¿Què és exactament això nostre?».