Mikhail Baryshnikov: "El comportament de Trump degrada la dignitat humana"

‘Letter to a Man’ , és la carta més passional que Vaslav Nijinski, un dels millors ballarins i coreògrafs del segle XX, va escriure als seus diaris. Sense remitent aparent, aquelles punxants paraules anaven dirigides a Serguei de Diaghilev, amb qui va mantenir una relació sentimental més que tempestuosa. Mentre Mikhail Baryshnikov treballava amb Robert Wilson en l’adaptació de The old woman, va néixer la idea de transformar en moviment i expressió les paraules de Nijinski que relaten el seu infernal viatge cap a l’esquizofrènia, un mal que el va afectar després de la primera guerra mundial. Recordant la seva actuació al Liceu abans que es cremés, Baryshnikov va presentar ahir aquesta producció, que recala des de demà i fins al 2 de juliol a la Sala Gran del TNC.

–Al llarg de la seva trajectòria, li han ofert més de 15 vegades interpretar el paper de Nijinski i sempre ho ha rebutjat. ¿Per què ara és el moment de fer aquest salt? 

–He treballat amb Bob Wilson anteriorment i estava molt interessat en la seva proposta: no era sobre la vida de Nijinski, sinó sobre la ment de Nijinski. Encara que coneixia la seva biografia, el que li interessava a Wilson eren els seus diaris, aquesta peça de literatura que va escriure en només sis setmanes. Ell va dir: «Explicarem els seus pensaments». I això és molt difícil de fer. I més fer-ho bé.

–Era tot un repte. 

–No hauria pensat mai que faria una pel·lícula, teatre o televisió, i ara faig el que faig. Quan de sobte vaig parar de ballar, em va aparèixer aquesta proposta tan inusual. A mi m’agraden les coses inusuals: com més impossible sembla, més m’atrau.  

–Nijinski narra el seu tumultuós viatge cap a l’esquizofrènia en aquest diari. ¿Com s’enfronta a un material de tanta sensibilitat? 

–No és la primera vegada que Bob treballa en aquesta mena de material perquè en la seva infància va tenir problemes psicològics a l’escola i a més va col·laborar amb artistes i amics pròxims amb problemes mentals. Ell és molt conscient i la seva actitud amb la gent amb dificultats és molt dolça i pacient. 

–¿Què expliquen aquestes pàgines? 

–Parlen de la seva bisexualitat, de les seves conviccions pacifistes, de la paternitat, del seu casament amb Déu i amb la dansa, però també de la guerra i la mort, tenint en compte que ho va escriure el 1919, just després del conflicte. Els seus passatges a més evoquen Fiodor Dostoievski i Lev Tolstoi, els seus escriptors favorits, i la manera com s’expressaven.

–¿Com es transformen aquest conjunt desordenat de pensaments en una representació coherent? 

–En aquesta adaptació hem procurat mantenir els petits ponts entre el que és coherent i el que no és coherent que hi ha en les seves pàgines literàries. Ell sempre tallava els seus textos i els barrejava amb música, després els reagrupava com feia en la seva ment per recrear aquest procés cap a l’esquizofrènia que vivia. Aquí tinc un director que fa aquest treball: decidir els moviments segons el text, afegir-hi la sonoritat, les llums i els efectes a l’escenari.

–¿A 'Letter to a man' veurem retratats els seus característics salts i moviments?

–Aquesta obra és la seva visió i la nostra visió. Vam decidir no tenir coreògraf perquè volíem que fos molt minimalista a nivell coreogràfic i que tot fos llenguatge corporal. En absolut està relacionat amb els moviments que coneixem d’ell, hi ha petits fragments de 'shim sham', foxtrot i alguns passatges improvisats. No és una imitació, em limito a representar les seves paraules.  

–Però es va haver de posar a la pell de Nijinski. 

–Quan dius les seves paraules, inevitablement ho fas. Però això no és un thriller psicològic, no recreo un personatge com fan Al Pacino o Robert De Niro. Això és teatre expressionista d’avantguarda. És una fantasia presentada de la manera més provocativa possible a l’audiència, just com a Bob li agrada fer. Ho entrega de manera freda esperant que l’audiència també treballi i imagini que això et pot passar un dia a tu també. Tots estem a sota d’algú que un dia decideix que és el final. I això és tot. Un dia t’aixeques i dius: «Oh, m’he oblidat de com rentar-me les dents».

 –Els seus pensaments més íntims i profunds ara estan a sobre d’un escenari envoltat d’un gran públic. ¿Què li semblaria a Nijinski? 

–Penso que bé. De fet, la seva segona filla, Tamara, que té 96 anys i és l’única que queda de la família Nijinski, va venir a un teatre de Los Angeles i la va fascinar.

–Tots dos van començar en el ballet Mariïnski, se’n van anar del seu país natal i mai més hi van tornar. Sembla que tenen molt en comú. 

–No vaig parlar amb ell per telèfon per posar-nos d’acord. Això només són coincidències, som molt diferents en realitat.

–El 1974 va desertar de la Unió Soviètica per les barreres artístiques que patia. Ara, com a ciutadà dels Estats Units, ¿tem que es repeteixi aquesta situació amb l’arribada de Donald Trump? 

–Sí, estic preocupat i aquest és el motiu pel qual vaig donar obertament el meu suport a Hilary Clinton. Crec que sí que hi ha un paral·lelisme entre el que va passar en el seu moment i el que passa ara als EUA: és pur feixisme.

–Com a artista, ¿veu perillar la seva llibertat? 

–Tots estem inquiets més enllà dels temes polítics i artístics. La forma com es comporta Trump i com parla és una degradació de la dignitat humana. I mentrestant, hi ha nens veient aquesta porqueria de comportament. Aquesta desmoralització de la humanitat és el pitjor que està passant.

–¿Pensa tornar a Rússia? 

–No

–Sovint el coneixen més per aparicions televises com la de Sexe a Nova York que per la seva trajectòria en la dansa. ¿L’irrita? 

–És irònic, però testimonia la força que té la televisió. No m’importa. Més aviat diguem que ja no m’importa. En aquest punt t’adones que el temps passa molt ràpid i que no has de prendre’t res massa seriosament.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–Fotografia, teatre, cine, televisió… sembla no tocar sostre. 

–Ara mateix treballo en un parell de projectes, un amb el meu amic Cesc Gelabert, però no sé si els podré arribar a realitzar perquè cada creació necessita molta energia i ja no la tinc. Soc massa gran i m’enfronto a un diàleg constant: la meva ment vol fer-ho, però el meu cos diu prou.