L'ànima humana, segons Bill Viola

«Això és un viatge a l’ànima». Així de contundent descriu Kira Perov, col·laboradora i esposa de Bill Viola (Nova York, 1951), l’exposició que el Guggengehim de Bilbao dedica, fins al 9 de novembre, al guru del videoart. Un recorregut a través de 27 obres que documenten els 40 anys de trajectòria del creador i que aprofundeix en els seus grans temes. El misteri de l’existència humana. També el cicle de la vida: el naixement, la mort i la resurrecció. Les emocions i la consciència. I el misticisme, la filosofia i la religió. A més de la història de l’art: els clàssics, en especial el renaixement. Matèries que són una constant en la seva obra, com ho és la permanent al·lusió a l’aigua, font de transformació i referència autobiogràfica.

Tots ells, elements amb presència en una de les seves peces més ambicioses i monumentals: 'Going forth by day', obra realitzada el 2002 i el títol de la qual surt del Llibre dels Morts egipci, guia per ajudar l’ànima a sortir a la llum una vegada alliberada de la foscor del cos. En la instal·lació, cinc grans projeccions de vídeo d’alta definició es llancen directament sobre les parets com si es tractés de pintura al fresc. No en va, l’artista admet la influència de Giotto i de la seva Capella dels Scrovegni en aquesta creació.

La sala està a les fosques, com ho està tota l’exposició, i les pictòriques imatges de Viola creen una experiència hipnòtica de la qual és difícil escapolir-se, al mateix temps que conviden a reflexionar. És la sala 202 del museu biscaí i és, potser, la més espectacular de les instal·lacions. Encara que els vuit per set metres de pantalla de 'Tristan’s Ascension', 'Fire woman' i 'Inverted birth' no es queden enrere. També impressionen.

SENSIBILITAT PICTÒRICA

Però abans d’arribar a 'Going forth by day', que apareix gairebé al final del recorregut, l’exposició convida a seguir l’evolució del vídeo com a manifestació artística, des de les cintes monocanal a la utilització de les pantalles planes actuals. I a descobrir el treball d’aquest pioner en l’ús de la imatge en moviment, des dels anys 70 a l’actualitat. Un videoartista amb ànima de pintor que agrada, potser per això, pel gran sentit pictòric de les seves peces, també als poc versats en les noves tècniques de la creació contemporània. «El seu llenç és la imatge en moviment», aclareix Perov. Allà hi ha dues de les seves peces més celebrades: 'The greeting' i 'The veiling', les dues presentades a la Biennal de Venècia de 1995.  

La primera, inspirada en el quadro manierista de Pontormo 'La visitació' (1528-1529) i projectada a càmera lenta, tècnica a la qual Viola té una gran tirada. I la segona, una monumental instal·lació amb nou capes de fina tela penjades paral·lelament del sostre amb imatges d’un home i una dona que no coincideixen mai en la mateixa seqüència, però que s’entremesclen gràcies a la llum. Un clar record de les veladures renaixentistes.

Més història de l’art, així com el pas del temps i els cicles naturals són els temes de 'Catherine’s room', peça que surt de la predel·la dedicada a la figura de santa Caterina de Siena del pintor Andrea di Bartolo Cini, amb una factura que porta a la memòria Vermeer. Aquí el novaiorquès mostra en cinc plafons les rutines quotidianes d’una dona mentre discorren les diferents estacions de l’any. «L’escena que registra una jornada es transforma en la visió més àmplia d’una vida unida als cicles de la naturalesa», afirma l’artista.

OBSESSIÓ PER L'AIGUA 

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Temps i vida i mort. La mare de l’artista, una setmana abans de morir, i el fill, poc després de néixer, es miren cara a cara a 'Heaven and earth'. I aigua. Element obsessiu i present en multitud d’obres de Viola ja que forma part de la seva existència vital: als sis anys va estar a punt de morir ofegat en un llac. Hi ha molta aigua, sí. N’hi ha a 'The dreamers', set personatges immòbils i plàcidament submergits. I n’hi ha a 'The reflecting pool'.

Però més sorprenent, amb permís d’'Inverted birth', és 'Tristan’s Ascension'. En ella un home jeu sobre una llosa de pedra mentre unes petites gotes es van fent visibles fins a transformar-se en una eixordadora  cascada invertida que alça el cos fins a fer-lo desaparèixer. «Descriu l’ascensió de l’ànima cap a l’espai després de la mort». Paraula de Viola. I Perov assent: «Bill creu que el rol d’un artista és descriure l’ànima humana, cosa que ell aconsegueix».