Pau Miró reflexiona sobre ètica i periodisme a la Sala Beckett

«No podia llançar-me d’un trampolí tan alt sense saber que a sota hi havia aigua». Pau Miró porta a terme el seu salt a la piscina de la Sala Beckett i sap que no només hi ha aigua, sinó també un trio de socorristes de primera: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins. Elles tres protagonitzen Un tret al cap, una obra que s’emmarca dins de la programació del Grec 2017 i que brinda una crua reflexió sobre l’ètica professional en un sector periodístic marcat per la precarització.

    

Un acomiadament sobtat porta el personatge de Vilarasau a qüestionar-se tota la seva vida dedicada a la premsa escrita. D’entrada, donar la culpa als altres sembla el més senzill, però aviat el sentit de la responsabilitat obligarà la periodista, de 60 anys, a reavaluar les seves conviccions i el seu paper en l’ofici. Miró ha volgut que en la història de la protagonista se superposin el conflicte professional i el personal, retratat a través de la difícil relació amb la seva germana gran (Imma Colomer).

    

En el tercer vèrtex d’aquest triangle hi ha Ulldemolins, una treballadora d’una empresa alimentària amb qui Miró construeix un potent paral·lelisme: «De la mateixa forma que no sabem si el que consumim periodísticament és veraç o no, tampoc sabem si hi ha coses tòxiques en el que ingerim», apunta. Recordant el seu debut a la Beckett amb Refugi, Ulldemolins subratlla la complexitat de les figures creades per Miró: «Els seus personatges mai són plans, a tots els pesa la càrrega del passat».

CRUESA ESCÈNICA

Miró, que es defineix com «un consumidor compulsiu de periodisme i de xarxes socials», explica que el projecte va sorgir de la seva pròpia preocupació davant «l’espectacularització» de la informació amb l’únic fi de vendre diaris: «Fa temps que sento professionals queixar-se de la precarització de l’ofici i veig com la qualitat ja no és la mateixa».

    

«És l’obra més dura que he fet mai», confessa el director. La depuració dramàtica, tant en les paraules –«despullades i poc pretensioses»– com en l’austera posada en escena contribueix a plasmar una era definida per Miró com «la de la no veritat». ¿Tenen llibertat els periodistes per fer la seva feina? ¿Quin preu té avui la independència de criteri? Són algunes de les preguntes que el muntatge deixa en l’aire.

    

Vilarasau afegeix que la reflexió que l’obra aplica al periodisme pot fer-se extensiva a totes les professions. També la d’actor. «Quan arribes a una certa edat i veus com canvia l’ofici al qual has dedicat tota la teva vida, t’has de prostituir per sobreviure».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

El text que les actrius van llegir el primer dia d’assajos, pròxim a un thriller periodístic, va fer un ràpid gir. «Al final vaig aconseguir dir tot el que no m’atrevia a dir», assenyala Miró. El procés d’obertura emocional ha culminat en una obra d’11 escenes que, malgrat la seva cruesa, en el fons és «una carta d’amor» al periodisme i el seu paper en la societat.