Status Quo, pentinats i endreçats

Status Quo, en versió acústica: ¿una proposta convincent per als fans del grup britànic? Bé, mostra una altra cara de la seva personalitat anant a la forma en què les cançons van ser compostes, encara que difícilment faci oblidar el so dur i greixós amb què es van fer forts a partir dels anys 70. Uns quo pentinats i endreçats, dirigits ara en solitari per Francis Rossi, que dijous passat van tancar el Suite Festival al Liceu.

    

L’origen dels discos Aquostic (2014) i Aquostic II (2016) està en la delicada salut de Rick Parfitt, que va fer decantar la banda cap a menús físicament menys exigents. No obstant, després de la mort del guitarrista, el desembre passat, fa la impressió que Rossi s’ha trobat en una casella que no és la que ell desitjaria. Ara, concerts elèctrics i acústics conviuen en la seva agenda i el grup no ha pres encara una decisió sobre quin camí seguir. Mentre s’ho acaba de pensar, va brindar al Liceu una sessió diferent, amb tamborets, acordió i dues coristes, una d’elles a càrrec del violí.

‘GUITAR HERO’ DESENDOLLAT

I mai havia sonat Status Quo tan brillant i preciosista, començant per And it’s better now, del seu àlbum Hello (1973), que va obrir la nit. Potser necessitat de recordar les seves essències cafres, Francis Rossi (sabatilles esportives i mitjons blancs al Liceu) va fer broma com si tot allò li resultés una mica impostat, es va rascar l’entrecuix i va esbossar algun posat de guitar hero amb l’acústica sense aixecar-se del seient. Va donar canxa als seus dos escuders: Andy Bown, amb els seus solos d’harmònica (Break the rules, Rain), i John Rhino Edwards, posant la veu solista a Again and again i Reason for living.

    

Després de la impetuosa Lies, van decidir alliberar-se dels tamborets, si bé el to de la nit no va canviar substancialment. Un Hold you back amb violí, més folk, ­realçant els seus aires celtes, i el simpàtic viatge en el temps de Pictures of matchstick men, del seu primer àlbum (1968), quan Status Quo es dedicava a coquetejar amb el pop psicodèlic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

El que passa amb les versions acústiques és que aquelles cançons de tornades clares i enganxoses, amb molts acords majors, sense l’efecte compensador de la distorsió guitarrera es converteixen en músiques simplement boniques, festives i inofensives. Rossi i companyia (deu músics en escena) les van recórrer amb dedicació, incloent, al final, la fita Whatever you want i la versió de Rockin’ all over the world (John Fogerty), en un set de 24 peces en una hora i mitja, però van deixar en l’aire el dubte de si aquest és realment el futur de Status Quo.