Vida Festival, el somni d'un dia d'estiu

Miguel Ángel Landete, àlies Senior, es va guanyar el públic del Vida fins i tot abans que una sola nota sortís de la seva guitarra. Tot per una promesa (portar a Vilanova i la Gerltrú un tendal enorme per tapar-nos de la solana) que, llàstima, no es va complir mai. Ningú va marxar. Les grans versions en valencià de meravelles del rock anglosaxó, el repartiment de veus de la seva Síndrome Lomax (Artur Estrada de Nueva Vulcano, Sanjosex i un llarg etcètera) i, és clar, els audiocomentaris de Landete compensaven amb escreix el bronzejat forçat.

Lidia Damunt també sap interactuar amb el públic. Això seu arriba a tenir trets d’honesta i improvisada stand-up comedy, sempre tan efectiva que els seus fans ja no saben què han d’aplaudir amb més intensitat: si cançons del nivell de depuració d’Echo a correr i Tu teléfono o els seus comentaris sobre la influència dels pins, el poder de seducció del tatuatge o els «¡putos cables!» de 40 euros que van intentar (tan sols van intentar) arruïnar-li l’actuació.

El clima de comunicació i amor que es pressuposa a un festival d’estiu, clima que no sempre es dona, divendres es va donar amb força inusual al Vida. N’hi havia arran de terra: públic de totes les generacions en idíl·lica convivència. I l’empatia es promulgava també sobre l’escenari. En el groove contagiós i el transvasament natural entre estils de Dr. Dog (del rock d’arrels a l’afropop i d’aquí al pub-rock) es respirava una amistat cuita durant dècades. 

El crooner folk Devendra Banhart va dir guapos, un per un, a tots els seus companys de banda, un gairebé supergrup en què va destacar la guitarra de Tim Presley (White Fence) i el mellotron de H. Hawkline. A més, el crooner folk va insistir en repertori amorós: Theme for a taiwanese woman in lime green, Jon lends a hand, la strokesiana Baby… Cançons per mimar.

AMOR

The Flaming Lips, per la seva part, van acabar el xou repetint la paraula amor en un bucle infinit, just després d’haver-nos recordat (a través de Do you realize??) com és tot d’efímer i com hem de morir tots i millor estimar-se mentre encara queda temps. El seu líder Wayne Coyne es va fer estimar: va cantar There should be unicorns pujat a un unicorn gegant i el clàssic aliè Space oddity tancat en una pilota transparent amb què va lliscar sobre el públic. Era el segon gest còmplice a Bowie de la nit, després d’aquell Sound & vision espanyolitzat a càrrec de Banhart. Coyne va proposar que cada grup que passés pel Vida aquest cap de setmana versionés el mite.

Notícies relacionades

Apoteosi forestal amb Fleet Foxes al Vida

Més músicai solidaritat que política

En el cas de Real Estate, l’afecte va irradiar sobretot en la música. En les melodies entonades amb delicadesa (i vocalització clara) per Martin Courtney, els acurats trenats de guitarra entre Courtney i Julian Lynch, o el baix hipnòtic d’Alex Bleeker. Aquest grup a reivindicar eternament genera emoció màxima amb eines tirant a mínimes, sense necessitat de cap efectisme.

RENOVACIÓ

En el passat potser van tenir un grau addicional de somieig: com ens va explicar Bleeker en aquestes mateixes pàgines. La substitució del guitarrista Matt Mondanile per l’experimental Julian Lynch ha donat peu a una versió «renovada» del grup, més abrasiva en les desembocadures elèctriques de les seves cançons. Segueix sent una banda subtil i elegant, amb confiança en les petites coses ben disposades: els callats teclats evanescents (com de Thomas Dolby produint Prefab Sprout) al principi de Saturday, la tornada de dues paraules (i uns cors futbolers però menys) d’It’s real… Van saber-se guanyar el públic sense necessitat de tirar serpentines ni globus extragrans. Amb tot l’amor pels Flaming.