Deep Purple alimenta la seva llegenda al Rock Fest

Deep Purple porta a sobre un voluminós equipatge però es resisteix que el posin al sarcòfag del classic rock i la nostàlgia crònica. A diferència de la majoria de bandes de la seva quinta, les que queden, no es limita a recrear els seus antics èxits: dos discos moderns, Now what?! (2013) i el recent Infinite, han sacsejat els repertoris dels seus concerts, com vam constatar aquest dissabte al Rock Fest BCN, on no van faltar, per una altra part, èxits hard rock com Black night, Space truckin i l'himne d'himnes Smoke on the water.

Jornada rica en llegendes del ram, la d'aquest dissabte a Can Zam, ja que, a més de l'actuació, a mitjanit, d'Alice Cooper, s'ha de parlar del retorn a Barcelona de Blue Öyster Cult, 42 anys després d'un concert a l'Aliança del Poblenou recordat pels més vells. Els novaiorquesos conserven dos membres històrics, els guitarristes i cantants Buck Dharma i Eric Bloom, i al Rock Fest van reflotar el seu granític segell hard en un repertori consolidat als anys 70.

SENYALS DEL CEL / La seva entrada en escena va coincidir amb un extraordinari xàfec, senyal del cel que ens va empetitir mentre el grup, dominador, obria a tota castanya amb Transmaniacon MB, del seu primer àlbum, camí de la intricada Golden age of leather i d'una peça més suau, amb harmonies vocals, Burnin' for you. Interessant contrast estètic entre els seus líders: Bloom, caçadora negra i ulleres d'estrella del rock, davant un Dharma de lents graduades, rellotge de polsera i aspecte d'auxiliar universitari, cosa que el feia si era possible més inquietant observant l'atenció que dispensava a les seves ofuscades textures de guitarra.

Es van aturar en Lips in the hills, la melancòlica Then came the last days of May, Tattoo vampire i Godzilla, i van tancar amb la seva peça més popular, (Don't fear) The reaper, més el bis sobrevingut de Cities on flame with rock and roll, tornant al primer disc. Hard rock a l'americana de primera generació, supermelòdic en comparació amb altres plats servits la mateixa tarda: el black metal de desenvolupaments vertiginosos d'Emperor, grup insígnia de l'escena noruega, i ja no diguem el vandalisme death metal-grindcore del grup britànic Carcass, amb simpàtiques mostres com Reek of putrefaction. «Els budells, volàtils, acomiaden gasos i vapors mentre són fets miques meticulosament durant la dissecció, evaporant sediments i fent bombolles de pus». No és un fragment d'un tractat de medicina. És la lletra de la cançó.

LA COLLITA DELS 70

Notícies relacionades

'Els segadors', segons Deep Purple al Rock Fest

Joe Perry: "No podem imaginar-nos un últim concert d'Aerosmith"

I va sortir Deep Purple, obrint foc amb la nova i guerrera Time for bedlam. El seu setè concert a Barcelona des de l'estrena el 1985, i el primer en el qual no toquen Highway star, la cançó d'obertura de Made in Japan. El grup desitja demostrar vitalitat creativa, si bé la major part del material modern el va col·locar en la parcel·la central del concert. Abans, tres clàssics del hard rock més resolutiu: Fireball, Bloodsucker (de l'àlbum Deep Purple in rock, de l'any 1970) i Strange kind of woman (ara sí, Made in Japan), amb Don Airey remodelant els solos de Hammond del desaparegut Jon Lord i un Ian Gillan que, considerant les batalles sofertes per les seves cordes vocals, aguantava el tipus.

Gillan va agafar la paraula i va recordar que Deep Purple desitja defensar el seu material fresc: Johnny's band i aquell Uncommon man amb lluïment de Steve Morse (el suplent, des de l'any 1994, del membre troncal Ritchie Blackmore), inspirat en Lord i enllaçant amb The surprising. En el camí de les noves cançons (Birds of prey, Hell to pay), la falca rhythm'n'blues de Lazy, amb Gillan bufant l'harmònica. Airey va citar Els segadors en la introducció de Perfect strangers, cançó símbol d'aquella reunió dels anys 80 ja impossible de repetir, camí de Space truckin i un  Smoke on the water estirat amb càntics del públic. En el bis, Hush, el primer èxit de Deep Purple, el 1968, i Black night com a record final, veurem si últim, dels britànics en aquesta gira que anuncia el crepuscle i que han titulat The long good­bye tour.