Teatre i metal a Can Zam

El diumenge és aquell dia en què els macrofestivals solen caure rendits per esgotament, però també en això és diferent el Rock Fest Barcelona, que va reservar per a aquesta jornada una traca final coronada pels senyors d'Aerosmith, la banda amb més poder de convocatòria d'aquest any. Sessió multitudinària, tancant la 4a edició de la mostra de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet, al voltant d'uns supervivents, i aquí el substantiu no és metafòric, del rock americà sorgit als anys 70. Un grup rearmat amb les seves fites de maduresa, aquells Love in an elevator i Livin' on the edge que van sonar en els primers compassos del seu concert.

El grup de Steven Tyler i Joe Perry, de visita en el seu Aero-vederci baby tour, gira en què coqueteja amb una retirada per etapes, ha estat aquest cap de setmana familiaritzant-se amb el Rock Fest: la matinada anterior, Perry va intervenir com a convidat sorpresa d'Alice Cooper en la cançó final, School's out, himne de rebel·lió contra les jerarquies educatives que va integrar un fragment d'una altra cançó de sentit similar, Another brick in the wall (part 2), de Pink Floyd. Complicitat generacional ben visible, encara que, a diferència d'Aerosmith, Cooper no està per a comiats.

ROCK AMB TEATRE

El cavaller Vincent Damon Furnier, aquest és el nom real de Cooper, publicarà nou disc, Paranormal, el 28 de juliol, però es va abstenir de mostrar cançons desconegudes i va tirar de clàssics en un complet concert que va comptar amb els seus mil·lenaris gags teatrals. Maquillatge corregut als ulls, camisa tacada de vermell sanguinolent i una vara amb la qual apuntava als fans en la primera cançó, Brutal planet, amb una lletra que ens ve a dir que això és una vall de llàgrimes, «un món lleig» sense escapatòria.

Va ser un grans èxits que va viatjar del hard rock filo-glam de No more Mr. Nice Guy, de l'àlbum Billion dollar babies (1973), als tons més metalers, propis dels seus discos dels 90, com Lost in America. La torturada Welcome to my nightmare i la tornada gairebé AOR de Poison causant furor.

FUM I GUILLOTINA

Les set vides d'Alice Cooper, davant els nostres ulls, i amb vista a enèsimes defuncions i resurreccions: a Feed my Frankenstein el van posar en una cabina de la qual van sortir espurnes i fumeres mentre irrompia brunzint per l'escenari un autèntic i altíssim Frankenstein de cartró pedra, i a Ballad of Dwight Fry, homenatge a l'actor hollywoodià Dwight Frye (protagonista del Dràcula de 1931), va ser introduït en una camisa de força i guillotinat. Disfrutable deliri en aquesta recta final, amb Alice bufetejant una nina gegant amb minifaldilla, cantant Only women bleed (quanta incorrecció política junta) i entonant, als 69 anys, un convençudíssim I'm eighteen que va conduir a School's out. Lliçó de shock rock analògic, a l'estil antic.

Diumenge a la tarda va ser sacsejat pels nois d'Airbourne, australians que semblen mirar-se en el mirall d'AC/DC, a qui van llançar un gest de complicitat amb el riff de Let there be rock. Cançons que inclouen la paraula rock'n'roll al títol i salves finals amb Live it up i Runnin' wild que van impulsar l'exaltació de l'amistat i el consum cerveser en les barres: «do you want a beer?», va oferir Joel O'Keeffe esgrimint un got de plàstic. I, en un altre ordre, sessió de metal postgrunge amb Alter Bridge, el grup de Florida encapçalat per Myles Kennedy, poderós cantant de la banda de Slash al marge de Guns n'Roses. So de textures gruixudes i tendència a una èpica opaca i dramàtica, combinant l'impacte directe del seu hit Isolation amb la mística de Blackbird i la cançó de tancament, Rise today. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L'altra atracció de la jornada, prèvia a l'entrada d'Aerosmith, va ser Europe, reincident al Rock Fest BCN. Una banda que en altres temps es va donar per liquidada, víctima de l'efecte one hit wonder, però que en la seva segona vida, iniciada el 2003, s'ha guanyat un respecte al circuit hard-metal a través de cinc discos, l'últim d'ells War kings (2015). La banda sueca va lluir un so endurit en cançons com la que dona títol al disc, amb rampell sinistre, Hole in my pocket i la monumental i zeppeliniana Last look at Eden.

EL COMPTE FINAL

Europe va presentar la formació íntegra que va gravar The final countdown el 1986, inclòs el guitarrista, que després d'aquell disc va fugir, John Norum, subministrador de melòdics i tecnicistes sols. A la veu cantant, un Joey Tempest en bones condicions. La banda va esquitxar el repertori amb els hits de la primera era, com Rock the night (amb gest de complicitat a Back in the saddle again, d'Aerosmith) i Superstitious (fora de guió va quedar aquesta vegada la infame balada Carrie). En els seus últims espasmes, Superstitious i la cançó que va inventar el hair metal, The final countdown, amb la seva sanefa neoclàssica de sintetitzador desafiant les oïdes més dures del parc de Can Zam.