¿De la postveritat a la postdemocràcia?

Els responsables del diccionari Oxford, commocionats per la victòria de Trump, i del brexit, van designar el terme postveritat com la paraula de l’any 2016. La RAE ja ha anunciat que la incorporarà al des­embre. ¿Signe dels temps, o moda? ¿Una nova cara de la propaganda política o un fenomen que només s’entén en el nou entorn comunicatiu? ¿Una aberració que es depurarà ben aviat, o el principi del final de la democràcia? ¿Instrument dels populismes, o conseqüència del fracàs de les castes mediàtiques i polítiques? Un llibre coordinat per Jordi Ibáñez, En la era de la posverdad (Calambur) convoca 14 assagistes (el mateix Ibáñez, Manuel Arias Maldonado, Victoria Camps, Nora Catelli, Joaquín Estefanía, Jordi Gracia, Andreu Jaume, Valentí Puig, César Rendueles, Domingo Ródenas de Moya, Marta Sanz, Justo Serna, Joan Subirats i Remedios Zafra) per respondre a aquestes preguntes en 14 assajos. Les debatem amb quatre d’ells. 

-Hi ha una llarga tradició de mentida des del poder. ¿Quina és la gran diferència entre la mentida, o els usos més grollers de la propaganda política, i la postveritat, si és que n'hi ha?

Jordi Gracia. La presa de consciència de l’instrument és la diferència per a mi: el que era una pràctica política d’emergència s’ha convertit en una rutina normalitzada perquè dona fruits: un mecanisme de màrqueting polític una mica més sinistre que els convencionals.

Domingo Ródenas. No és concebible el poder polític, ni la lluita política, sense l’ús de la mentida o, el que és el mateix, de la tergiversació de la informació per construir una imatge deformada de la realitat. Però el polític acceptava que la mentida havia de ser un perfecte simulacre de la veritat, i si era detectada i denunciada havia de pagar un preu, la dimissió o el deshonor. El tret distintiu de la postveritat té a veure amb un nou pacte comunicatiu entre els polítics i part dels ciutadans, segons el qual els primers poden fer ús de mentides que tots saben que ho són i als segons els importa més la defensa dels seus drets que la mentida. Un pacte que genera una impressió d’impunitat terrorífica.

Jordi Ibáñez. Crec que sí que existeix aquesta diferència. Els totalitarismes van utilitzar en els anys 30 i 40 del segle XX, amb cinisme, intimidació i terror, un concepte de veritat que era tot ell un gran mecanisme d’intoxicació, tergiversació, manipulació i mentida. Els seus ciutadans o creuen cegament el que els diuen o procuren ser invisibles al poder. Les democràcies que s’assenten a Occident durant la guerra freda coneixen una relació entre veritat i mentida diferent. És un joc que té unes regles; mentir és un pecat que porta la seva pena. ¿Quina és la novetat? Per mi, una relació de total indiferència davant el contingut de veritat factual per part del receptor. Un ciutadà en règim de postveritat creu el que li diuen els seus i declara fals el que diuen els altres.

Andreu Jaume. Al meu entendre, no hi ha cap diferència. La postveritat és una mentida. El verdaderament simptomàtic és que s’hagi inventat una nova paraula per a aquesta forma de mentida. La postveritat és un intent de crear una nova realitat, o una forma de relació amb la realitat, basada en l’extermini de la complexitat, el consum frenètic d’informació i l’imperi de la publicitat. La veritat és difícil i el mentider ho sap prou bé.

-¿Quines instàncies que fins ara tenien reconeguda una autoritat han entrat en crisi fins al punt de permetre la impunitat de la mentida?

Jordi Gracia. La crisi d’autoritat l’han generat els mateixos mitjans seriosos a l’empassar-se una muntanya de boles magnífiques del poder per conveniència, oportunisme o pròpia debilitat. Al descobrir-se les successives falsedats han anat perdent successius graus de credibilitat. La sobreactuació alarmista dels mitjans seriosos hauria de començar per una, encara que fos tèbia, autocrítica.

Domingo Ródenas. Es podria respondre amb el debilitament de la premsa, degut en gran part a la multiplicació de fonts informatives a través d’internet. La dificultat per al ciutadà mitjà d’endevinar quines fonts són fiables i quines no ha estès la sospita. Però hi ha un altre factor més profund. La idea que la veritat és múltiple i de validesa circumstancial, el convenciment que no hi ha una veritat sinó moltes. La crisi del principi d’autoritat intel·lectual que forma part de la cultura postmoderna ha deixat un llegat molt perniciós.

Jordi Ibáñez. Hi ha Hi ha una relativa degradació del periodisme a causa de la interrelació entre grans empreses, grans interessos financers i, naturalment, el poder polític. Però encara es poden saber coses llegint els diaris. Llegint-ne molts. I sabent molt bé com mirar la tele i com moure’t per internet. Però aquest esforç, ¿garanteix alguna cosa?

Andreu Jaume. La crisi de l’autoritat és un problema a Occident almenys des de la Il·lustració. L’autoritat es va convertir en un espai vacant i sempre impugnable. El seu lloc estava vacant però es reconeixia una aura d’autoritat a la qual es volia aspirar. Ara, el que es comença a veure és una espècie de superstició fruit d’una mena de totalitarisme democràtic.

-¿Es pot fer una correlació directa entre postveritat i populismes? ¿I a quins fenòmens hauríem d'aplicar aquest qualificatiu?

Jordi Gracia. La dramatització i magnificació dels conflictes és un clàssic de la democràcia: la novetat és la difusió massiva d’aquests excessos, i en el cas del procés és flagrant en la mesura en què s’ha nodrit d’eslògans i falsedats intensivament difosos en primer lloc des dels mitjans públics catalans.

Domingo Ródenas. Tant la postveritat com el populisme creixen en el mateix caldo de cultiu: la promesa de satisfacció dels impulsos primaris (territorials, identitaris, de seguretat i benestar material... sense excloure prejudicis i mitologies heretats) de bona part de la ciutadania. Tant la postveritat com el populisme tendeixen a la simplificació de situacions complexes, a anàlisis reductives que gairebé sempre es basen en una distinció implícita i a vegades explícita entre 'ells' i 'nosaltres'.

Jordi Ibáñez. La definició de la postveritat és que es tracta d’una proposició que ignora els fets, o la complexitat dels fets, i interpel·la directament a les emocions i els afectes. El populisme, segons els seus detractors, encaixa molt bé amb això. 

-¿El triomf de la postveritat ens porta a una postdemocràcia? ¿I a la inversa, un sistema democràtic pot acabar per reaccionar i neutralitzar-la?

Jordi Gracia. No crec que hi hagi cap triomf de la postveritat i tendeixo a creure que la vivim ara amb un escàndol una mica farisaic que és l’inici de la seva retirada per compensació: la credulitat de la gent necessita renovar-se, i l’últim recurs ha sigut la postveritat, en fase de retirada.

Domingo Ródenas. D. R. Em nego a acceptar el triomf de la postveritat; que sigui un mecanisme d’intoxicació o de manipulació de l’estat d’ànim dels votants no vol dir que hagi triomfat. Hi ha dispositius de control i alerta en els sistemes democràtics que poden detectar i denunciar les formes més deshonestes o delictives de mentida política.

Jordi Ibáñez. El que és interessant de Trump és veure com les institucions li planten cara. No es pot tornar a cremar un Reichstag tan fàcilment. Per tant, la guerra serà llarga. Al Regne Unit sembla que May també ha xocat amb la realitat. No estem en la postdemocràcia. Però potser estem més orientats a ella, és a dir, a una democràcia formal per acontentar cínics i idiotes, i molt repressiva per als descontents i desesperats, amb molta intoxicació informativa, molt madura per al tirà del futur, que a l’aprofundiment de la democràcia.

Andreu Jaume. S’està formant una nova societat, un nou món controlat per grans corporacions virtuals que tindran el poder de vigilància, de creació d’opinió i de fets. I no sabem quina forma política adoptarà. Tinc la sensació que anem cap a un sistema de grans eleccions espectaculars, publicitàries, que donen una versió reduïda i fàcilment consumible de la realitat. I que, al mateix temps, la realitat apareixerà d’una forma cada vegada més virulenta.

.Els "fets alternatius"

-¿Quin paper tenen determinades característiques de la comunicació en les xarxes socials en aquesta nova situació?

Jordi Gracia. ense les xarxes no viuríem aquest fenomen, però sense elles tampoc hi ha instruments per desactivar-lo. Crec que això de la postveritat s’està acabant perquè no dona de si.

Notícies relacionades

"La postveritat ja la practicava Nixon"

Postveritat, postracisme i postdemocràcia

Domingo Ródenas. L’atomització de la comunicació a través de les xarxes, que ha creat petites comunitats d’interessos i afinitats ideològiques, ha afavorit la manipulació dels ciutadans. També és fàcil detectar els creadors d’opinió i actuar sobre ells per orientar una tendència o una preferència. Per un altre costat, la proliferació a la xarxa d’opinions arbitràries i gratuïtes, exemptes de control, barrejades amb les que són raonables i fonamentades, fa difícil distingir entre les unes i les altres i genera confusió i sospita. En aquesta dissolució del que és fiable i el que no ho és, el llançament de mentides troba un context favorable.

Andreu Jaume.  La postveritat ha nascut en aquest nou ecosistema ple de soroll. És donar la paraula a tothom perquè no s’escolti a ningú. I així estem entretinguts mentre uns quants es dediquen al que de veritat importa. Però no ens queda cap més remei que viure en aquest món i treballar-hi, amb les nostres eines, amb la paraula, defensant els significats i els sabers, la lentitud de la complexitat, el silenci de qui escolta i discrepa, sense por.