Weegee, el crim com a espectacle

«Encara que figuri entre els enemics públics número u de la llista de l’FBI, cap malfactor arriba a la seva consagració fins que jo no l’he fotografiat». Així de contundent i segur de la qualitat del seu treball es mostrava Weegee, el cronista del Nova York més obscur de les dècades dels 30 i 40. No només això. El fotoperiodista confiava tant en si mateix i desitjava tant assolir el reconeixement que, abans que el seu nom es consagrés com una figura cèlebre, ja firmava les seves instantànies amb un segell que deia: 'Weegee, the Famous'. 

Va aconseguir l’èxit; tant, que el seu personatge va ser immortalitzat per Joe Pesci a la pel·lícula L’espiavides. Però el film de Howard Franklin no va ser l’únic a mirar el reporter que dormia al seu cotxe i revelava les fotografies al maleter; Curtis Hanson, a 'L. A. Confidential'; Sam Mendes, a 'Camí de perdició', i Dan Gilroy, a 'Nightcrawler', entre altres cineastes, també es van inspirar en el seu treball. Ara, un centenar de les seves imatges, totes còpies d’època, llueixen a Foto Colectania, fins al 5 de novembre, en una exposició, coproduïda per la Fundació Banc Sabadell, que és tant un homenatge al fotògraf com a uns dels seus principals col·leccionistes: Michel i Michèle Auer, que han prestat les obres per a 'Weegee by Weegee', que és com es diu la mostra. 

El seu nom real era Arthur H. Felling (Zloczwe, Polònia, 1899–Nova York, 1968) i l’àlies, diu la llegenda, era una deformació fonètica de 'ouija', malnom amb el qual el van batejar per la seva suposada capacitat per comunicar-se amb els morts o, com a mínim, trobar els que havien traspassat de forma violenta abans que ho fessin les forces de seguretat. Per això  tenia un privilegi: tenia una ràdio de la policia (era l’únic fotoperiodista amb aquest dret), a més a més de moltes ganes de triomfar. «Venia d’una família humil però era molt llest, i des del primer moment va tenir clar que no volia ser pobre i que volia ser algú», diuen els Auer, alhora que lamenten no haver-lo conegut. 

La idea de ser fotògraf la va treure veient un dels seus col·legues treballant en un parc, i la d’especialitzar-se en assassinats, accidents, incendis i tota mena de successos truculents va ser conseqüència tant d’observar el que publicaven els diaris («a les velles cases de Brooklyn els papers de diari servien de paper higiènic», asseguren els col·leccionistes) com d’adonar-se que els reporters, de nit, dormien. 

MORTS I VIUS

Així que va decidir que Nova York després del crepuscle era seu. I es va instal·lar al seu cotxe: «Es va convertir en la meva llar. Era un biplaça, amb un maleter especial extra gran. Ho vaig guardar tot allà, una càmera extra, els casquets de les bombetes de flaix, una màquina d’escriure, botes de bomber, capses de cigarros, salami, pel·lícula d’infrarojos per disparar en la foscor, un recanvi de roba interior, uniformes, disfresses i sabates extres i mitjons [...]. La ràdio de la policia era la meva manera de viure. La meva càmera... la meva vida i el meu amor... era la meva llàntia d’Aladí», va assegurar Weegee en la seva biografia. 

Ell hi va posar ganes i els protagonistes de les seves instantànies l’hi van posar fàcil. No en va, el fotoperiodista, per origen o per empatia, congeniava amb els desheretats, i aquests estaven «encantats de sortir en les seves instantànies». «Mai feia robats», assegura Michel Auer, que aprofita per reivindicar la qualitat de les seves imatges: «Buscava fer la millor fotografia tècnicament possible. Aguantava el flaix al damunt de la càmera per aconseguir una llum fotogènica». I el que obtenia eren durs contrallums que donaven verisme i dramatisme als retrats. 

Fotografiava cadàvers, sí, però també els vius. A vegades en actituds desesperades: dormint al carrer, fugint d’un incendi o detinguts per la policia, però també disfrutant de la vida, ja fos entrant al teatre, ballant en una festa popular o tocant en un club nocturn. I fins i tot va fotografiar la llum del dia: en una de les seves instantànies més icòniques es veu una multitud a la platja de Coney Island somrient i mirant a la càmera. «Va fotografiar la vida de Nova York. Tota la societat, i ho va fer sense trampa», reflexionen els col·leccionistes. El 1945, li va arribar la fama amb la publicació de 'Naked city', el seu primer llibre, del qual es van fer tres edicions en un any.  

CAP A HOLLYWOOD

L’èxit li va suposar encàrrecs per a revistes que «buscaven imatges tipus Weegee», que és el mateix que dir que «buscaven l’autenticitat», a parer d’Irene de Mendoza, directora artística de la sala. I també va significar una invitació per anar a Hollywood. La meca del cine no va entusiasmar el reporter, que considerava el seu personal massa esnob. Però les fotografies que hi va fer, com altres de més experimentals en què distorsionava les imatges, també són presents en l’exposició que, de fet, recorre els cinc primers llibres que va publicar el fotògraf. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I si pel·liculera va ser la vida de l’artista, no es queda enrere la manera com Michel i Michèle Auer van començar a col·leccionar els treballs de Weegee. Van canviar una casa per 500 instantànies. Així mateix. Fa 25 anys el matrimoni tenia instal·lat al seu apartament de París el també fotògraf Louis Stettner i la seva família. Els Auer van proposar a l’artista vendre-li una altra casa que tenien a la ciutat, però com que no hi havia diners, l’estretor d’espai es va acabar solucionant amb un intercanvi. Les 500 imatges de la col·lecció de Stettner (que incloïa Weegee, però també altres creadors) pel pis. I així va ser. 

Ara la col·lecció de fotografies M+M Auer és una de les més importants del món, i suma 50.000 instantànies, a més a més de 24.000 fotollibres. I és la que més peces té de Weegee.