Un Cruïlla a tot color

Després de la jornada multitudinària de divendres (25.000 persones: xifra màxima i rècord), el Cruïlla es presentava ahir una mica més transitable: com aquell festival agradable que, segons va dir el seu director, Jordi Herreruela, en aquestes pàgines, vol continuar sent.

Exquirla, projecte conjunt de Niño De Elche i Toundra, van ser dels primers de moure’s sota el sol abrusador. El que fan és, apropiadament, una amalgama abrasiva de cante sui generis i post-rock apocalíptic, executada ahir a la tarda amb tota l’entrega que s’esperava. O fins i tot un grau extra. Emocionant, com el moment en què Benjamin Clementine va abandonar l’escenari Time Out perquè una part del públic no volia estar dreta i al sol, sinó asseguda i a l’ombra. Per sort, va tornar i va fer un generós avanç d’un segon àlbum que presenta la barreja de chanson, jazz i clàssica de Clementine en versió bastant esquiva.

Més directe es va mostrar Little Steven a l’arrencada de la seva actuació: una gran família (els seus Disciples Of Soul són 14, entre metalls, coristes i altres) defensant un rock’n’soul de sabors vintage i, de vegades, clars deixos springsteenians (Steven toca amb la E Street Band). Pujaven amb ells el ritme i l’element festiu del dia; encara pujarien més (o això s’esperava) amb els xous de Pet Shop Boys i The Prodigy.

Divendres, el ritme havia tingut un nom: Youssou N’Dour. Es va servir de la seva particular versió del mbalax (música popular senegalesa), oberta a múltiples influències, com els sons llatins en Be careful, peça estrella d’Afrika rekk (2016). Del fons de catàleg va extreure 7 seconds o New Africa, que va presentar com «una cançó dedicada a l’Àfrica, però no la que coneixeu aquí, sinó l’Àfrica positiva».

En paral·lel a N’Dour, la cantautora folk Ani DiFranco llançava també sondes d’optimisme polític des d’un altre dels escenaris principals. Només amb acompanyament de bateria i contrabaix, DiFranco no semblava que fes prou soroll per captar l’atenció general. El guitarrista Luke Enyeart es va sumar a l’altura del clàssic dels 90 Napoleon i la vocalista Chastity Brown amb Even more, i el so es va fer més dens i es va relaxar l’ambient de galliner. Així vam poder sentir la seva presentació d’All this com «una cançó sobre la resistència, que en necessitem d’on jo vinc».

ESCAPISME I ÈXTASI / La primera aposta per l’escapisme total va venir a càrrec de Two Door Cinema Club, amb els quals el Cruïlla es va convertir momentàniament en festival indie estàndard. Van començar encadenant clàssics festivalers com Cigarettes in the theatre, Undercover Martyn, Do you want it all i This is the life, per atrevir-se després amb material nou d’aires soft rock que no va causar gran sensació.

Qui sap mantenir el públic en èxtasi permanent és el raper Kase.O, membre de Violadores Del Verso. Ben flanquejat pel DJ/productor R de Rumba i MC El Momo, el saragossà va demostrar respecte pel hip-hop clàssic, però també obertura de mires: va transitar del mur de soroll de Public Enemy (Esto no para) a un flamenc surrealista (Mazas y catapultas).

Al costat d’aquest desplegament d’energia, el folk-rock amb tendències minimalistes de The Lumineers podia sonar a lleuger anticlímax. El trio va agafar velocitat via Dylan (Subterranean homesick blues), però altres cops va apostar per una intimitat que, en ple prime time, sonava a mala idea.

Notícies relacionades

Cruïlla Barcelona, la festa tranquil·la

Ani DiFranco: "Sentia la necessitat de reconnectar amb la societat"

JAMIROQUAI, QUIET / Però no hi havia problema, ¿no? Al capdavall després venien Jamiroquai i es preveia festa. Fins a cert punt: per culpa d’un so defectuós i l’escassa mobilitat del líder (fa unes setmanes operat d’una hèrnia), allò va trigar una eternitat a agafar embranzida. La llum es va fer, potser una mica tard, al voltant de White knuckle ride, a la qual van seguir assalts esplèndids a Cosmic girl o Canned heat, amb tots els matisos de so disc orquestral de les gravacions. En aquesta recta final es va poder comprovar, a més, com Jay Kay manté la veu en bon estat: no desafina, sap què vol i ho fa.

Qui es va quedar amb energies per cremar més tard va poder saltar al ritme de l’ska de Los Fabulosos Cadillacs o anar a la rave sud-africana de Die Antwoord.