Wilco electritza Cap Roig

un clàssic modern del rock americà, Wilco, va posar el seu segell de refinada sobrietat en l'obertura del Festival Jardins de Cap Roig. Guitarres aïrades d'alta precisió tècnica i rock amb vista a les arrels del country elaborat sota el signe de l'exploració, música amb trets no sempre amables ni accessibles per presidir una nit d'estrena com ahir a Calella de Palafrugell.

Feia gairebé cinc anys que no vèiem Wilco als nostres escenaris i l'última notícia de la banda de Chicago és Schmilco, un disc publicat el setembre passat amb una estrident portada, firmada pel català Joan Cornellà, que contrasta amb els tons más aviat intimistes de moltes de les cançons. Però la vinyeta del ciutadà feliç de sobte electrocutat expressa el clima d'aquest cançoner d'aspecte enganyós, amb formes plàcides i fons aspre. Aquest material va posar un discret subsol a la sessió de Cap Roig.

Però, ja fos recorrent a peces noves o les antigues, Wilco no és la mena de grup amb tirada pel cant popular amb la llum del mòbil a mode de decoració, sinó una tropa de músics amb inventiva i alt nivell executiu que tendeixen a la textura granulada i a l'arranjament intricat. Wilco, banda hereva de la saga Uncle Tupelo, va participar en la cita empordanesa obrint un supersònic parèntesi en la seva gira nord-americana: un vist i no vist a Europa limitat a només tres actuacions, les de Cap Roig, Madrid i Pori (Finlàndia). Jeff Tweedy, el cantant, guitarrista i compositor principal, va recuperar el seu paper de frontman del grup després de llançar, fa uns dies, el disc en solitari Together at last.

ENTRE LES OMBRES 

ENTRE LES OMBRES El grup va aparèixer en escena entre llums blavoses, amb un Tweedy amb la cara enfosquida, recordant que no és una banda que jugui al culte a la personalitat. Va sonar Ashes of American flags, una cançó del disc Yankee hotel foxtrot (2001) que parla del consumisme i de la riquesa material, abans de recórrer a Schmilco amb la melancòlica If I ever was a child i l'àrida Cry all day, cançons sobre desemparament i fragilitat emocional. Tweedy, barret i guitarra acústica, com un trobador de l'Amèrica eterna. Bromista, va prendre la paraula per al·ludir al següent convidat, aquest dissabte, a Cap Roig. «No som Woody Allen, som Wilco. Ho sento. Us heu equivocat de nit».

Viatges a I am trying to break your heart i un Art of almost de recorregut elèctric preparatori per a l'exercici obertament rocker de Pickled ginger, del seu penúltim disc, Star wars, un treball més expeditiu que Schmilco, al qual la banda va tornar amb Joke. No van trigar a sonar alguns clàssics, com Misunderstood, amb la seva col·lisió una mica efectista de placidesa i crispació, recurs que va reaparèixer en una altra peça de capçalera, Via Chicago. Wilco, com la versió desenvolupada, sistematitzada, dels espasmes extrems de Neil Young.

LA VEU DEL FAN 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

LA VEU DEL FAN Wilco tampoc és un grup que alleugereixi el seu discurs en nom de les vel·leïtats estiuenques i el seu repertori va recalar en peces introspectives, d'ambient enrarit, com Bull black nova, o emotiu, com Reservations. Si bé en aquesta faceta més recollida el guitarrista Nels Cline va quedar una mica relegat, va tenir ocasió de fer més visibles els seus talents en Impossible Germany, amb el seu moment pur Thin Lizzy. En els concerts d'aquesta gira hi ha una cançó elegida per petició dels fans via web, i a Cap Roig va ser California stars, del disc Mermaid avenue, que el 1998 van cuinar amb Billy Bragg.

El seu repertori, canviant d'una nit a una altra, va posar llum a Box full of letters, del primer disc, i a Theologians, ila vitalista I'm always in love. Públic dret en aquest tram amb vista a Heavy metal drummer. Hummingbird, The late greats... Cançons per donar i vendre, les d'aquesta cabalosa formació que va portar les seves credencials en el so Americana a la nit baptismal de Cap Roig. .