El club de les autores ressuscitades

En aquest planeta literari que són els Estats Units, no hi ha dia en què el lector no es pugui endinsar en el territori inexplorat d’un nou escriptor desconegut fins ara. I no es tracta només de descobrir un jove autor d’ara, que n’hi ha a puntades, sinó de recuperar escriptors excel·lents que s’han quedat fora del reconeixement per les causes que siguin i que ara reapareixen per a sorpresa de tots. ¿Com pot ser que un autor tan bo hagi pogut estar així d’amagat? En aquest grup de 'maleïts ocults' hi ha homes, per descomptat, i potser el cas més flagrant sigui el de John Williams i la seva magnífica 'Stoner', però, ai, les autores arraconades i/o bandejades són moltes més, tantes com per formar un equip de futbol. I totes són molt valuoses. En la seva majoria expliquen històries de dones sense història amb precisió i gràcia i encunyen la que podria anomenar-se, si és que això existeix, una nova literatura femenina.

Edith Pearlman (Rhode Island, 1937) és l’última d’elles, per ara, quan encara se sent el ressó de la recuperació de Lucia Berlin, l’autora de 'Manual per a dones de fer feines', tot un èxit editorial que va arribar amanit per les dures circumstàncies vitals de l’escriptora, planter dels seus relats. La bona notícia és que malgrat que fa quatre anys que lluita contra un càncer, Pearlman, en comparació de Berlin, autodestructiva i alcohòlica, està viva i resideix a Massachusetts. I té una resposta.   

ATENCIÓ ALS 75 ANYS

Acaba de complir 80 anys i, encara que publicava puntualment relats, més de 200, en revistes de mínima difusió des del 1969, no va ser fins al 2011, amb els 70 ja fets, quan la seva recopilació de contes, la quarta de la seva trajectòria, 'Binocular vision', va aparèixer al segell New York Times Review of Books, va guanyar uns quants premis –entre ells el National Book Critics Circle– i la va posar en el punt de mira dels lectors amb tots els honors, gràcies a la seva enorme repercussió. De nou, la pregunta: ¿com és possible que el món no hagi sentit parlar mai d’Edith Pearlman? Ara amb l’edició de 'Miel del desierto' (Alianza de Novelas), en traducció de Ramón Buenaventura, la qüestió torna a ressonar perquè és la primera vegada que s’edita en aquest país.

Pearlman és una mestra del relat breu. I  caldria fer una reflexió sobre per què hi ha tantes bones artífexs d’aquesta forma –la corona la té la 'nobel' Alice Munro–, en comparació amb els homes. ¿És el triomf d’escriure breu i fugaç enfront de l’ambició i la musculació de la novel·la? Ella té una resposta, que és una magnífica definició de la seva literatura: «Tinc un temperament que m’allunya dels projectes a gran escala».

Les històries de Pearlman són minúscules i banals, però mostren un sentiment de transcendència que les fa úniques. Estan protagonitzades per homes i dones amb vides que mai cauen en la desesperació –encara que tinguin motius de sobres per fer-ho– i tenen finals que mostren una felicitat inestable en la corda fluixa, a punt de caure.

PROVIDENCE, RHODE ISLAND

L’autora va créixer en un barri jueu de classe mitjana a Providence, a Rhode Island (EUA). El seu pare, que va morir quan ella era una adolescent, era un metge d’origen rus. La seva mare era filla de polonesos. Va passar per la universitat per estudiar literatura però sempre va considerar l’escriptura com una afició, ja que el seu ofici va ser durant anys el de programació informàtica. Als 60 es va casar amb un psiquiatre, va tenir dos fills, va exercir com a mestressa de casa, i mentrestant va habilitar la seva 'habitació pròpia' al soterrani de casa, envoltada dels seus llibres de capçalera. Va ser pacient. No va defallir per l’escàs interès de les grans editorials i ja s’havia habituat a això quan va venir el miracle: l’editor Ben George de New York Times Review of Books li va enviar tòrrids correus electrònics tan inflats d’admiració que a ella li va semblar un «boig» perillós i tot i no confiar que sortís res d’aquell nou intent, senzillament es va deixar estimar. I el que va venir va ser l’èxit i el reconeixement.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Edith mai va buscar el centre d’atenció. No tenia cap afiliació docent o professional. Sempre es va sentir atreta per la idea que un escriptor ha de ser un aficionat, donant-li el seu sentit real a aquesta paraula, algú que practica un art per amor al mateix, com pot fer-ho un atleta, i no ho considera una professió», ha escrit l’editor. S’ha de tenir una confiança absoluta en el que s’escriu i sens dubte la va ajudar el fet de tenir lectors, pocs, però molt fidels. Especialment, l’escriptora sud-africana Rose Moss, que sempre ha sigut la seva primera lectora. «Si la meva història li agrada a Rose i a més es publica en algun lloc, jo ja estic contenta, no necessito més. El meu lector ideal és algú que vol entrenir-se i a qui no el molesti que en algun moment es produeixi un descobriment il·luminador en el relat», ha dit l’autora, amb el seu millor i generós estil.

Ben George recorda un moment que exemplifica bé no sols el caràcter de l’escriptora, també la generositat de les seves històries. Va ser a la festa que celebrava l’aparició de 'Binocular Vision'. Objectivament, hi havia un regust un xic amarg en el fet que el reconeixement li hagués arribat amb els 70 ja fets. Ella, radiant de felicitat, no va deixar escapar una sola queixa: «Bé, és veritat que en tinc setanta i més, però en realitat em sento com una nena de 14». No s’ha de deixar escapar aquesta autora que assegura treure la seva inspiració de la gent que l’envolta, dels animals que estima o detesta –sempre n’hi ha algun passejant pel relat–, dels llocs on ha viscut o visitat posats en funcionament gràcies als mecanismes de la memòria i l’atzar.