Rubén Blades: "Els revolucionaris no es van adonar del valor de la salsa"

Rubén Blades, una de les veus més carismàtiques de la música llatina de les últimes cinc dècades, capital en el desenvolupament de la salsa, torna a Barcelona amb un concert, dimecres que ve, al Poble Espanyol. L’autor de 'Pedro Navaja', que avui compleix 69 anys, ve amb la gira Caminando, adiós y gracias, que s’anuncia com el seu «adeu als concerts de salsa».

–¿Què significa aquest adeu, que seguirà fent música i gires però acostant-se a altres gèneres?

–És el final de les gires de salsa, el començament de probables gires fonamentades en altres gèneres, amb una altra classe d’instrumentació, amb altres lletres i idiomes. Ningú es retira de la vida. Només fins que es mor. I a mi em falta.

–¿S’ha cansat de la salsa?

–Gens ni mica. Però avui tinc més passat que futur i necessito adequar el temps que tingui a l que consideri més important en aquesta fase de la meva vida. He estat en la salsa més de 40 anys. Vull intentar altres coses mentre mantingui l’energia per fer-ho, i fer-ho bé.

 

–Té diversos projectes discogràfics damunt la taula. ¿Ens els podria comentar?

–Així és, acaba de sortir el nostre nou àlbum amb Roberto Delgado i la seva Orquestra, Rubén Blades Salsa Big Band, i al pròxim àlbum, ja gravat, només hi falta posar la veu, es diu Las cintas perdidas de Medoro Madera, el meu àlter ego cubà. Tenim amb el grup vocal brasiler Boca Livre un altre àlbum que ja està gravat i llest, i un altre, Mixtura, amb el nou grup P. R. G., i un altre més amb el grup Editus, de Costa Rica. També hi ha un disc de jazz en procés, amb Gazú com a coproductor, i estem discutint el possible llançament del disc en directe a  Nova York amb Wynton Marsalis i The Lincoln Center Jazz Orchestra.

 

–¿Es veu més com a creador d’estudi que com artista d’escenari de cara al futur?

–Pensant en el futur em veig més com a escriptor i productor de música i de cine. L’escenari implica gires, viatges, i això pren molt temps.

 

–Va estudiar Dret a Panamà. Mirant enrere, ¿què el va moure a deixar-ho per dedicar-se a la música?

– El recentment mort Manuel Antonio Noriega, que era coronel a càrrec del G2 sota la dictadura de Torrijos, va acusar el meu pare d’estar implicat en un complot contra el govern. Com a resultat de les seves pressions, la meva família se’n va anar de Panamà el 1973. Jo en vaig sortir el 1974, tan aviat com vaig acabar la meva tesi. Me’n vaig anar per estar amb la meva família i perquè no hi veia futur, a això de ser advocat sota una dictadura militar.

 

–Va viure la primera eclosió de la salsa, amb Ray Barretto i amb Fania All Stars. ¿Què diria que va aportar aquell moviment?

–La salsa servia com a mitjà d’unió entre les diferents manifestacions que componen la cultura llatinoamericana a Nova York. Una sala de ball reunia totes les nacionalitats i allà es manifestava aquesta solidaritat cultural que tanta falta ens fa. Barretto i tots els altres hi van participar, encara que no ho van identificar així. No es van adonar de l’efecte del que feien.

 

–¿Veu la salsa com un fenomen cultural revolucionari?

–Ho va ser, però, amb poques excepcions, els revolucionaris no es van adonar del seu valor i que estaven creant una revolució. El 1967, ¿quantes dictadures militars hi havia a Llatinoamèrica? I l’any 2010, ¿quants governs d’esquerres hi havia? ¿Com es va produir aquest canvi? Crec que la música hi va ajudar molt.

–Un dels seus àlbums clàssics, 'Siembra' (1978),  gravat amb Willie Colón, va ser poc comprès en un principi. ¿Com el valora passat el temps?

–Inicialment va ser rebutjat perquè segons els seus crítics les cançons eren molt llargues, polititzades, fosques, esquerranes, pretensioses... Però és el temps el que s’encarrega de mostrar la veritat. És clar que també hi va haver qui el va apreciar en el seu temps, escriptors com Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes i Carlos Monsiváis.

 –La seva relació amb Willie Colón es va enrarir a causa de conflictes extramusicals. ¿S’han retrobat passats els anys?

–Tots tenim els nostres problemes amb l’èxit, a vegades més amb el dels altres, el del competidor. Però sempre vaig saber on soc i per què, i per això el triomf de l’altre no m’irrita, ni m’espanta, ni m’empetiteix. No passa així amb gent insegura, de baixa autoestima i amb complexos. Em vaig retrobar amb el senyor Colón fa anys, en un tribunal, on em va responsabilitzar per uns diners que ens havien sostret a tots dos en un concert. Després va retirar el cas una setmana abans de començar el judici i va arribar a un acord extrajudicial amb la persona responsable del problema. Això va representar el final per a mi. Un absurd total.

–La seva cançó més popular, 'Pedro Navaja', es va inspirar en 'Mack the Knife' (o 'Mackie Messer', en l’alemany original), de Kurt Weill i Bertolt Brecht. ¿Com va decidir crear a partir d’allà una nova composició?

–'Mack the Knife' l’hi vaig sentir a Bobby Darin el 1959. Vaig agafar els acords i vaig crear una nova melodia amb una lletra original. Em vaig fonamentar en realitats: a Panamà hi havia dues colles, una que es deia  Zapatillas Negras i l’altra, Dientes de Oro. Hi vaig sumar les meves observacions pels xulos, els proxenetes, els pimps de la West 42, de Broadway, amb els seus barrets d’ala ampla i els seus gavanys. Per a mi és una descripció de la crua realitat del carrer. Professionalment, el meu èxit més gran, al ser la cançó de salsa més venuda de la història.

 

–Als anys 90 va llançar opinions dures sobre la salsa. Ara el seu lloc l’han ocupat gèneres urbans com el reggaeton. ¿Els veu un interès artístic?

–Depèn. Tego Calderón té un nivell que no es veu reflectit en d’altres. No estic en contra del que és comercial; el que no m’interessa és la manipulació de la possibilitat de l’art per presentar-la com una cosa de valor. Et venen una cançó com si fos un electrodomèstic. Fabriquen un presumpte talent, payolean, falsifiquen i l’artificial ho presenten com si fos important. Hi ha valors com René Pérez, Residente (Calle 13), fent un treball de qualitat, real, interessant, polèmic, que és de certa manera hereu del dadà pel que té de provocador.  

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Fa un parell d’anys va anunciar que es presentaria a les eleccions de Panamà el 2019. ¿Segueix  vigent?

–Vaig anunciar que consideraria participar-hi com a candidat independent si es complien certes condicions. La possibilitat continua existint, però no hi ha cap seguretat que això passi fins que no es donin les circumstàncies requerides. Mentrestant, segueixo treballant amb amics i assessors per crear un nou paradigma d’administració pública emparat sota una nova constitució.