La macabra herència de Himmler i Mengele

Uns reneguen del seu cognom i del seu llaç de sang, esterilitzant-se per no transmetre la llavor nazi, ordenant-se sacerdot, convertint-se al judaisme o alleujant-se davant la foto del cadàver del seu progenitor. Altres segueixen idealitzant i defensant els seus pares i negant l'Holocaust, com les mimades filles de Himmler i Göring. L'únic denominador comú entre aquests “fills d'herois que van passar a ser fills de botxins” va ser “el dur llegat” i la “impossibilitat d'ignorar la història familiar”. L'advocada criminalista Tania Crasnianski -nascuda a França, de mare alemanya, pare rus-francès i avi militar de la Força Aèria que no va voler mai parlar amb ella de la guerra- indaga a ‘Hijos de nazis’ (La Esfera de los Libros) com han viscut la seva herència criminal els descendents de vuit destacats acòlits de Hitler, entre ells, Mengele i Albert Speer.

ELS FILLS DE RUDOLF HÖSS, COMANDANT D'AUSCHWITZ

Eren cinc nens que a la seva luxosa casa al costat d'Auschwitz sentien la pudor de carn cremada, recollien maduixes brutes de cendra, tenien criats de pijames de ratlles que jugaven amb ells i de vegades s'asseien als genolls de l'“oncle Heini” (Himmler) quan aquest anava de visita. El seu afectuós pare, que els explicava contes i els llegia poesia, era Rudolf Höss, comandant del camp d'extermini, amb “una apatia d'esquizofrènic i una falta d'empatia digna dels pitjors psicòpates”, segons el psiquiatre de la presó on va acabar els seus dies abans de ser penjat el 1947. La seva filla Brigitte va buscar l'anonimat als Estats Units, on va treballar per a una família jueva que no la va acomiadar malgrat esbrinar qui era. Ella sempre va ocultar la seva identitat, fins i tot als seus fills, però sempre va viure en “la negació” de l'Holocaust, com la majoria de la família, que consideren “un traïdor” i un “mentider” Rainer Höss, fill de Hans-Jürgen, segon fill mascle del cap nazi, que tampoc li havia explicat qui era en realitat. Aquest net se'n va assabentar brutalment a l'internat, quan va ser agredit pel jardiner, supervivent d'Auschwitz. Des d'aleshores, Rainer no va poder “tancar els ulls” i va sentir el pes de l'herència familiar, que va exorcitzar lluitant contra l'extrema dreta. “Si sabés on està enterrat el meu avi, aniria a orinar sobre la seva tomba”, va confessar.

ROLF MENGELE, FILL DE L''ÀNGEL DE LA MORT' 

Fred i cínic, el doctor Josef Mengele era 'l'àngel de la mort' d'Auschwitz, on decidia qui vivia i qui moria i on es nodria dels conills d'Índies, sobretot bessons, que aniquilava al seu laboratori. Després de la guerra va ser una de les preses més cobejades dels caçadors de naziscaçadors de nazis però va morir lliure, ofegat en una platja del Brasil el 1979. Dos anys abans havia anat a visitar-lo en secret el seu fill Rolf, nascut el 1944 i a qui la seva mare li va ocultar qui era el seu pare durant anys. El seu fill, advocat esquerrà que es va canviar el cognom, volia veure'l “en carn i ossos” per intentar “comprendre com aquell home, que a pesar de tot seguia sent el seu pare, havia pogut participar activament en aquella empresa de mort”. En la trobada, Mengele va plorar, però el seu fill va arribar a la conclusió que “no es penedia de res, es mantenia fidel als ideals del nacionalsocialisme i convençut de la superioritat de la raça ària”, al·legant que tan sols havia complert amb el seu deure. Rolf, “dividit entre l'amor filial i el rebuig”, no va tornar a veure'l, però va ser incapaç de trair-lo i denunciar el seu parador. 

GUDRUN HIMMLER, LA NINETA DEL PARE 

De nena, cada Any Nou visitava el seu ‘oncle’ Hitler i aquest li regalava una nina i una capsa de xocolates. Per a Heinrich Himmler, el cap de les SS i un dels artífexs de la Solució Final, la seva adorada Gudrun era la seva “püppi” (nineta, en alemany), la “princesa” del nazisme, precisa Crasnianski, una “alemanyeta perfecta, de trenens rosses i cara angelical”, que avui, als seus gairebé 88 anys, manté llaços actius amb l'extrema dreta i grups neonazis i segueix absolutament fidel i defensora de la figura i les idees del seu pare (que es va suïcidar amb una càpsula de cianur quan els aliats el van capturar el maig de 1945). Dos mesos abans, una Gudrun de 15 anys escrivia al seu diari: “A Europa ja no tenim aliats, depenem de nosaltres mateixos. I entre nosaltres hi ha tanta traïció (...). Göring, aquell fanfarró, no s'ocupa de res. Goebbels fa molt, però sempre vol figurar. Tots reben medalles i condecoracions, menys el pare, quan hauria de ser el primer de rebre-les”. Era filla de Himmler i de la seva dona Marga, de la qual aquest es va separar el 1940 per viure amb la seva secretària, Hedwig Potthast, amb qui va tenir dos fills més, un nen i una nena, donant exemple de la bigàmia preconitzada per les SS per engendrar més nens de pura raça ària. Però el 'reichsführer' mai va deixar de costat la seva dona ni Gudrun, a qui escrivia contínues cartes, trucava diàriament per telèfon (sempre estava de viatge) i enviava regals.    

Mentre que Gudrun va portar la seva macabra herència amb orgull, per Katrin Himmler, reneboda del líder nazi, que es va casar amb un jueu descendent de víctimes del gueto de Varsòvia, el seu cognom era una vergonya. Va exorcitzar el passat familiar a ‘Los hermanos Himmler’ i va coordinar ‘Himmler, según la correspondencia con su esposa’.

EDDA GÖRING, EL "RAIG DE SOL" DEL NERÓ NAZI

Edda Göring, com Gudrun, era una altra “princeseta”, el “raig de sol” del “Neró de l'Alemanya nazi”, escriu Crasnianski, que informa del seu pare, el cap de la Luftwaffe i lloctinent de Hitler, que va arribar a pesar 145 quilos i era morfinòman, va ser un “amant del luxe i l'opulència” que “adorava fanfarronejar” i rebre els convidats en toga romana, amb les ungles pintades de vermell, maquillat i amb anells de diamants. Filla única, nascuda el 1938 d'un Göring viudo de 45 anys i de la seva segona dona, Emmy, actriu de teatre, va tenir Hitler de padrí i va créixer mimada i sense privacions en una ostentosa mansió plena d'obres d'art espoliades als jueus pel seu pare, amb cries de lleó, piscina coberta i 600 metres de trens elèctrics. Com Gudrun Himmler, segueix fidel als moviments neonazis, sempre ha reivindicat el seu cognom amb orgull, sent un “amor inalterable pel seu pare i es nega a veure” el seu paper en l'Holocaust. Criminal jutjat a Nuremberg, abans de ser penjat es va suïcidar, com Himmler, amb cianur el 1946. Edda tenia llavors 7 anys; amb 76, el 2015, va reclamar al Parlament bavarès que li restituïssin els béns confiscats a Göring, demanda que es va desestimar. 

I com Katrin Himmler, també la reneboda de Göring, Bettina, i el seu germà Matthias, rebutgen l'herència de sang i el “fervor nazi” de la resta de la seva família. Tots dos es van esterilitzar “per interrompre el llinatge i no engendrar un altre Göring”, i Matthias, a més, es va convertir al judaisme i se'n va anar a Israel: “No em sento culpable. Existeix una culpa espiritual en la nostra família, la nació alemanya, i és la nostra responsabilitat declarar-ho obertament”, assumeix.

RÜDIGER HESS, FILL DEL "MÀRTIR DE LA PAU"

Rudolf Hess, delfí de Hitler i tercer home del Reich, va volar sol i en secret a Escòcia el 1941 amb una proposta de pau per a Anglaterra creient complir -o complint (el misteri encara envolta l'episodi)- els desitjos del ‘führer’. El seu únic fill, Rüdiger, tenia llavors 4 anys i Hitler era el seu padrí. Hess va passar la resta de la guerra presoner, després va ser jutjat a Nuremberg i condemnat a cadena perpètua. Patia, segons els aliats, paranoia aguda i esquizofrènia. Pel seu fill, que no va entendre ni va acceptar mai la sentència, el seu pare, encara que mai renegués del seu fanatisme i antisemitisme, era un “missatger i un màrtir de la pau”. Rüdiger no va tornar a veure'l fins al 1969 perquè durant 24 anys Hess es va negar que la seva família el visités a la presó de Spandau, on moriria amb 93. Però sempre va lluitar per rehabilitar-lo, va intentar millorar les condicions de detenció i alliberar-lo, i va escriure tres llibres sobre ell intentant demostrar que Hitler estava al corrent del viatge a Anglaterra. Davant la sospitosa mort de Hess, penjat amb cable elèctric, sempre va dubtar que fos un suïcidi i denunciava un assassinat per part dels britànics. 

MARTIN ADOLF BORMANN, EL PRIMOGÈNIT QUE VA PRENDRE ELS HÀBITS  

Hitler també va ser padrí de Martin Adolf, el primogènit de deu germans i el que més va patir el distanciament i la fredor del seu estricte pare, el maquiavèl·lic i poderós Martin Bormann, a qui els altres caps nazis temien i del qual desconfiaven per la confiança que el 'führer' li mostrava. Es va criar sense afecte a la casa que la família tenia a l'Obersalzberg, els dominis bavaresos de Hitler on Bormann també va portar la seva amant, beneïda per la seva dona, Gerda, que estava a favor de la bigàmia. Aviat, el jove Martin Adolf va ser enviat a un internat on va créixer en el marc disciplinari estricte d'una educació nacionalsocialista, marcant el definitiu distanciament amb la resta de la família. El final de la guerra el va agafar amb 15 anys i es va refugiar en l'anonimat, acollit per una família catòlica i rural. No se sap amb seguretat si Bormann va morir a prop del búnquer de Hitler a Berlín, el 1945, com apuntarien unes proves d'ADN. El que sí que és cert és que el seu fill gran es va fer sacerdot el 1958 i va exercir de missioner en la guerra civil del Congo, on va ser torturat. Convalescent a l'hospital d'un accident de cotxe el 1971, es va enamorar d'una religiosa i tots dos van penjar els hàbits i es van casar. No va poder parlar mai amb els seus pares del seu passat, ja que la seva mare va morir de càncer el 1946 i els seus germans van anar a viure amb famílies d'acollida.

ALBERT SPEER JR., EL LLEGAT DE L'ARQUITECTE

Notícies relacionades

La sanguinària bacanal de Margit Thyssen

Himmler: «Petons. El papa»

El fill gran d'Albert Speer, el ministre i arquitecte de la megalomania de Hitler, comparteix nom i professió però com els seus altres cinc germans, no va tenir mai una relació fàcil amb el seu pare, que condemnat a Nuremberg a 20 anys va sortir de la presó de Spandau el 1966, amb 61. Els seus fills, que eren molt petits durant la guerra, el consideraven un “criminal de guerra”. Per a ells era un estrany, tenien problemes de comunicació amb ell, no s'hi entenien, i van acabar evitant-lo ja en llibertat. Estant pres, Speer va escriure les seves memòries i es va exculpar buscant la rehabilitació i al·legant que es va sentir fascinat per Hitler, que tan sols es veia com un arquitecte. No obstant, va admetre la seva responsabilitat. “Si no vaig veure res és perquè no volia veure-ho (...) Sospitava que passava alguna cosa espantosa”, va admetre a la premsa. Hilde, la seva filla preferida, que en fotos de petita apareix agafant la mà de Hitler, un contacte que ara la “repugna” i un record, que com els seus germans, prefereix reprimir, ajuda una fundació de dones jueves. Tots senten, assenyala Crasnianski, més vergonya que culpa. 

NIKLAS FRANK, FILL DEL 'CARNISSER DE CRACÒVIA' 

Niklas, fill petit de Hans Frank, el 'carnisser de Cracòvia', es masturbava cada aniversari de la mort del seu pare, executat a la forca quan ell tenia tan sols set anys, després dels judicis de Nuremberg, i sempre porta a sobre una fotografia del seu cadàver: “Em satisfà l'aspecte de la foto: està mort”. Eren cinc germans, criats amb tot luxe en un palau renaixentista però amb uns pares freds, dominadors i distants. Tan sols Niklas i el gran, Norman (que va decidir no tenir fills per no perpetuar el gen malgrat reconèixer que l'estimava), van acceptar que el seu pare era “un criminal”, la resta van abraçar “la negació”. “La seva culpa és la nostra herència”, assumeix Niklas, entrevistat per l'autora, que constata que “la falta de penediment del seu pare li va resultar insuportable”. Per ell, era un “assassí”, a més de vanitós, hipòcrita, covard i patètic “llepaculs”, a qui detestava i que va estar a càrrec dels guetos polonesos. El petit Niklas, “el petit príncep”, es quedava a l'interior del Mercedes amb xòfer amb què la seva mare visitava el gueto de Cracòvia per apropiar-se joies, pells i aquelles “cotilles tan boniques que feien els jueus”. Ja escriptor i periodista, va publicar dos llibres demolidors, un contra el pare i un altre contra la mare, que li van valer atacs públics dels germans que no renegaven del seu cognom.