'Dunkerque', al centre del malson

Es coneix com a 'miracle de Dunkerque' la campanya militar que, durant la segona guerra mundial, va aconseguir evacuar de la costa de França més de 300.000 soldats aliats que havien quedat acorralats per l’Exèrcit alemany. Es coneix, però potser no prou (la pel·lícula prèvia al voltant del mateix esdeveniment, dirigida per Leslie Norman el 1958, ha sigut poc vista). I aquest és un dels motius que van portar Christopher Nolan a rodar 'Dunkerque', per altra banda un film poc pedagògic o historiogràfic.

«No has de saber res sobre Dunkerque per disfrutar-ne», recorda l’actor Fionn Whitehead, que debuta en el cine com el jove soldat britànic Tommy. Tampoc sabràs gaire sobre Dunkerque al sortir-ne. Però sabràs què significava ser un jove soldat en els anys 40 i com és sentir-se assetjat per un horror que et supera. A la seva pròpia, sensorial manera, 'Dunkerque' és un manifest antibèl·lic tan poderós com 'Res de nou al front de l’oest', el clàssic de Lewis Milestone de 1930.

Explicacions geopolítiques, les justes. L’important aquí era plasmar les emocions dels soldats aliats. Només les seves: no es veu l’enemic i tampoc se l’humanitza. Conceptualment, el film de Nolan s’assembla menys a altres films bèl·lics que a una obra mestra del segle XXI com 'Monstruoso': situa l’espectador al mateix centre del malson, a l’ull de l’huracà i sense poder escapar-ne.

Segons Whitehead, rodar la pel·lícula va ser «increïblement exigent en el pla físic» i, a vegades, «decididament claustrofòbic». «Em sentia intimidat per l’escala de tot, la dimensió», afegeix. Dos actors més de la pel·lícula, Jack Lowden (el pilot de la RAF Collin) i Barry Keoghan (George, jove a bord d’una de les petites embarcacions que van travessar el canal al rescat de la BEF), tenien una mica més d’experiència amb l’entorn bèl·lic: havien coincidit abans en el reivindicable 'thriller' sobre l’IRA 71. «De fet», apunta Lowden, que acaba d’interpretar Morrissey en un 'biopic', «crec que encara vam patir més en aquella altra pel·lícula».

SENYES D’IDENTITAT

És la primera vegada que Nolan agafa com a base un fet real. No obstant, algunes de les senyes d’identitat més clares de l’autor hi són presents, com la mirada subjectiva o impressionista i la seva obsessió per recargolar i expandir el temps. Es pot dir que 'Dunkerque' entrecreua tres històries basades en tres elements (terra, aire i mar), però igual d’important és l’element temporal: cada una d’aquestes històries succeeix en un marge temporal diferent, a saber, una setmana, un dia i només una hora.

Notícies relacionades

Christopher Nolan: "Fer una cosa que ja has fet no ve de gust"

Barcelona, capital de la innovació social

Les pel·lícules de Nolan es caracteritzen, a més de pels jocs temporals, per la minuciositat. ¿Recorden la paret plena de llibres de l’habitació de la filla de Matthew McConaughey a 'Interstellar'? Cada tom es va triar un per un. En aquesta ocasió es van haver de construir telers per fabricar un teixit idèntic al dels uniformes històrics. Reconstruir l’espigó on es desenvolupa gran part de l’acció en la seva ubicació original. Instal·lar càmeres dins la cabina de l’Spitfire perquè l’espectador pogués veure les coses des de la perspectiva del pilot.

L’atenció al detall arriba al més minúscul. Harry Styles, exestrella del pop (amb One Direction) i aspirant a estrella del rock que debuta en el cine, ens posa un bon exemple: «El primer dia de rodatge vaig sortir nerviós a donar-ho tot i el primer que em va dir Nolan va ser que portava els cordons mal lligats, que els soldats britànics es lligaven els cordons d’una altra manera».