Wajdi Mouawad: "'Des mourants' és el final d'una investigació sobre el llenguatge teatral"

Han passat set anys des que Wajdi Mouawad (Dair al-Qamar, 1968) va crear 'Seuls', espectacle unipersonal protagonitzat per l’autor i director libanès creador de l’aclamada trilogia formada per 'Litoral', Incendis' i 'Boscos'. Avui torna en solitari al Lliure amb 'Inflamation du verbe vivre', obra que es completa amb 'Les larmes d’Oedipe', escenificada per tres actors una hora després, la mateixa nit. En totes dues –englobades en el títol comú de 'Des mourants'– utilitza la mitologia grega per reflexionar sobre els eterns dilemes de la nostra societat.

–¿D’on sorgeix 'Des mourants'?

–Volia que l’espectador pogués viatjar, la mateixa nit, a dues obres en què els personatges s’enfronten de forma directa a la mort. Seuls, creat l’any 2008, em va portar a realitzar espectacles d’una manera diferent. Va ser el principi d’una recerca formal. Vaig començar a investigar amb el vídeo, els sons i els decorats com si fossin elements d’escriptura. Abans els utilitzava només com una cosa decorativa per envoltar el text i l’actor, però a partir de 'Seuls' vaig començar a crear una polifonia d’escriptures a partir de diferents elements.

–'Inflamation du verbe vivre' també és un espectacle en solitari. ¿Què hi ha de diferent?

–Aquesta obra representa el final d’aquesta investigació sobre l’escriptura teatral, de trobar una forma més real de connectar amb el públic i és per això que m’he ocupat de tots els aspectes del muntatge: les filmacions, el so, tot. És una adaptació molt lliure de 'Filoctetes', de Sòfocles. Com a 'Seuls', estic sol en escena, amb la diferència que aquí tinc una pantalla on es projecta una pel·lícula. Durant dues hores interactuo contínuament amb la pantalla, per establir una relació entre ficció i realitat, un dels temes d’aquesta obra sobre un home que ha perdut de vista el sentit de l’existència. Creu que els morts poden ajudar-lo i, com Ulisses, inicia un viatge. Mor, però només una mica, per poder fer preguntes als morts. Però quan passa a l’altre costat descobreix una cosa inesperada.

–¿Què representa l’altra part del díptic, 'Les larmes d’Oedipe'?

–És la cara oposada d’'Inflamation du verbe vivre'. Escènicament és completament diferent. Els actors es mouen rere una pantalla, com ombres xineses. Aquesta peça va sorgir arran d’una cosa que va passar a Grècia mentre filmava imatges per a Inflamation: la policia va matar un jove manifestant durant les protestes per la crisi. El cas va inflamar Grècia i em va impactar. ¿Què diria un heroi grec sobre això? ¿Què passa quan l’Estat polític es torna cec respecte als seus ciutadans? I això em va portar a Èdip. ¿Què diria ell respecte a la mort d’aquest jove? L’obra ofereix un diàleg entre els dos personatges. És una lenta agonia explicada a través d’un llenguatge on la paraula té un pes enorme, una espècie d’oratori a tres veus, més musical i menys espectacular que Infamation.

–¿Què va suposar aquest viatge a Grècia, per a vostè?

–M’ha afectat de forma molt profunda. M’ha servit per constatar que realment hi ha una Europa del sud, amb la qual m’identifico, i una altra del nord, on em sento estranger. Tots els exilis que he viscut m’havien fet creure que, al final, no importa tant on ets. Aquest viatge, no obstant, m’ha permès reconèixer que hi ha coses en la cultura que sí que influeixen en un.

–¿Ha canviat la seva manera de fer teatre des que viu a França i dirigeix un teatre a París?

–Quan vivia al Quebec, la meva manera de treballar estava influenciada pels Estats Units i les sèries de televisió. Ara és més abstracta, més depurada. També hi ha afectat la meva escriptura, que que ara és menys lírica.

–¿Quin és el seu pròxim repte?

–Em retrobaré amb una epopeia amb molts personatges que intenten conciliar la seva petita història particular amb l’esdevenir de la gran història del nostre món. Però, aquesta vegada, sortiré del cercle de la meva tribu. Deixo aquest món àrab, del Líban i el Pròxim Orient, per entrar en la qüestió israeliana. Fins ara no m’hi havia atrevit mai perquè no em sentia legitimat. Però he decidit llançar-me.

–Segueixi, segueixi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–És la història d’una família oprimida per la història i transcorre entre Nova York, Berlín i Tel Aviv. L’espectacle gira al voltant d’una pregunta ¿Com convius amb l’enemic? Contràriament a tot el que he fet fins ara, he sentit la necessitat de respectar la llengua original dels personatges. En aquesta història cap personatge parla en francès. He escrit en francès, com sempre faig, però he hagut de traduir-la a l’hebreu, l’alemany, l’àrab i l’anglès i comptar amb actors que s’expressin en aquests idiomes.