Urbs del futur en perill i sota la influència d'Hergé

Barcelona podria acabar el 2156 com l’urbs que el guionista i reconegut expert i biògraf d’Hergé, Benoît Peeters (París, 1956), juntament amb el seu amic de la infància el dibuixant François Schuiten (Brussel·les, 1956), anticipen a Volver a París 2. La noche de las constelaciones (Norma). El còmic transcorre en un futur llunyà on el centre de la ciutat, protegit per un sostre de vidre, és en realitat «un simulacre de París, una museificació» de les parts històriques que només el turisme més ric es pot permetre visitar. «Reflectim problemes similars als d’avui en moltes ciutats europees amb una enorme saturació de turistes que fan impossible la convivència entre ells i la gent que resideix i treballa en aquestes ciutats i impedeixen que es desenvolupi amb normalitat la vida quotidiana», explica Peeters, de pas per la capital catalana, que cita juntament amb Venècia o Amsterdam com algunes víctimes d’aquest fenomen.

Peeters i Schuiten són dos visionaris mestres del còmic que el 1983 van obrir la porta d’un extraordinari univers d’urbs en mons paral·lels amb la premiada saga fantàstica Las ciudades oscuras (15 àlbums autoconclusius, a Norma, que ara llança La ruta de Armilia). Aquest ric imaginari, sempre visualment excepcional, perviu en la nova sèrie Volver a París, on fan un gir cap a un món futur que els permet «explorar temes d’actualitat».

CONTRAST ENTRE EL CENTRE I ELS AFORES

«Aquell París reflecteix el d’avui, on viure al centre és tan car que les famílies que hi han residit fins ara ja no poden pagar el preu dels immobles i es veuen desplaçats cap als afores», lamenta el polifacètic Peeters, també editor, novel·lista, crític i comissari d’exposicions. Per això hi ha «una gran frontera i un enorme contrast entre els voltants, bruts, més pobres arquitectònicament, amb menys oferta cultural i on hi ha més abandonament, i el centre, que està protegit, és perfecte, està il·luminat i ben conservat». 

A aquell París hi arriba la protagonista, Karin, una heroïna que ve d’una llunyana i rígida colònia espacial anomenada l’Arca, formada per un elitista grup que va fugir de l’apocalipsi terrestre. Ella, «utopiòmana», sent fascinació i addicció per la capital francesa, que només coneix a través de flaixos d’imatges d’una ciutat idealitzada. «Es produeix una confrontació entre aquell món que ella creu que coneix i la realitat que descobreix. Pateix un xoc, com el que els japonesos anomenen el mal de París, quan la gent somia fantasies sobre un lloc i la realitat xoca amb les seves expectatives».

Per crear el seu univers imaginari, Peeters i Schuiten es basen en una realitat reconeixible, amb referències absolutament documentades i detalls molt precisos, sobretot arquitectònics, i la influència de Jules Verne. Les seves històries, assenyala, «parlen d'ideals, aventures, passions… coses universals que cada lector, de cada país i de cada edat, interpreta a la seva manera».

DEFENSA D'HERGÉ DAVANT COL·LABORACIONISME I RACISME

Amb 12 anys, Peeters i Schuiten ja parlaven d’Hergé. «A la Bèlgica on vam créixer era omnipresent, la seva presència era aclaparadora. Va ser un referent per a tots dos. Tintín va ser el nostre primer còmic i a més de la seva obra, ja em va interessar llavors la figura d’Hergé», comenta qui seria l’últim que el va entrevistar, abans de la seva mort el 1983, i qui bussejant en fonts documentals i testimonis publicaria la biografia Hergé, hijo de Tintín (Confluencias). «No és una hagiografia, no el protegeixo de les polèmiques. En parlo i les poso en context», recalca davant les denúncies de col·laboracionisme durant l’ocupació nazi de Bèlgica. «Ell no va simpatitzar mai amb el nazisme. El que va fer va ser col·laborar al diari Le Soir [en mans alemanyes]».  

Notícies relacionades

Paraula d'Hergé

Univers Hergé

Assenyala sobre les acusacions de racisme per Tintín al Congo que es tracta més aviat de «colonialisme». «L’àlbum és una aventura un pèl naïf i paternalista, més que racista. No podem veure’l amb la mirada d’avui, sinó en el seu context històric i geogràfic, el del brutal colonialisme del rei Leopold II. La societat belga era així. I Hergé no n’era responsable, se’l demonitza com si fos un criminal».

CONTRARI AL RETORN DE TINTÍN

El guionista també defensa la voluntat d’Hergé sobre la possibilitat que altres autors dibuixessin Tintín després de la seva mort, com ha passat, amb èxit, amb altres icones del còmic com Astèrix i Corto Maltés. «Tintín té una singularitat que Hergé volia que mantigués intacta i s'ha de respectar la seva voluntat. No m’agradaria que ningú dibuixés històries falses de Tintín. Només veig bé per exemple que un autor com Tardi l’homenatgés i dibuixés una història amb un Haddock gran, amb l’imaginari de Tintín, però amb el seu propi estil».