Pretenders, ressons de bellesa salvatge

Un concert de Pretenders segueix sent alguna cosa més que una successió de cançons que rendeixen honors a l’era daurada de la new wave. Hi ha un factor imprevisible, una bomba de rellotgeria anomenada Chrissie Hynde que pot detonar en qualsevol moment amb un comentari àcid, un brusc canvi de repertori o una, o més d’una, reprimenda al mateix públic.

Hynde conserva traços de la noia punk que als 70, quan va canviar el seu Ohio natal per Londres, va treballar amb Malcolm McLaren i va escriure a la NME. Samarreta negra amb el nom d’Elvis, texans, botes i actitud aïrada, d’eterna noia dolenta, des de la primera cançó, Alone, que dona títol al seu últim disc i que va interrompre fins a dues vegades apuntant amb el dit alguns assistents que li feien fotos i fent-los el gest de tallar-los el coll. «No volem fotos. Si algú té un problema amb això, que se’n vagi, no passa res, li tornarem els diners», va dir a una platea i una grada una mica perplexes. Arrencada poca ortodoxa per al debut de Pretenders en el sempre pulcre marc de Cap Roig, festival el patrocinador principal del qual és la Fundació La Caixa.

AGREST NOU DISC

Ella és així, i ja està bé: aquests cops de caràcter fan joc amb el rock de caràcter sec, hereu de la revolta del 1977, que Pretenders ha reanimat a Alone. Un treball d’ambient viscós, cuinat amb Dan Auerbach (The Black Keys), al qual els seus fans històrics més crítics amb l’evolució del grup es podrien acostar. Hynde el va citar tres vegades més: l’agresta Gotta wait; una balada sense excés de sucre, Let’s get lost, i aquell mig temps absolutament obsessiu anomenat I hate myself, que va incorporar per sorpresa després de fer broma amb la famosa aspror del seu caràcter. «Aprendreu a odiar-me, ¡jo mateixa m’odio!»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hynde i els seus quatre còmplices, entre ells el bateria original, Martin Chambers, van recalar en gairebé tots els discos de Pretenders, amb natural èmfasi en els tres primers, els millors (de Kid a Back on the chain gang a través de Message of love), i sense passar per alt els seus hits més mainstream: un Don’t get me wrong una mica endurit i les balades Hymn to her i I’ll stand by you.

VEU DE ROCK

La líder conserva la veu en excel·lents condicions als 65 anys, amb el seu punt de bellesa salvatge, estirant les notes sense decaure en, per exemple, el clímax de Stop your sobbing. «Cançó d’un dels millors compositors de la història, Ray Davies», va citar al·ludint al líder dels Kinks i pare de la seva filla Natalie. Els clàssics dels Pretenders conserven l’encant amb aquesta barreja de vigor i melodia, i la vetllada va seguir entregant fins al final composicions irreprotxables com Brass in pocket, Middle of the road i l’última, Precious, amb les guitarres alçades en la nit de Cap Roig.