¿Quina és la millor manera de veure Dunkerque, l’esperada gesta bèl·lica de Christopher Nolan? Per a la majoria no quedarà cap més possibilitat que el DCP (Digital Cinema Package), un estàndard des que les majors van decidir aparcar el cel·luloide menys per qüestions d’avenç tecnològic que monetàries. Però si vius a Barcelona i voltants, o vius més lluny però tens opció de moure’t, queda el cine Phenomena, on la pel·lícula es pot veure aquests dies en 70 mm. És una visió més pròxima a la de Nolan, que va rodar aquesta història de supervivència en una combinació d’IMAX (a un d’aquests cines ens hauríem de desplaçar, ja fora d’Espanya, per ficar-nos de ple al cap del cineasta) i pel·lícula de 65 mm.
Nacho Cerdá, director de Phenomena, explica les bondats del format: «Parteix d’un negatiu molt més gran que el 35 i, per tant, la definició, la qualitat, és mil vegades millor. Per un altre costat, també supera el digital en molts aspectes, com la densitat de negres, la densitat fotogràfica… No són píxels. És, directament, si vols dir-ho així, un tros de plàstic a través del qual passa un feix de llum».
Els 70 mm són tan antics com el mateix cine, però no es van explotar a consciència fins als anys 50 i 60, quan es va convertir en el millor llenç per a històries èpiques com Ben-Hur, Éxode, Lawrence d’Aràbia, Cleopatra… Va caure en declivi en part per l’alt cost de cel·luloide i sistemes de projecció, bastant abans de l’arribada del cine digital: l’última gran estrena en 70 mm va ser el 1992 amb Un horizonte muy lejano, de Ron Howard i amb els aleshores casats Tom Cruise i Nicole Kidman.
EL NOU VINIL
I el 2015 va arribar Tarantino. Defensor a ultrança de les pel·lícules en pel·lícula, va convèncer The Weinstein Company per distribuir el seu neowestern Los odiosos ocho no només en digital, sinó també en el seu format de filmació original, l’ultra-ample Ultra Panavision 70. La companyia ja havia estrenat The master, de Paul Thomas Anderson, en 70 mm, però només en 14 sales. En aquesta ocasió es volia arribar als 100 cines. Per fer-ho possible es van haver de rehabilitar projectors o construir-los a partir de peces trobades per eBay, magatzems cinematogràfics i col·leccions privades.
L’experiència resultant, un èxit a tots els nivells, es va poder viure també fora dels Estats Units. Al nostre país, només a Phenomena, on abans ja s’havien projectat en 70 mm Interstellar i 2001. Una odisea del espacio, i on després d’altres rescats amb tots els luxescom Vértigo, el Batman de Burton i el Hamlet de Branagh, es pot veure ara Dunkerque.
L’auge dels 70 mm és comparable amb el ressorgiment del vinil. Com explica Cerdá, «apareix un tipus de consum que de vegades no és tan bo com el que solíem tenir, però que ens permet un altre accés. I no obstant, al final volem tornar a l’experiència primigènia. Cap a això apunta Nolan».
ON S’OBRA LA MÀGIA
A la cabina de Phenomena, el paisatge és imponent. Són dues plantes, una de dedicada a l’emmagatzematge i preparació física de pel·lícules, i una altra damunt d’aquesta en què conviuen sense rennyines aparents dos projectors: el digital i l’analògic, aquest últim tunejat per l’empresa Kelonik per respondre a les moltes opcions (sobretot de so) amb les quals volien jugar a la sala de cine de Pare Claret.
Quan arribem a aquest racó màgic queden pocs minuts per a la segona projecció de Dunkerque (aquell mateix dia, divendres, hi va haver una matinal de gran èxit) i ja s’està enfilant la pel·lícula al projector de 35/70 mm. El procés és artesanal i minuciós, requereix sensibilitat: la pel·lícula surt del sistema de plats horitzontals on descansa, passa per un laberint de corrons, després va al projector, desfila per l’objectiu i finalment torna al plat que la recull. Ciència de fantasia.
Curiosament, segons Cerdá, ara mateix muntar-se un projector analògic semblant a aquest no suposa una inversió tan costosa: «Et pot sortir per uns 12.000 euros, mentre que el digital et pot sortir per 150.000 o 170.000. Abans, la maquinària analògica valia més, però ningú en fa servir a hores d’ara i és com ferralla. A quasi ningú li interessa tenir-ne, perquè fora d’aquestes experiències molt puntuals, les distribuïdores no et serveixen material en cel·luloide. Per comprar-ne has d’anar a filmoteques i arxius privats».
Notícies relacionadesCosta d’imaginar un futur amb estrenes regulars en 70, però Hollywood ha pres nota de l’interès despertat per les vivències de Los odiosos ocho i Dunkerque. El pròxim episodi de La guerra de les galàxies, previst per al desembre, podria estrenar-se en el format, segons The Hollywood Reporter. Abans, al novembre, Kenneth Branagh podria estrenar en aquestes condicions Asesinato en el Oriente Express, i el 2018 seria el torn de Lasse Hallström amb The Nutcracker and the Four Realms.
Per un altre costat, es rumoreja que Kodak, l’últim fabricant de cel·luloide viu després de la baixa de Fuji, intenta muntar una sèrie de reestrenes de clàssics en 70 mm. «Hi ha també una distribuïdora a Anglaterra –informa Cerdá– amb plans de fer una còpia de Lawrence d’Aràbia a partir de la versió restaurada que hem projectat en 4K, que era espectacular». Sona brillant.
