Achúcarro: "Als 84 anys em queda molt per fer"

"Encara no sé per què m’han volgut tantes vegades seguides". El llegendari pianista Joaquín Achúcarro (Bilbao, 1937) llança, amb humilitat, aquesta interrogació. El Festival de Torroella de Montgrí ha decidit dedicar-li la seva 37a edició després de complir 25 anys de presència ininterrompuda a la cita. "No acabo de comprendre tanta generositat, però estic emocionat, feliç i orgullós per la distinció", diu a l’altre costat del telèfon des de casa seva, a Bilbao. La seva veu sona enèrgica, rotunda, però de tant en tant trenca la serietat del diàleg amb fins tocs d’humor. El mestre torna a la localitat empordanesa per inaugurar aquest dissabte la mostra, que tindrà un concert previ amb Benjamin Alard, demà. Interpretarà, recolzat per la Simfònica del Vallès dirigida per Rubén Gimeno, 'Noches en los jardines de España', de Manuel de Falla, i el 'Concert per a piano i orquestra en la menor' d’Edvard Grieg. La celebració es completarà el 20 d’agost amb un concert de quatre dels seus avantatjats deixebles amb orquestra.

El pianista valora molt l’estimació que ha rebut des que un dia va ser abordat per Josep Lloret després d’un concert al Palau de la Música per convidar-lo a participar en la programació i impartir classes magistrals. El cas és que Achúcarro, un músic que ha exhibit el seu carisma pels cinc continents, s’ha sentit sempre com a casa a Torroella. "En aquest temps he viscut l’evolució d’un festival que ha arribat a grans metes, tant sota la direcció de Lloret com amb la de Montse Faura. I no oblido l’emoció que em va produir poder arribar a tocar al nou Espai Ter, que té una acústica magnífica", assenyala després de rememorar la gesta que suposava organitzar els concerts a l’església de Sant Genís compatibilizant-los amb els oficis religiosos.

A punt de fer, al novembre, 85 anys, afirma que segueix descobrint nous matisos en les obres que interpreta. "Tot té a veure amb el creixement intel·lectual, la maduresa d’un mateix i l’acumulació d’experièn­cies". Ho diu també amb relació a les obres de Falla i Grieg que interpretarà dissabte: "Són peces mestres que han sobreviscut al pas del temps". Per cert, el pianista al compositor noruec li diu tío Eduardo. "No se sorprengui, el meu besavi de Bergen i la meva àvia, amb cognom Lund, van viure a Bilbao. Ella era cosina del compositor. Així doncs, soc parent de ­Grieg".

A la seva edat encara fa 50 concerts a l’any, la meitat dels que afrontava en els seus moments de més activitat. "Això forma part del pla per mantenir-me bé". ¿Com ho aconsegueix? "Tinc les meves rutines: dormir bé, ingerir una alimentació sana, fer exercici, prendre almenys una aspirina al dia i ajudar-me amb algun complex vitamínic... M’agrada nedar i anar en bici". Diu que mai ha arribat a rodar 50 quilòmetres, però si 10 unes  3.000 vegades. "Amb tot això, o malgrat això, sobrevisc" [riu]. I també amb l’estímul de les classes que imparteix a la Universitat Metodista del Sud de Dallas (EUA), institució que recolza juntament amb altres filantrops la fundació que porta el seu nom.

Els records el porten a Pasqual Maragall, habitual seguidor dels seus concerts. "Quin gran alcalde i president que va ser. I quina gran persona. Sento molt el que li ha passat", diu referint-se a l’Alzheimer. "Aquests dies de celebracions del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona, me’n recordo molt d’ell i de com vaig disfrutar, amb la meva família, de la celebració en directe". L’artista assenyala que segueix posant-se tan nerviós o més abans d’actuar que quan era un adolescent. "Sento més  responsabilitat en la mesura que vaig aprofundint en el pensament del compositor. I m’autoexigeixo més".

El piano, "un ésser viu"

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En la seva relació amb les obres sempre busca trobar "on està la respiració de la música". És clau "agafar l’aire de la partitura, aspirar-lo, captar l’emoció i la poesia que hi ha al darrere de les notes de Beethoven, Mozart, Chopin, Schumann i tants altres, i deixar-les anar". Sosté que el piano és tant un univers com "un ésser viu" amb el qual cal saber relacionar-se.

¿Li queda alguna cosa per fer? "Tot. La interpretació t’ensenya que sempre assimiles coses noves, així que em queda encara molta cosa per fer". Tocarà fins que pugui. "He actuat al costat de grans com Zubin Mehta, Claudio Abbado i Daniel Barenboim. De tots n’he après, però arriba un moment en què un deixa d’imitar i troba un camí propi que no ha d’abandonar per mantenir la sinceritat interpretativa". Paraula de mestre.