Tots junts amb Imany

Pregunta: l’any 2017, ¿on poden sonar una cançó de Queen, una altra de The Fugees, una altra de Terence Trent D’Arby i una altra de Whitney Houston sense que ningú faci cara d’estranyesa? Doncs probablement en un casament, en una emissora de ràdio de les que només punxen clàssics contrastats i en un concert d’Imany. Divendres al Palau de la Música la cantant francesa metióva posar diverses versions de cançons arxiconegudes entre el seu repertori i li van funcionar molt bé.

Amb una extravagant versió de Bohemian Rhapsody que no se sabia gaire si era cosa de broma o no va arrencar les primeres picades de mans espontànies de la nit, amb Ready or not de The Fugees va demanar al públic que li fes els cors mentre ella cantava pràcticament a cappella i els espectadors van respondre amb entusiasme. Després va animar tothom qui volgués a aixecar-se i ballar, però o bé el Palau imposa massa o el pols de la música d’Imany no era prou contagiós perquè algú s’exaltés. Això sí, quan va tornar a demanar la col·laboració del públic per cantar, la sala va respondre com una sola veu. La Barcelona del 2017 és més de coral que de pista de ball.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

QUATRE ANYS DESPRÉS / Imany va tornar al Palau de la Música per inaugurar el 15 Mas i Mas Festival quatre anys després de la seva estrena a la ciutat per obrir el mateix certamen, quan era pràcticament una desconeguda al nostre país. Des d’aquella estrena ha gravat un segon disc i ha tingut un cop de sort gràcies a un remix d’una cançó seva que s’ha colat a les llistes d’èxits de països com Àustria, Polònia i Rússia. Però en essència la Imany del 2017 és la mateixa cantant que va debutar a Barcelona el 2013: una veu profundíssima, un repertori més aviat curt que es mou entre el soul i la cançó romàntica, i molta habilitat perficar-se el públic a la butxaca. Va demanar que li fessin cors, va animar a picar de mans, va baixar a la platea a saltar, va ballar de genolls sobre l’escenari i va demanar als seus músics que escalfessin l’ambient com si ella fos Chris Martin i ells Coldplay, encara que fossin més aviat una d’aquelles bandes tan professionals i tan anònimes que acompanyen les estrelles a les gales de televisió.

En definitiva, Imany ho va posar tot de la seva banda perquè tothom se sentís part de la festa. I va funcionar. Perquè era igual que algunes de les seves cançons fossin absolutament desconegudes per a gran part del públic –cosa lògica, d’altra banda, ja que els seus discos no tenen distribució al nostre país–. El que Imany va oferir al Palau va ser la possibilitat de formar part d’alguna cosa, de donar forma entre tots a les cançons. Fins i tot si aquelles cançons eren èxits de tota la vida que farien posar els ulls en blanc a qualsevol mil·lennista. No era el cas del seu públic a Barcelona. Per als estàndards de qualsevol concert, els cors finals de la cançó Silver Lining (Clap your hands) es van fer llargs. Veient el públic del Palau cantar, ningú ho hauria dit. Uneix i venceràs.