Norah Jones, les fonts d'Amèrica a Cap Roig

Música americana amb fondes arrels, atmosferes tènues i una veu que canta amb delicadesa a les zones d’ombra del cor: Norah Jones va passar dissabte per Cap Roig per dir-nos que, després de les seves excursions a territoris pop, ha tornat a la mare de totes les seves influències, al creuament de camins de country i blues, sobre suaus bastides de rock clàssic i amb lleugeres inflexions jazzístiques, que embolcalla el seu últim disc, Day breaks.

    

Jones, filla del desaparegut sitarista Ravi Shankar, va començar a passejar aquest treball la tardor passada en una gira que va esquivar els escenaris catalans i que ha reprès aquest estiu amb la mateixa companyia que llavors, els membres de The Candles. El grup novaiorquès, encapçalat per Josh Lattanzi, va obrir amb un acústic d’aromàtiques línies tradicionals i harmonies vocals, hereu de la narrativa singer-songwritter i consolidat en el seu nou disc, el tercer, Matter + spirit. Lattanzi va canviar després la guitarra pel contrabaix i, amb els seus companys, va procedir a recolzar l’estrella de la nit, que va situar el punt d’ancoratge en el country a la primera cançó, The long way home.

INSPIRACIÓ CANÒNICA

A Day breaks, Jones usa més el piano que la guitarra i marca distàncies amb el pop de l’obra anterior, Little broken hearts, tendència que va accentuar en l’hora i mitja d’actuació. Haver gravat els discos a Blue Note no la converteix en cantant de jazz: si el concert es va acostar a alguna categoria seria la d’un so Americana bastant canònic, il·luminat per la influència del Bob Dylan dels 70 i Neil Young, a qui va citar en un fi Don’t be de­nied. Piano doblat a vegades per un orgue digne de Garth Hudson, de The Band, un pedal steel que anava i venia i nocturnes cadències d’esperit bluesístic en peces com Carry on (una de les poques cites, quatre en total, a Day breaks) o la rescatada The long day is over.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

Molt centrada en el seu món, quasi sense dirigir-se al públic, Jones va voler que les seves cançons, amb climes substanciosos (All a dream), matisats impulsos pop (Chasing pirates) i foscors rítmiques (Sinkin’ soon, prop de Tom Waits) parlessin per ella en un recorregut ric en sediments tot i que una mica lineal en el seu temperament vocal. Concert coronat amb Rip­ple, versió d’un altre clàssic, The Grateful ­Dead, i la seva peça fetitxe Come away with me, reafirmant-se en la subtilesa amb què tot va començar.