Mor Jean Moreau, la gran musa del cine europeu

Actriu de François Truffaut, Louis Malle, Jacques Demy, Luis Buñuel, Michelangelo Antonioni, Joseph Losey, Orson Welles, Tony Richardson, Marguerite Duras i Rainer Werner Fassbinder. Déu n’hi do. Estrella lluminosa del millor cine europeu dels anys 60 i la primera meitat dels 70, va repetir diverses vegades amb alguns d’aquests cineastes. La complicitat va ser extrema amb ells i elles. La modernitat d’aquell cine no seria el mateix sense presències tan atrevides, cultes i intel·ligents com la de Jeanne Moreau.

    

Ahir ens va deixar, als 89 anys. Va ser trobada morta al seu apartament parisenc. Welles, amb qui va treballar en tres pel·lícules –'El proceso' (1962), 'Campanadas a medianoche' (1965) i 'Una historia inmortal' (1968)– i una de les que el director va deixar incompletes –'The deep'–, va dir d’ella que era «la millor actriu del món». Paraules majors venint del ciutadà Kane. Tant va aprendre dels seus directors, que va acabar dirigint ella mateixa un bon film, 'Lumière' (1976), sentida relació entre dues amigues bressolada per la música d’Astor Piazzolla.

Nascuda a París, el 1928, va debutar en el cine el 1949, després d’haver-se exercitat des de molt jove als escenaris teatrals. Abans d’explotar com una de les muses de la Nouvelle Vague, ja va estar present a 'Touchez pas au grisbi'(1954), una de les millors pel·lícules firmades per Jacques Becker, precisament dels pocs directors francesos de postguerra reivindicats per les hosts de la Nova Onada. Malle li va donar cartes de noblesa amb 'Los amantes' (1958); va repetir amb el director a 'Ascensor para el cadalso' (1958), 'Fuego fatuo' (1963) i '¡Viva Maria!' (1965).

   

 Però el seu primer verdader èxit va arribar de la mà de 'Truffaut' amb 'Jules y Jim' (1961). Aquell mateix any, Antonioni va dirigir Moreau i Marcello Mastroianni a 'La noche', història d’una parella en crisi que és un títol fonamental de la modernitat cinematogràfica dels anys 60. Un any després era l’'Eva' del film homònim de Losey, amb qui va tornar a treballar a 'El otro señor Klein' (1976) i 'La truita' (1982). I el 1964, Buñuel la va elegir per a 'Diario de una camarera'. Des d’aleshores, i fins al seu treball pòstum el 2015, 'Le talent de mes amis', una trajectòria impecable.

També va cantar i va gravar discos: l’actriu cantant en el cine francès és tota una tradició (afegim-hi per exemple Brigitte Bardot, Anna Karina, Catherine Deneuve, Jane Birkin, Isabelle Adjani, Agnès Jaoui, Jeanne Balibar, Isabelle Huppert, Sophie Marceau, Julie Delpy, Chiara Mastroianni, Charlotte Gainsbourg i Emmanuelle Seigner). El seu primer èxit musical va ser 'Le tourbillon', entonada en la banda sonora de 'Jules y Jim'. Va registrar diversos discos, entre els quals 'Le comdamné à mort' (2010), mà a mà amb Etienne Daho i basat en textos de Jean Genet. El 1997 va publicar el llibre 'Les plus belles chansons d’amour', una antologia de les seves cançons preferides.

    

La seva veu greu resultava tan insinuant i desafiadora com la seva gestualitat a la pantalla. Sense ser una bellesa canònica, posseïa un erotisme tamisat, una mirada  dolça o aïrada, una cara que era un enigma: dones alliberades, burgeses en crisi existencial, heroïnes romàntiques i dones fatals com la d’'Eva', un dels seus millors treballs. És impossible oblidar la seva presència amb els cabells tenyits de platí a 'La badia dels àngels' (1963) de Demy. No és estrany que el 1995 la revista 'Empire' l’elegís com una de les 100 actrius més sexis de la història del cine.

  

Una carrera tan dilatada (145 títols entre cine i televisió) i estupenda no es va veure recompensada del tot: només els premis a la millor actriu a Berlín i Cannes per 'Los amantes' i 'Moderato Cantabile' (1960), de Peter Brook, respectivament. Però molts per valorar la seva obra global: el Lleó d’Or a tota la seva carrera a Venècia (1992), l’Os d’Or honorífic a Berlín (2000), la Palma d’Honor a Cannes (2003) i el premi Donostia a Sant Sebastià (1997).

INTERÈS PER L’HOLOCAUST

Entre el 1949 i el 1951 va estar casada amb el guionista Jean-Louis Richard. De 1977 a 1979, amb William Friedkin, encara que no van arribar a treballar junts; una estranya relació, sens dubte, però s’ha de recordar que el director de 'L’exorcista' sempre va ser fan del cine europeu d’autor. Se li van reconèixer igualment relacions amb Malle, Pierre Cardin i Tony Richardson.

    

Moreau va repetir com a directora en dues ocasions més: 'L’adolescent' (1979), petit drama que transcorre el 1939, sobre el despertar sexual i els rumors de la guerra; i 'Lillian Gish' (1983), acostament documental a una de les estrelles femenines del cine mut nord-americà. També va escriure el guió de 'La sombra del pasad' (2003), al voltant d’una jove francesa d’origen jueu que va sobreviure a l’Holocaust. El film va ser realitzat per Marceline Loridan Ivens, supervivent d’Auschwitz.

  

 L’Holocaust va ser un tema recurrent en l’obra de Moreau com ho demostra la seva rellevant presència a 'El otro señor Klein', pel·lícula de Losey sobre el París ocupat i les primeres detencions de jueus per ser enviats als camps d’extermini.

NOVES EXPERIÈNCIES

Va provar, com totes les actrius europees de prestigi en aquelles dècades, l’aventura a Hollywood: 'El tren' (1964), relat d’ambient bèl·lic realitzat per John Frankenheimer; el 'wester'n crepuscular Monte Walsh (1970), de William Fraker, i 'El último magnat' (1976), d’Elia Kazan, versió de la novel·la inacabada de Francis Scott Fitzgerald sobre un magnat hollywoodià. Tampoc va ser reticent del tot a treballar en films de gènere: com el seu petit però decisiu paper a 'Nikita, dura de matar' (1990), de Luc Besson.

Notícies relacionades

Mor als 89 anys Jeanne Moreau

Sis obres clau de Jeanne Moreau

    

Com altres intèrprets franceses posteriors (Juliette Binoche, Isabelle Huppert) va continuar, en plena maduresa de la seva carrera, treballant amb autors prestigiosos de tot el món i provant noves experiències. Veiem 'El paso suspendido de la cigüeña' (1991), del grec Theo Angelopoulos, 'Hasta el fin del mundo' (1991), de l’alemany Wim Wenders, 'Plus tard' (2008), de l’israelià Amos Gitai, 'Visage' (2009),  del malai Tsai Ming-liang i 'Gebo et l’ombre' (2011), del portuguès Manoel de Oliveira. Ciutadana i actriu del món, en la seva màxima expressió.