'Atòmica': Charlize Theron, molt dura de matar

Senyors amb barret i cites en carrerons solitaris. Dos o tres trets amb silenciador. Maniobres orquestrades en la foscor. Són tots llocs comuns del 'thriller' de guerra freda, un subgènere que rep una bona puntada de peu a 'Atómica', barreja de cine d’espionatge i acció espectacular però realista que arriba avui a la nostra cartellera.

  

 La pel·lícula arrenca amb Lorraine Broughton, l’agent de l’MI6 que encarna Charlize Theron, declarant davant dels seus superiors sobre una missió que ha sortit malament. Elements familiars en una intriga sobre les reverberacions de la guerra freda: xoc d’enginys, mirades avesades, algun secret latent… Però tot canvia quan l’acció retrocedeix al moment en què Broughton va ser enviada a Berlín per investigar l’assassinat d’un col·lega i mirar d’aconseguir «la llista», un document (un MacGuffin de tota la vida) amb els noms de tots els espies que treballen a la ciutat. Sona 'Cat people' ('Putting out the fire') de David Bowie, tota una declaració d’intencions: Broughton-Theron ve a apagar focs amb foc.

    

Amb el primer passeig de Lorraine pel Berlín de finals de 1989, poc abans de caure el Mur, queda molt clar que això no serà l’habitual thriller de guerra freda. David Leitch, codirector amb Chad Stahelski (encara que el primer no va aparèixer acreditat per l’oposició del Sindicat de Directors dels Estats Units a la codirecció) de la primera part de John Wick, no vol fer una pel·lícula atmosfèrica sinó, diguem-ne, rock’n’roll. Una altra aposta personal per l’acció mà a mà i arran de terra, en part per les limitacions d’un projecte amb una vuitena part del pressupost de l’anterior pel·lícula de Theron, 'Fast & furious 8' (25 milions d’euros contra 210 milions).

   

 La base és una novel·la gràfica, 'La ciudad más fría', d’Antony Johnston i Sam Hart, però qualsevol semblança és gairebé coincidència. Al blanc i negre del tebeo s’afegeixen tons de neó que faran levitar Nicolas Winding Refn. En el còmic, el contacte berlinès de Lorraine, David Perceval, s’assembla al Gene Hackman de 'La conversación', mentre que a la pel·lícula és James McAvoy amb samarreta de malla sense mànigues. El que era un amant de Lorraine ha passat a ser una amant (Sofia Boutella, més ben aprofitada que a 'La mòmia'). Segons va declarar Theron a la web Nerdist: «Que el meu personatge mostrés la seva vulnerabilitat amb algú del mateix sexe tenia més sentit en termes de trama. Ofereix un element de sorpresa, perquè no és el mateix que veus a les pel·lícules d’espies: home coneix noia i ja esperes veure quan se’n van al llit».

GRAN ESTRUCTURACIÓ

Però el canvi més definitiu radica en l’acció, al film elevada a la infinita potència. Leitch, ara ocupat amb la seqüela de Deadpool, estructura la (molt densa) trama d’espionatge al voltant de grandioses set pieces de les quals es parlarà durant tota l’eternitat.

  

 Difícil quedar-se només amb una (si prefereixen endur-se sorpreses, facin el favor de saltar-se aquest final de paràgraf): ¿la baralla dins d’un cotxe en marxa amb un stiletto vermell de Dior com a arma improvisada?, ¿una altra baralla amb siluetes retallades contra una projecció de l’'Stalker' de Tarkovski en un cine del Berlín oriental? Bé, en realitat el màxim deu ser la lluita en un apartament i al voltant del forat d’una escala en (fals però impecable) un pla seqüència d’un fotimer de minuts. Així es fa l’acció.

    

Després del seu atòmic pas per 'Mad Max: Furia en la carretera', de George Miller, Theron se supera a si mateixa pel que fa a entrega física i varietat de moviments. Tampoc és que sigui una nouvinguda a l’acció: de molt jove va estudiar ballet (i què és l’acció si no coreografia) i a 'The italian job', a començaments de segle, ja es va atrevir a passar de dobles.

  

 Però cap projecte anterior, ni tan sols el film de Miller, va requerir tanta generositat per part de l’actriu. En el cine d’acció es tendeix a protegir els personatges femenins, també els més forts, però 'Atómica' tracta la seva protagonista com si en fos un de masculí, sense apartar-lo dels pitjors cops. Les ferides i les trompades que veiem a posteriori a la cara de Lorraine poden no ser reals, però sembla que l’entrega de Theron va ser tan plena que es va trencar alguna dent. «Ja vaig per la meva quarta endodòncia», va explicar el mes de març passat a la CinemaCon de Las Vegas. «Gràcies, David».

IMPORTÀNCIA DE LA MÚSICA

Leitch no deixa de punxar cançons durant les gairebé dues hores d’Atómica, però rarament alguna sona gratuïta; la majoria ajuda a la narrativa visual i a donar forma a la història i als personatges. La selecció de peces és implacable, però, tot sigui dit, tampoc excessivament original com a teló sonor pop del Berlín dels anys 80.

    

Els fans de la sèrie d’espies Deutschland 83 fins i tot podrien arrufar el nas en senyal de sospita. En aquella ja sonaven 'Major Tom (Coming home)', de Peter Schilling (era la cançó principal de la sèrie), 'Blue monday', de New Order, '99 Luftballoons', de Nena, i 'Under pressur'e de Queen amb David Bowie. ¡En l’escena final, igual que a 'Atómica'!

Notícies relacionades

David Leitch ('Atómica'): "El Déu en què jo crec és Jackie Chan"

Crítica d''Atómica': guerra freda, cos a cos

  

A més a més, sent aquesta la Deutschland del 89, no del 83, hauria sigut més apropiat incloure-hi peces de Roxette (eren els dies de 'The look') i David Hasselhoff (l’himne de la caiguda del Mur 'Looking for freedom'), que almenys apareix a la pel·lícula el·lípticament.