Luis Fonsi: "¿Quin és el secret d'una cançó d'èxit? ¡Ni idea!"

Resulta complicat valorar l'impacte social i mediàtic que ha generat el tema 'Despacito'. Feia temps, probablement des de 'La Macarena', que una cançó en castellà no dinamitava les barreres de l'idioma d'una manera tan contundent i es colava com a 'single' més escoltat a les llistes d'èxits dels països més insospitats. A Luis Fonsi encara el sorprèn veure asiàtics fent coreografies a Youtube del seu 'megahit', encara que no tinguin ni idea de què diu la cançó. Però no importa, perquè, com ell mateix reconeix, és qüestió de ritme. I en aquest aspecte, sembla haver trobat la fórmula adequada després de conquistar mig planeta.

El videoclip que va fer amb Daddy Yankee ja ha superat els 2.000 milions de visualitzacions, Justin Bieber n'ha fet una versió en anglès, ha sigut número u als EUA i a gairebé tots els racons del planeta. Luis Fonsi ha passat de ser un cantant melòdic al rei de la pista. I ara es prepara per fer-nos moure els malucs en el seu pròxim concert a Cap Roig.

No es precisament un artista acabat d'arribar, fa molts anys que està en el món de la música i de sobte arriba un tema que ho canvia tot. ¿Com s'ha enfrontat a aquest èxit? Jo soc compositor de les meves pròpies cançons i intento posar-hi a totes la mateixa quantitat de carinyo. No obstant, al final t'adones que no depèn de tu, i que pots ser molt meticulós en cada detall, però no saps com reaccionarà la gent. Per a mi la dimensió que ha cobrat 'Despacito' ha sigut una sorpresa, no t'ho negaré, perquè ningú sap quins són els ingredients, el secret, d'una cançó d'èxit. ¡Jo no en tinc ni idea! Crec que són fenòmens que passen i no s'hi ha de buscar explicació. Només sentir agraïment, perquè l'impuls que ha donat a la meva carrera aquesta cançó és impossible de mesurar.

¿És complicat que una cançó en castellà triomfi en altres mercats? Potser és el més bonic de tot. T'ho diu un llatí que ha viscut sempre als EUA. Soc un gran defensor del nostre idioma, dels nostres ritmes, de la nostra cultura i el nostre sabor. La versió en anglès està bé, però la que de veritat triomfa és la que està cantada en castellà. Això és el que s'ha de defensar.

Amb aquesta cançó s'ha reinventat, tant musicalment com a través del seu 'look'. ¿És necessari adaptar-se als nous temps per sobreviure com a artista? Sens dubte, no queda més remei que créixer al mateix temps que avança la societat. És necessari renovar-se i no quedar-se estancat. Perquè el públic i el món també van girant. En aquest aspecte, la música i la moda tenen una cosa en comú. Tu pots tenir un estil concret, però al final et vas adaptant a les circumstàncies, et poses uns texans estripats i t'acaben agradant, o el cabells curts i cap amunt. A mi m'agrada nodrir-me del que veig al voltant. Així la gent pot dir: "Ai, mira, aquest Fonsi està fent coses noves, està evolucionant". Cada disc és un nou capítol que ha de representar el teu moment actual. Quan sento els anteriors me'n recordo del que estava passant a nivell personal. Això és el més bonic, que la música et traslladi a llocs que són només teus. T'has de reinventar sense perdre l'essència de tu mateix.

¿Com definiria el seu nou estil? Per a mi 'Despacito' i molts dels temes del meu nou àlbum són la manera com he experimentat amb un nou so pop, són una fusió de ritme llatins i urbans, una barreja de sabors, i crec que el futur de la música popular va per aquí. Però no m'agrada posar etiquetes a tot. Prefereixo que cadascú ho senti d'una manera diferent, ja siguin fans del reggaeton o de la melodia.

En aquesta cançó ha col·laborat amb Daddy Yankee, però no és la primera vegada que s'uneix a algun artista. ¿Creu que la crisi de la indústria discogràfica ha propiciat que hi hagi un aspecte més col·laboratiu entre diferents creadors? ¿La unió fa la força? Tens tota la raó. És un instint que tenen les noves generacions que no es tenia abans. Fa 30 anys l'artista era més gelós de la seva música i no compartia res. Ara és gairebé una necessitat. I l'important és que es creïn coses úniques en la unió d'intèrprets de gèneres oposats. En la meva carrera he treballat amb artistes tropicals, de flamenc, amb 'dj', amb Juan Gabriel, Armando Manzanero, Juan Luis Guerra o Víctor Manuel. Vells titans i nous experiments, aquí està la clau, en la barreja.

¿Què tenen de bo els nous temps? Abans el negoci era més lent. Feies un disc, es promocionava, es llançava... Ara el disc físic no és tan important, encara que reconec que en aquest aspecte jo soc bastant nostàlgic i em segueixen agradant. Però ara l'imperi es fa a través d'una cançó. I es pot difondre de manera massiva en segons i sense cap esforç. Serveis com Spotify o les xarxes socials han contribuït a aquest impacte i als artistes ens han obligat a ser més proactius.

A mitjans d'any sortirà a la venda el seu pròxim disc, en què s'integrarà 'Despacito'. ¿Creu que aquest 'boom' beneficiarà o perjudicarà la resta de temes? Em va passar una cosa similar després de 'Yo no me doy por vencido'. Em pensava que havia tocat sostre i dius: ¿ara què? Però, vam treure el 'single' 'Aquí estoy yo' i va funcionar superbé, vam guanyar un Grammy amb ell. Així que s'ha de tenir confiança, perquè si no, m'agafaria pànic. Crec que serà el disc més important de la meva carrera. Una barreja entre llatí, caribeny i romàntic. Mixt, com jo, perquè jo no he sigut mai un baladista d'americana i corbata. Ni tampoc un artista pop de saltar i ballar. M'agrada el terme mitjà. ¿Saps quins són els meus gèneres favorits? El rock i la salsa. Però m'agrada experimentar i ara estic en una etapa més urbana.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quin secret creu que té la música llatina per haver-se convertit en un 'boom'? La música romàntica i la clàssica no moriran, però si surts un divendres a la nit necessites una mica de moviment. La gent necessita aquest ritme per suportar els temps que ens ha tocat viure.

Com a llatí, ¿com valora l'arribada de Trump al poder? Estem vivint moments de molts canvis. Com a porto-riqueny, soc ciutadà americà i potser no he de travessar tantes incerteses com part dels llatins que arriben a Amèrica. Però m'identifico més amb qualsevol mexicà que travessa la frontera que amb els americans. Pel meu idioma, per la meva cultura i la meva manera de ser. No estic d'acord en moltíssimes coses amb Trump, per això no el vaig votar. Però soc un home optimista, i miro de veure-hi més enllà i crec que el que passarà és que la comunitat llatina s'unirà més que mai als EUA. I espero que siguin només quatre anys, però que almenys nosaltres en sortim enfortits, perquè hi ha molta incertesa, por i confusió davant els possibles canvis. Per això la música ens ajuda a desconnectar d'aquesta realitat tan odiosa. La necessitem perquè ens alliberi i ens elevi l'ànima.