Ramon Mirabet, música al cap

La carrera de Ramon Mirabet ha fet un salt cap endavant amb les cançons confessionals i especiades, combinació de cantautoria folk amb immediatesa pop i influències de la música negra, del seu segon disc, Home is where the heart is. La ruta que el va portar mesos enrere a Razzmatazz recala aquesta nit al Festival de Cap Roig, on comparteix cartell amb el gallec Iván Ferreiro, excantant de Los Piratas.

Una ocasió per degustar les cançons d’un artista d’estranya trajectòria: bard rodamon que va passejar el platet pels carrers de diverses ciutats europees, estrella de 'talent show' a França durant un any i, ara, cantautor fet a si mateix que té com a ambició «emocionar la gent», encara que, als seus 34 anys (que compleix precisament avui), es veu encara en procés de construcció. «Crec que encara estic lluny d’aconseguir el que vull, encara m’estic trobant musicalment, només m’emociono quan al final toquem 'Home is where the heart is', 

la meva cançó més important. Voldria  viure aquesta sensació tot el temps», explica aquest cantant i guitarrista nascut a Sant Feliu de Llobregat. 

Del carrer a l’estudi

Als seus concerts hi ha un diàleg amb el públic que fàcilment es pot atribuir a aquell rodatge al carrer, que va començar arran d’un Eramus a París fa una dècada. «El carrer és la selva, però els recursos per atraure l’atenció del públic no són sempre els mateixos: el que és bonic és que no hi ha una fórmula». I, encara que el treball a l’estudi l’apassiona («m’encanta definir fins on es vesteix o despulla una cançó»), veu el directe com el seu hàbitat. «Ho necessito, i cada vegada més».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El seu pas pel programa de la televisió francesa 'Nouvelle star', el 2010, el va convertir en figura mediàtica, però encara que li va servir com a aprenentatge no ho va aprofitar per llançar-se a l’arena pop. «Sortia al carrer i tenia paparazzis esperant-me, però no m’identificava amb el que cantava, no era el que volia fer», explica. No va gravar el seu primer disc, Happy days, fins a tres anys després, ja a Barcelona i sense pensar en mercats internacionals. «Si fos per projecció, ho hauria fet en francès i espanyol, que era el que em demanaven».

El seu repertori en anglès assumeix metes més elevades en el seu segon disc, encara que Mirabet posa al davant les seves limitacions tècniques. «No he estudiat música i tots els instruments els tinc al cap. Quan parlo amb els músics, ells saben posar-se al meu nivell, ja que jo no em puc posar al seu», assenyala. Però s’acull a una idea: «Quan fas alguna cosa que sents de veritat, la gent ho percep i fa que sigui real».