Un 'Rey Arturo' sense vergonya

Hi ha molt pocs directors capaços de triar qualsevol tema o personatge, capgirar-lo totalment, emportar-se’l al seu terreny i transformar-lo de manera radical després de passar-lo pel filtre de la seva personalitat cinematogràfica fins que ni tan sols siguem capaços de recordar quin és el seu origen històric, literari o tradicional. És a dir, fer absolutament el que li vingui de gust i sortir (més o menys) victoriós d’una jugada que és gairebé un salt al buit. 

Guy Ritchie n’és unGuy Ritchie. El seu sistema mai ha sigut gaire ortodox, sembla com si es divertís rebentant els fonaments del seu objecte d’estudi, fent-lo saltar pels aires i recollint-ne els trossos per tornar a reconstruir-lo a la seva desaforada manera. El resultat sol comportar la pèrdua de totes les senyes d’identitat amb què s’havia incrustat en l’imaginari col·lectiu a canvi de dotar-lo d’una nova dimensió contemporània.

Això és el que va fer amb Arthur Conan Doyle en el seu díptic sobre el personatge de Sherlock Holmes, desestructurar tot el seu ric univers detectivesc i convertir-lo en un carnaval lúdic amb estètica retrofuturista i esperit 'nerd'. Ara torna a repetir la jugada posant de cap per avall una altra figura clàssica com és la del rei Artús i tota la iconografia que les llegendes cèltiques medievals han establert al seu voltant, amb el mag Merlí, la taula rodona, Ginebra, l’espasa Excalibur i el regne de Camelot al capdavant. Oblideu-vos de tot el que heu vist abans, com les versions de Richard Thorpe, de John Boorman i d’An­toine­ Fuqua. El rei Artús 'made­ in Ritchie' és una altra cosa, té un aire més juvenil, és més aspre i tosc, un encreuament inesperat entre 'Snatch (porcs i diamants)' i 'Joc de trons' a ritme de revetlla.

Marca de la casa

Perquè, com no podria ser d’una altra manera, ens tornem a trobar amb el muntatge hiperaccelerat marca de la casa i una càmera desequilibrada que sembla no tenir límits a l’hora de captar el moviment des de totes les angulacions possibles. Ritchie es diverteix situant-la als llocs més insospitats, component set pieces d’acció que es regeixen pel principi de l’anarquia estilística, la bogeria formal i el macarrisme il·lustrat, elements que ens recorden constantment que aquí hem vingut a deixar que ens exploti literalment el cap.

Tot passa molt ràpid, res té gaire sentit. Els personatges es mouen per instints bàsics i les regles no estan escrites. Hi ha elefants gegants, embruixos esotèrics, malediccions terribles, monstres marins que funcionen com a oracles. I també vikings i altres elements que estan a mig camí entre l’anacronisme i l’imperi del capritx. Tot s’hi val i tot està bé en el mash-up gairebé delirant de Ritchie. 

Partida perduda

Però es tractava d’una partida bastant complicada de guanyar. El gènere històric èpic resulta massa car si es vol fer bé i no sempre proporciona els beneficis en taquilla desitjats. Si no, que ho diguin a produccions recents com 'Ben-Hur' (2016) o 'Pompeia' (2014). 'Rey Arturo' ha costat més de 175 milions de dòlars (al canvi, uns 150 milions d’euros) i la seva primera setmana d’obertura als cines nord-americans ha sigut més discreta del que s’esperava. Una autèntica decepció per al que es perfilava com un dels grans espectacles estiuencs de la temporada.

En realitat, no és que Ritchie hagi perdut facultats. Segueix sent un director amb una potència visual irresistible, capaç de compondre transicions temporals tan magistrals com la que ens porta de l’Artús nen a l’Artús home, i les seves virgueries formals sempre deixen bocabadat. Però la crítica no ha tingut pietat. És com si se l’hagués estat guardant després del parèntesi refinat que va suposar 'The man from U.N.C.L.E.' (2015). 

Heroi i malvat

Notícies relacionades

Guy Ritchie: "A 'Rey Arturo' he volgut donar gràcia a la cosa"

'Rey Arturo: la leyenda de Excalibur': Guy Ritchie saqueja Camelot

Però a Ritchie­ no li importen aquests menyspreus, i encara menys a l’heroi de la funció, el sempre disciplinat Charlie Hunnam, que no és que hagi demostrat ser precisament un imant per a la taquilla (recordem Pacific Rim). El seu somni era protagonitzar aquest paper perquè 'Excalibur' de Boorman és una de les pel·lícules preferides de la seva infantesa. Així que, finalment, es va imposar a altres opcions de Ritchie, com les de Kit Harington i Colin Farrell, i va dotar el personatge d’una bona càrrega de xuleria, músculs i virilitat, element imprescindible en tots els films del britànic. 

Encara que l’autèntic rei de la funció és el sempre carismàtic i refinat Jude Law, que sembla encarnar la versió masculina de la bruixa de Blancaneu. A la pel·lícula interpreta Vortigern, el pèrfid oncle d’Artús i el revers tenebrós i exquisit d’aquesta fantasia esbojarrada en què fins i tot hi ha un paperet per a David Beckham.