Umberto Tozzi: "No sé si els èxits d'avui perviuran"

Sembla increïble, però Umberto Tozzi no ha ofert mai un recital a Espanya, ja que les seves visites s’han limitat a activitats promocionals i a aparicions a la televisió. Una anomalia que el Festival de Cap Roig corregeix avui amb el concert que el cantant torinès, de 65 anys, oferirà dins de la gira presidida pel seu disc antològic recent '40 anni che Ti amo’.

–El punt de partida de la gira és l’èxit de 'Ti amo', o 'Te amo' en la versió en espanyol, de 1977. ¿Recorda d’on va venir la inspiració de la cançó?

–No hi ha un motiu inspirador. A vegades, quan fas música les idees surten i ja està, i no saps d’on venen ni què passarà amb la cançó, simplement expresses una emoció.

–La va compondre amb el seu productor, mort fa cinc anys, Giancarlo Bigazzi.

–Va ser una època meravellosa i en tinc molts records. Amb Giancarlo vam treballar molt fent cançons, tant la lletra com la música. Amb 'Ti amo' vaig tenir la certesa d’haver fet una cançó molt original i, passats els anys, és clar que ha sigut un títol important en la meva carrera.

–Els seus orígens musicals estaven més en el rock que en la cançó melòdica.

–La meva cultura musical va sorgir dels Beatles i, a partir d’allà, tot el rock dels anys 70, grups com Pink Floyd i molts més de l’escena britànica. Música sobretot en anglès, no hi havia res d’italià en el que jo escoltava.

–Però la música italiana va ser important en aquells anys.

–Va viure un gran moment, sí. El més gran de l’època va ser Lucio Battisti, que era diferent de tots. Jo utilitzo per compondre tant la guitarra com el piano, però els meus orígens són com a guitarrista, i així vaig tenir la sort de tocar i gravar amb ell. Hi va haver una època fantàstica en què tota la nova música que es feia a Itàlia es concentrava a Milà, i tenies l’oportunitat de treballar amb diferents artistes.

–Diu que va començar com a guitarrista. ¿Quins li agradaven?

–Molts: Eric Clapton, Jim Hendrix, Jeff  Beck... Els anys 60, 70..., fins a principis dels 90, van ser molt rics en músics irrepetibles.

–¿I en el rock italià?

–No, no, a Itàlia no hi ha hagut mai rock. No existeix. El rock va néixer als EUA, després el van adoptar els anglesos... I a Itàlia no n’hi ha. Tenim bones melodies, això sí.

–¿I grups com Premiata Forneria Marconi o Banco del Mutuo Soccorso?

–Per a mi no feien rock. Van ser artistes molt importants, sí, però el rock és una altra cosa.

–Mai ha fet un concert a Espanya, encara que sí que va venir sovint a fer televisió.

–És molt estrany que no hagi actuat mai a Espanya, sí. L’hivern passat vaig estar a punt de cantar al Liceu, però al final no vaig poder perquè estava a l’estudi, a Estocolm, esperant el moment de gravar amb Anastacia la versió a duet de 'Ti amo' que s’inclou en el nou disc. Es va anar ajornant la gravació amb ella i per això vam haver de postergar el concert. Jo vaig conèixer Espanya a partir de 'Ti amo'. Vaig fer moltes campanyes de promoció: TV, ràdio, premsa... Vaig conèixer l’ambient de Barcelona i Madrid, molt càlid, i en tinc molt bons records. Espanya és el país més important de la meva carrera després d’Itàlia i França.

–Va venir a finals dels anys 70, amb el franquisme encara recent. ¿Quin país recorda?

–Un país amb molta alegria de viure, amb molta passió i ganes de diversió. Gent molt cordial i càlida.

–Té una vintena de discos, encara que a Espanya se’l coneix per uns quants 'hits' molt precisos i molt llunyans. ¿És injust?

–A Espanya tinc títols molt importants, amb quatre números u: 'Te amo', 'Tú', 'Gloria' i 'Claridad', la versió en castellà de 'Stella sta'i i que va adaptar Luis Fonsi. En va fer una versió fantàstica. Ara Fonsi està triomfant a tot arreu, també a Itàlia, amb 'Despacito'. Està bé.

–Hi ha un estil de cançó melòdica italiana, romàntica, de veu una mica trencada, de la qual és un clar representant.

–Bé, 'Ti amo' és una cançó lenta, però el meu estil de música és més pop-rock que cançó melòdica. Pop-rock melòdic, diria.

–Sergio Dalma va adoptar en part aquest estil seu. ¿Què li sembla?

–Sergio ha cantat moltes cançons meves. Vam coincidir a TVE. Un artista molt potent, amb una veu molt forta i molta personalitat.

–El seu últim disc amb cançons inèdites és 'Ma che spectacolo', del 2015, amb so rocker i electrònic.

–Sí, encara que després he fet més gravacions, el nou disc inclou dues peces inèdites, una, 'Le parole sono niente', composta per Eros Ramazzotti. Ah, i també he gravat amb la mexicana Lucía Méndez 'No digas sí, no digas no'.

–¿Com veu la música italiana actual?

–Hi ha un canvi generacional i una manera de fer molt diferent de la nostra. No sé si els èxits d’avui perviuran, si se seguiran cantant d’aquí uns anys. Però la música que funciona ara a Itàlia no és gaire personal. És així com ho veig.

–¿Què s’hauria de fer?

–No ho sé, no hi ha solució. El gust de les noves generacions per mi no és gaire musical, està més pensat en la posada en escena, en la televisió, amb programes com 'La Voz'. És difícil trobar un artista original.

–¿I el Festival de San Remo?

–Ha canviat molt, s’ha anat convertint en un espectacle televisiu. La música està en segon pla.

–¿Com a Eurovisió, on va interpretar el 1987 'Gente di mar'e?

–Crec que sí. Pot sortir alguna cosa interessant de tant en tant, però en la meva època cada any hi havia alguna cançó important. En guardo un bon record: hi vaig anar amb una cançó molt potent, un duet amb Raf, un gran artista italià. 

–A Itàlia es coneix poc la música espanyola, i a Espanya, la italiana, perquè estem tots mirant al món anglosaxó, ¿no li sembla?

–Sí, és així. A Itàlia han tingut èxit artistes espanyols, com Miguel Bosé, però fa temps d’això.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–¿Què li espera avui al públic?

–Un concert antològic, amb bon so, orientació rockera i sis músics sòlids. Molt potent.