40 anys sense Elvis Presley

Els anys han grapejat el mite i la imatge de l'Elvis Presley com a primer gran ídol del rock’n’roll se solapa amb la del ‘crooner’ decadent de Las Vegas, l'estrella de pel·lícules romàntiques ambientades de Hawaii, el karateka excèntric i fins i tot un hipotètic i més que discutible supremacista blanc. ¿Tot s'hi val? Elvis ja no és aquí per defensar-se, però el recordatori de la seva mort, el 16 d'agost de 1977, bé pot servir per separar l'essència del folklore i el creador del mite.

Aquest dimecres fa 40 anys que l'última de les seves nòvies, Ginger Adlen, el va descobrir en estat inconscient al terra del bany de casa seva, Graceland, a Memphis. Molt a prop, la seva lectura pòstuma, un exemplar del llibre ‘Una búsqueda científica de la cara de Jesús’, de Frank O. Adams. Els intents de reanimar-lo van fracassar i l'infart, causat pel seu abús de fàrmacs, se'l va emportar als 42 anys. Una edat que llavors al món del rock s'associava a maduresa o fins i tot a decadència i que avui és àmpliament superada per la majoria d'estrelles del ram. Elvis tindria ara 81 anys, com l'encara actiu Jerry Lee Lewis. Mort Chuck Berry, el març passat, als 90, d'aquelles quintes primigènies el sobreviuen Little Richard (84) i aquell a qui va qualificar una vegada com l'autèntic “rei del rock’n’roll”, Fats Domino (88). 

Potser tots ells el superaven, per exemple, en rellevància com a autors, però Elvis Presley va ser qui va convertir aquell embrionari rhythm’n’blues incubat a cavall dels anys 40 i 50, en contacte amb el country & western, en un fenomen de masses, és a dir, del gust blanc, a partir de la gravació de ‘That’s all right’, el 1954. El seu biògraf Peter Guralnick reconstrueix amb detall, en el seu totèmic volum ‘Último tren a Memphis’ (Ed. Global Rhythm, 2008), aquella fallida sessió de balades a Sun Records que de sobte va adquirir una altra forma quan Elvis va començar a cantussejar el blues d'Arthur ‘Big Boy’ Crudup i se li van unir Scotty Moore a la guitarra i Bill Black al contrabaix. El productor, Sam Phillips, va arquejar les celles. “¿Què esteu fent? ¡Torneu a començar!”.

En el seu període daurat, entre 1956 i 1959, primer a Sun i després a RCA Victor, va imprimir una urgència i un caràcter al naixent rock’n’roll, al cru i vigorós rockabilly, que va desbordar fins i tot creadors genuïns previs com Carl Perkins, amb el seu ‘Blue suede shoes’ que va adquirir a les seves mans un altre calat. D'aquell període són fites com l'aparentment lúgubre ‘Heartbreak hotel’, així com ‘Don’t be cruel’, ‘Hound dog’, ‘Jailhouse rock’, ‘Mystery train’ o la balada ‘Love me tender’. L'equip que va formar amb Moore (mort l'any passat), Black (el 1965) i el bateria, actualment supervivent, D. J. Fontana, està en la base fundacional del llenguatge del rock.

Després van venir la mili, l'efecte ‘beatle’, el canvi de gustos, l'Elvis edulcorat de les pel·lícules filmades a Acapulco o Hawaii i l'especial televisiu ‘Comeback special’, que el 1968 el va posar novament de moda, ara embotit en cuir negre. Un Elvis encara apte per al ‘hit’: ‘In the ghetto’, ‘Suspicious minds’ o, en un grau inferior, aquell ‘Always on my mind’ que sí que va ser número u anys després, als 80, en mans de Pet Shop Boys.

Popularitat en crisi

Però, ¿Elvis està implantat en l'imaginari col·lectiu del segle XXI amb la força que li correspondria com a figura troncal de la cultura popular? Ahí és on hi ha dubtes, sobretot si apuntem a les capes més joves. Una enquesta de YouGov al Regne Unit indica que el 29% dels ciutadans de 18 a 24 anys no han escoltat mai una cançó seva (o això creuen, cabria apuntar). El 12% assegura que li agrada Elvis, davant el 23% dels Beatles i el 25% de David Bowie. A escala global, a Spotify, la seva cançó més escoltada, ‘Can’t help falling in love’, suma 92 milions d'audicions, una xifra important que queda relativitzada si considerem els 739 milions del ‘Despacito remix’ de Luis Fonsi.

En l'imaginari del rock, la figura d'Elvis ha mantingut el seu caràcter icònic, si bé des de fa temps s'ha qüestionat el seu lideratge en la generació fundacional del gènere. Ja el 1981, Albert Goldman, biògraf polemista de vocació, va reaccionar davant l'onada de llibres sobre el cantant, segurament massa laudatoris, amb un volum, ‘Elvis’, en què el titllava de plagiador i aprofitat, i situava el seu talent per sota d'artistes negres com Little Richard.

Ídol de Dylan i Springsteen

Ja sigui per l'efecte d'aquesta obra o per l'evolució natural de la societat afroamericana, el qüestionament d'Elvis va anar a més, sobretot, amb l'entrada en escena de la Black Rock Coalition i rodalies. El grup metal-funk Living Colour va gravar la cançó ‘Elvis is dead’, precisament amb Little Richard als cors, i més endavant Public Enemy va elevar el to a ‘Fight the power’, on qualificava tant el cantant com l'actor John Wayne de racistes. Acusacions combatudes des de molts flancs, apel·lant al primerenc i admiratiu acostament del cantant a les comunitats negres i a l'esperit que acompanyava, per exemple, la peça ‘In the ghetto’.  Un to molt més amable o respectuós van tenir, en canvi, cançons com ‘Calling Elvis’ (Dire Straits), ‘He was the king’ (Neil Young) o el ‘Elvis Presley blues’ de la cantautora neocountry Gillian Welch.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es possible que l'aura d'Elvis Presley sigui avui més gran que el coneixement de la seva obra, encara que les figures de prestigi de la música segueixen apel·lant a la importància artística, de Bob Dylan (per a qui l'adaptació de ‘Blowing in the wind’ va ser el “punt àlgid” de la seva carrera) a Bruce Springsteen, que el 1976, sent ja una estrella, va saltar el mur de Graceland i que anys després va assegurar que sense Elvis estaria “venent enciclopèdies”.

Per als ‘impersonators’ que passegen vestint com ell o que fins i tot sostenen que segueix viu (hi ha abundant i delirant literatura al respecte), el denominat “rei del rock’n’roll” és l'estrella més genuïna de l'últim segle. I la resta del món adult segueix commemorant les cícliques efemèrides al voltant de la seva mort mentre medita què respondre quan un adolescent llanci la pregunta “¿qui és Elvis Presley?”.