Stephen King, el rei de les adaptacions torna a la pantalla

William Shakespeare encara li porta avantatge, i potser Charles Dickens també, però Stephen King es comença a acostar perillosament als dos gegants de les lletres angleses pel que fa al nombre d'adaptacions de les seves obres al cine i la televisió. I, per descomptat, l'autor de Maine es pot vanagloriar de ser l'autor viu que ha vist més vegades com les seves creacions eren portades a la pantalla (ha passat en unes 70 ocasions, entre pel·lícules, telefilms i sèries, amb fortuna desigual). Quan s'acabi el 2017, hauran arribat al món dos nous llargmetratges, un altre parell de sèries i diversos curts sortits de l'univers King. Això no es para, només s'accelera.

Aquest cap de setmana s'ha estrenat a Espanya la discutida (per no dir vilipendiada) adaptació al cine de la seva estimada saga distòpica amb aires 'western' 'La torre fosca', mentre que el 8 de setembre arribarà a les nostres sales una nova adaptació d''It (Eso)' després de la minisèrie que el 1990 va protagonitzar Tim Curry. Aquest ressorgiment de la 'kingmania' sembla una bona excusa per recordar les 10 millors versions cinematogràfiques del llegat d'aquest geni del terror modern (una desena entre moltes, seleccionades amb criteri necessàriament subjectiu).

1. ‘Carrie’ (Brian De Palma, 1976)

El primer 'best-seller' de King, sobre una jove apocada que respon al 'bullying' amb un desplegament de poders telecinètics, es va convertir també en el primer verdader èxit de taquilla del director Brian De Palma. Va ser així mateix plataforma per a Sissy Spacek, terrorífica i emotiva com l'heroïna, i un John Travolta que encara estava per contraure la febre disc. De Palma va sublimar un arsenal variat de moviments de càmera i tècniques, sempre al servei de l'emoció. No feien falta ni seqüela ni 'remakes'.

---

2. ‘El resplandor’ (Stanley Kubrick, 1980)

A l'autor de la novel·la no el convenç, potser per desviar-se sovint del camí traçat pel seu text, però per a la resta de la humanitat és sinònim de calfreds. Almenys per ara, és clar. Quan es va estrenar, King no va ser l'únic 'hater': públic i crítica van arrufar la cella. "Com més boig es torna Jack Nicholson, més idiota sembla", va assegurar 'Variety'. Passats els anys, el Jack Torrance de Nicholson s'ha convertit en arquetip de la bogeria i la possessió, i el film en general en objecte d'infinites teories i tesi. 

---

3. ‘Cuenta conmigo’ (Rob Reiner, 1986)

A principis dels 80, King va voler demostrar que no només sabia escriure terror publicant una col·lecció de quatre novel·les curtes basades en les estacions. Llevat d'una, totes s'han portat al cine. I amb bona fortuna. 'El cuerpo' (títol, no per casualitat, del quart capítol de 'Stranger things') va donar peu a un clàssic com 'Cuenta conmigo', història explicada amb mestria de quatre xavals a la recerca d'un cadàver. Sense menjar, però amb pinta, per si de cas surten per la tele gràcies a la troballa.

---

4. ‘La zona muerta’ (David Cronenberg, 1983)

En un dels seus escassos però inoblidables papers protagonistes, Christopher Walken encarna un professor d'escola que es desperta d'un coma induït de cinc anys amb poders extrasensorials: pot visualitzar possibles desastres. Convertit en eina de la policia, es veurà arrossegat a un perill d'escala global. Malgrat ser la primera pel·lícula de David Cronenberg sense guió propi, hi apareixen senyes d'identitat de l'autor, com alguna dosi de terror corporal i una història d'amor torturat.

---

5. ‘Misery’ (Rob Reiner, 1990)

Quatre anys després de 'Cuenta conmigo', Reiner ens tornava a ensenyar com s'adapta King, aquesta vegada el King canònic, el del terror i l'autoreflexió literària. Kathy Bates, que cinc anys després tornaria als terrenys de l'autor amb 'Eclipsi total', era la 'fan número u' del novel·lista encarnat per James Caan, a qui segresta i exigeix el retorn a la vida del personatge que mai hauria hagut d'enterrar. Escrita per William Goldman, és una obra mestra impossiblement tensa del subgènere terrorífic de l'abducció.

---

6. ‘Christine’ (John Carpenter, 1983)

Per algun motiu estrany, 'Christine' es considera un títol menor en la carrera de Carpenter. Un nou visionat revela un director en el cim del seu joc: elegant, precís, avançant les composicions en Scope ara imitades per tants joves cadells… És necessari revalidar aquesta història d'amor obsessiu entre un jove inadaptat (Keith Gordon, futur gran director de sèries) i el cotxe Plymouth Fury de 1958 a qui rescata de l'oblit en un pati desolat. Simplement al·lucinant.

---

7. ‘Cadena perpètua’ (Frank Darabont, 1994)

Morgan Freeman ens feia creure en la bondat inherent de l'ésser humà en aquesta espècie de 'remake' cristià (i menys succint) de 'Fuga de Alcatraz'. Encara que apreciada per la crítica i nominada a set Oscars, en el seu moment no va ser un gran èxit de taquilla: el seu classicisme va perdre davant la frescor postmoderna de Tarantino i 'Pulp fiction'. Frank Darabont, futur creador de la sèrie 'The walking dead', va seguir adaptant King amb resultats bons ('La boira') i no tan bons ('La milla verde').

---

8. ‘La boira’ (Frank Darabont, 2007)

Ni tan sols uns efectes digitals millorables aconsegueixen deslluir aquest tercer encreuament de Darabont i King, terror apocalíptic amb final inoblidable. Es recomana acostar-s'hi en la versió en blanc i negre localitzable al Blu-ray americà (regió lliure) del 2008: és la que reflecteix la visió original del director, marcada per les produccions de William Castle i 'La nit dels morts vivents' de Romero. Aquest any s'ha estrenat una adaptació de la 'novel·la' en forma de sèrie que ha convençut més aviat pocs espectadors.

---

9. ‘Cujo’ (Lewis Teague, 1983)

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

On la mare preocupada per excel·lència del cine dels 80, l'excel·lent Dee Wallace, es parapeta en un cotxe amb el seu fill davant els atacs d'un santbernat rabiós. Deixant de banda els innecessaris elements de crisi conjugal, 'Cujo' és una lliçó de construcció de la tensió, un 'crescendo' d'angoixa en què Lewis Teague utilitza el fora de camp de la manera més deliciosament perversa. El mateix director es va encarregar dos anys després de 'Los ojos del gato', antologia d'històries marca King. 

---

10. ‘1408’ (Mikael Håfström, 2007)

L'adaptació del repertori de King més ambiciosa (i reeixida) rodada durant aquest segle, amb permís de 'La boira' de Darabont. John Cusack, quan encara no deia sí a tot, era Mike Enslin, escriptor de llibres sobre fenòmens paranormals que acaba atrapat a la misteriosa habitació 1408 d'un hotel de Nova York. Amb un guió escrit en part pels grans Scott Alexander i Larry Karaszewski i una sòlida direcció de Mikael Håfström, aconsegueix inquietar, sorprendre i fins i tot (quin final) gelar la sang.