Paul Auster torna amb força

Paul Auster (Newark, EUA, 1947) té dues dates marcades a foc. En la primera tenia 14 anys, era en un campament d'estiu amb altres nois i hi va haver una tempesta descomunal. Un llamp va matar un noi. Podria haver sigut ell, però no. Va ser un altre. ¿L'atzar? ¿El destí? L'autor fuig d'aquestes etiquetes i prefereix dir-ne “l'inesperat”. L'altre moment clau i inesperat de la seva biografia va passar fa 36 anys, quan -per absoluta casualitat- va conèixer en una jornada literària la dona de la seva vida, la també escriptora Siri Hustvedt. Les coses inesperades que ens passen (i que ens construeixen com a persones) són, precisament, la base de '4321' (Edicions 62 / Seix Barral), una oda a la joventut, un tractat sobre la paternitat i un repàs a la segona meitat del segle XX als EUA; una exigent i monumental novel·la de gairebé mil pàgines que Auster ha trigat set anys a escriure. Quan en va teclejar l'últim paràgraf a la seva màquina (no fa servir ordinador) gairebé es desploma de cansament. Des de principis d'agost està recorrent Europa per promocionar el llibre i només té ganes de tornar a casa, a Nova York, per tancar la porta del seu despatx i fer el que més li agrada: escriure, explicar històries.

Fa tres anys que el novel·lista, poeta, assagista, traductor, dramaturg i cineasta ha deixat de fumar. No sembla que l'absència de nicotina li hagi agrit el caràcter. Auster escolta amb paciència totes les preguntes de la premsa a Madrid i les contesta amb interès. Fins i tot les que són repetides. O les que esmenten el premi Nobel que no arriba mai. “Em dedico a la meva feina, escriure, i no penso en aquesta mena de coses”, diu. També hi posa humor. Com quan presumeix de la seva filla Sophie, que també ha sortit artista (cantant i actriu).

Defensa del periodisme

Auster, això sí, es posa molt seriós al reflexionar sobre Donald Trump, un “psicòpata” a qui mai recomanaria un llibre. La raó: el president no llegeix, només mira els resums d'una pàgina que li escriuen els seus col·laboradors. “He llegit tot el que s'ha escrit de les eleccions, però segueixo sense entendre per què 60 milions de persones el van votar. No entenc que més de la meitat de les dones nord-americanes el recolzessin a les urnes. Quant odi que hi ha als Estats Units. Quanta misogínia. [Hillary] Clinton va perdre per ser dona. Reso perquè Trump no tingui un segon mandat perquè dubto que el món segueixi endavant si el té”. Com a ciutadà corrent, Auster només té una alternativa: estar informat. En moments en què el periodisme és qüestionat i els mandataris se'n burlen, Auster demana als periodistes que facin la seva feina; que estiguin atents al que passa i informin la societat.

'4321' és ficció. És la història d'Archie Ferguson, que neix el mateix any que Auster (“Archie no soc jo, que consti”, avisa l'escriptor) i que ve d'una família que, només començar el segle XX, va emigrar amb una mà al davant i una altra al darrere al país de les oportunitats: els EUA. En realitat, '4321' és la història de quatre nois anomenats Archie. L'atzar -més ben dit, l'inesperat- fa que la vida del protagonista canviï de manera radical. A manera de puzle, la novel·la construeix aquestes quatre possibles vides. En totes, Archie es va construint com a nen, adolescent i jove. Es relaciona amb els seus pares, amics i familiars. Estudia, s'enamora, pateix, disfruta, viu, llegeix llibres, veu pel·lícules, escolta música i és testimoni de la història. Es fa persona. És una novel·la, diu Auster, “massa complexa” per ser portada al cine. Potser, '4321' -que abasta els anys 40, 50 i 60- “dona per a una sèrie de televisió de 28 capítols”, afegeix l'autor de 'Smoke', que considera “acabada” la seva carrera de cineasta.

La immigració

Notícies relacionades

100 novetats literàries de tardor

Paul Auster, al país dels destins que es bifurquen

Tornant al principi, a la primera pàgina de '4321', la immigració és un tema fonamental. Conscient que es tracta d'una de les bèsties negres de l'administració Trump, Auster recorda que “tothom és immigrant als EUA excepte els indis, que van ser assassinats pels colons blancs”. Amèrica, recorda, és un gran país que va ser inventat, construït. “Un país que va permetre l'arribada de qualsevol, blanc, groc o negre. L'arribada de gent ens va convertir en un país més ric i més fort. Un experiment únic. Un país que es va fundar sobre dos crims: el genocidi indi i l'esclavitud. Potser el que ens passa és que mai ens hem fet les preguntes adequades”, afirma. Venerat a Europa, l'autor de 'Ciutat de vidre' reconeix que el vell continent també té ara els mateixos problemes que els EUA: populisme i traves a la immigració. El té fascinat el president de Finlàndia (país que ha inclòs en la seva gira europea), voraç lector de novel·les amb qui va tenir una trobada oberta al públic ¡en una llibreria!

"Un narrador d'històries"

Premi Príncep d'Astúries el 2006 i comandant de l'Orde de les Arts i les Lletres de França, Auster recorre a la humilitat per recordar que ell no és cap filòsof sinó “només un home que explica històries”. Veient-lo (i escoltant-lo) és difícil de creure que, a la seva joventut, rebés 17 respostes negatives per publicar la seva primera novel·la. El que estranya menys al veure-li les mans (grans i fortes) és que passés gairebé mig any embarcat en un petroler recollint fuel. Tenia 23 anys i ni un dòlar a la butxaca. Ara en té 70 i és un intel·lectual fonamental per comprendre els EUA (i, per tant, el món). I, per cert, això de les mans fortes ell no ho atribueix al petroler sinó a teclejar tant i tan fort la seva màquina. Perquè això és el que fa un home que explica històries.