Javier Marías: "Tothom considera que pot escriure un llibre"

A Javier Marías (Madrid, 1951) el sorprèn la quantitat de presentadors de televisió que escriuen novel·les. Afirma que no té res contra ells i assegura que ell també va ser “intrús” al seu dia, quan amb 19 anys va publicar el seu primer llibre. “Tots ja sabem llegir i escriure. I tothom considera que pot escriure un llibre. Però no dirigir una pel·lícula o pintar un quadro”. Marías, insisteix, no critica el 'boom' editorial sinó més aviat deixa clar que crear una novel·la és una feina molt difícil i molt lenta. Tant que, en el seu cas, es menja tres anys de vida. “Acabar-la és un fet miraculós”, destaca. Assegut davant de la seva màquina d'escriure, Marías tecleja una pàgina. La revisa. La torna a teclejar. La imprimeix. Ratlla a mà el que no li agrada (que, en realitat, és gairebé tot perquè quan està escrivint tot li sembla una “porqueria”) i la torna a escriure. I així pàgina a pàgina. Fins a arribar a les 544 de 'Berta Isla' (Alfaguara), el seu llibre número 15. Ja és a les llibreries i ha sigut venut a 13 països. Cada vegada que el madrileny acaba la seva novel·la pensa el mateix: “No sé si tornaré a escriure'n una altra”.

Els vells temps

Potser ho farà, és més que probable. El que no farà -perquè no hi està disposat- és escriure una novel·la “tonta i superficial” com les que abunden avui dia. El seu següent treball -en cas que n'hi hagi- estarà datat no en els temps que corren, sinó en altres que a ell li agraden més, quan la gent tenia més “substància”, quan es llegia alguna cosa més que frases soltes tretes de context a les xarxes socials, quan hi havia menys pressa per a tot, i quan gent de 70 anys no es feia, per exemple, fotos de les seves orelles.

'Berta Isla', de fet, abasta des del 1969 fins al 1995. Ambientada a Madrid i Oxford, és una novel·la d'espies sense espies. És també el relat de la fragilitat d'una relació amorosa condemnada al secret, l'ocultació i el ressentiment. És, en definitiva, la crònica d'una espera, a l'estil Ulisses i Penèlope. La protagonista, la resolta i decidida Berta Isla, té un marit que apareix i desapareix. Els dos fills del matrimoni creixen amb un pare absent i entregat a la seva feina al servei secret britànic, al qual es va unir amb dubtes quan era jove i, per tant, espantadís. “Els joves són manipulables i crèduls. Això és una cosa que hem vist en els últims atemptats de Barcelona i Cambrils, executats per joves mentre que els més grans no hi eren”, explica a Madrid l'autor, articulista, traductor, editor, professor universitari, membre de la RAE i una de les veus literàries espanyoles amb més projecció internacional.

El que explica la policia

Marías aprofita la menció dels atemptats gihadistes per insistir que la gent s'ha tornat boja amb la transparència. “La policia explica massa coses tota l'estona. Hi ha gent estúpida que diu que s'ha de saber què fan els nostres serveis secrets. En realitat, crec que la gent no és tan estúpida i accepta que hi hagi zones fosques, clavegueres. De fet, es va acceptar que els agents abatessin els terroristes, ¿oi?”

Notícies relacionades

100 novetats literàries de tardor

Barcelona, capital de la innovació social

El multipremiat autor, que al seu dia va rebutjar el Nacional de Narrativa (dotat amb 20.000 euros ) per tractar-se de "diners de l'Estat", insisteix en la falta de substància de la societat actual. I no només parla dels joves sinó de tots. Tots som, segons la seva opinió, més manipulables que abans. “Els mitjans per manipular avui dia no tenen parangó. ¿Què se n'hauria fet del món si Goebbels [ministre de Propaganda de Hitler] hagués tingut Youtube?”. Marías no vol posar-se fatalista, però subratlla que hi ha un alt grau d'ignorància i cada vegada pensem menys per nosaltres mateixos. Per això, el bombardeig per reclutar -sigui on sigui- és molt eficaç. I, per tant, perillós.

“Som una societat cada vegada més puritana i més hipòcrita. ¿Per què? No només pels avenços tecnològics sinó perquè hi ha una deliberada destrucció del sistema educatiu des de fa 20 o 30 anys. I no només a Espanya sinó a molts països”, diu el madrileny mentre toqueja la seva novel·la, il·lustrada amb una dona fumant. La llei antitabac no afecta, de moment, les novel·les. Ni l'apartament on viu i treballa Marías.