Flamin' Groovies: fora del temps, 'baby'

Hiroo Onoda era un soldat japonès estacionat en una illa del Pacífic que es va negar a rendir-se el 1945. Es va escapar a les muntanyes i va viure de plàtans, cocos i caps de bestiar robats mentre continuava amb les seves accions de sabotatge. Els americans van llançar sobre l’illa pasquins en què informaven del final de la guerra, però Onoda els va ignorar. Va viure d’aquesta manera, bevent-se els seus propis orins i esperant la victòria de l’eix, fins al 1974. Van haver d’enviar-li el seu vell oficial (ja retirat) per obligar-lo a deposar les armes.

Els explico tot això (que vaig veure ahir a Fargo 3) perquè la història dels llegendaris Flamin’ Groovies comparteix similituds amb la del nipó tocat de l’ala. La banda va començar el 1965 a San Francisco: la van fundar dos pirats del beat britànic i el rock and roll arcaic, Cyril Jordan i Roy Loney, en sintonia amb el zeitgeist: serrells a mig nas, botins proxenetescos i pintant-ho de negre, nena. Però, quan van treure Sneakers, el seu primer EP, el 1968, el seu estil criava liquen. 

El primer elapé, Supersnazz, del 1969, va arribar quan fer ie-ie-ie i rang-rang-rang adquiria aires grotescos, ja que la resta de bandes erigien dobles àlbums sobre nens mudets. Quan van sonar les campanades del 1970, obstinar-se a seguir twistejant com es feia l’estiu passat era una mostra clara d’alienació mental.

RECEPTA

Els Groovies van seguir, impertèrrits, amb la filosofia d’embogeix-embogeix-si-no-t’-apartes-tu. Durant el «llarg i melenut hivern del rock d’elapés» com en diu  Simon Reynolds, la banda va refusar acceptar que els temps a-canviaven. Van arribar al 1971 amb la seva recepta intacta (Beatles-Stones-Byrds), ignorant els pasquins -o llistes d’èxits- que els instaven a passar-se a qualsevol altre gènere en voga. Roy Loney se’n va anar aquell any després del rotund Teenage head, però al seu lloc no hi van posar un sintetitzador. 

L’entrada de Chris Wilson, nou cantant i guitarrista, només va aconseguir petrificar-los el 1966 per tota la vida. Si abans anaven tard, ara anaven d’hora: van començar el que s’anomenaria power pop (cors, Rickenbackers, Who, modisme) cinc anys abans que s’imposés.

El quintet va viure de cocos, plàtans i caps de bestiar robats fins que Sire Records els va treure Shake some action el 1976. L’elapé conté dues de les millors cançons de música pop de la història: Shake some action (a l’estil de Who-Kinks) i You tore me down (a l’estil de Byrds-Beatles). I no obstant es va congelar en un oprobiós #142 del hit parade, perquè la guerra del beat s’havia acabat (pretenc seguir amb la metàfora japonesa fins que no se m’emportin els cuidadors de boigs) i el seu so només interessava a un miler de friquis amb asperger. Tant era: Wilson i Jordan van fer fora un parell de membres, en van agafar a un altre parell, i tot per continuar igual, com en un relleu de ministres franquistes. Van seguir dos àlbums (Now i Jumpin in the night: tots dos imperfectes, amb versions sobreres però també hits inapel·lables), i la banda es va dissoldre el 1979, just quan el seu estil es posava de moda i la nova onada (d’inspiració sixties) arrasava el Top Ten. El timing’ dels Groovies: sempre impecable.

Però un rellotge parat toca l’hora dos cops al dia, com diu el clixé. De la mateixa manera que els meus pentinats horribles van a la moda cada deu anys, la banda ha sigut celebrada i ignorada diverses vegades des d’aleshores. Cosa que, inevitablement, ha originat reunions més o menys honroses i algun disc reescalfat al microones. Els Flamin’ Groovies van passar per Barcelona en un parell de fugaces gires de revival, i aquest atrotinat fan els va veure en totes dues ocasions. El pimer cop va ser el 1987, festes de la Mercè, i els vaig veure en fred, abans d’haver-ne escoltat un sol disc. Em van agradar, però siguem sincers: jo tenia 16 anys i mai havia sortit de nit: m’hauria empassat fins i tot  un penjament.

GRAN CONCERT

Notícies relacionades

Altaveu, un festival de servei públic

Barcelona, capital de la innovació social

La segona ocasió va ser el 1994, sota l’apel·latiu d’Ex-Flamin’ Groovies. Tinc records boirosos d’aquell acte, ja que aleshores a mi m’agradava el pipiribipipí, de la bota aixecar. Però Rafa Tapounet, fiable redactor d’aquest diari, m’assegura que va ser un «gran concert». Devia ser-ho, perquè hi ha una foto on se’m veu abraçat a Chris Wilson com si fos un fill emigrat, jo banyat en suor i mirant guenyo, ell buscant amb ulls aterrits algun agent de seguretat.

Només el cel sap el que la nova encarnació del grup (amb Wilson-Jordan) oferirà al festival Altaveu de Sant Boi aquest 9 de setembre. Però facin el que facin, sempre ens quedaran les cançons: Way over my head, Slow death i, és clar, Shake some action. Un himne juvenil tan emocionant i perfecte que no l’espatllaria ningú. Bé: gairebé ningú.