Rock'n'roll i fantasia a l'Altaveu

El rock’n’roll ¿és una música d’autor? Quan s’al·ludeix a aquesta categoria, inspirada per la figura clàssica del cantautor o en el cinema d’art i assaig, tendim a pensar en artistes circumspectes abocats en l’exploració del seu univers interior. Però, ¿i Josele Santiago i la poesia de ressaca i dòmino de cançons com Desde el jergón? Guitarres escarmentades per la vida i estrofes amb humor negre a l’Altaveu. És clar que sí.

El festival de Sant Boi va viure divendres, en l’arrencada de la 29a edició, la seva versió del rock’n’roll a la plaça del poble, que dirien Tequila (sense desitjar faltar a l’honor d’a­questa senyora ciutat de 82.402 habitants), amb una sessió de Los Enemigos ambientada amb una mica de guirigall de festa major. Una plaça de l’Ajuntament esquitxada per terrasses cerveseres i públic pul·lulant, amb un ampli nucli de fans al mig que van aclamar el quartet des de la primera cançó, Vida inteligente, la proa del seu disc de reunió del 2014.

El temps ha jugat a favor de la baquetejada lírica de Los Enemigos i la seva barreja d’aridesa i desvergonyiment, aquella foscor col·loquial, expressada sense donar-se gaire importància, sona ara més creïble si és possible. No han estat mai una banda insegura o imprevisible en directe i a Sant Boi van tornar a sonar greixats, aclaparadors, en una selecció de vint-i-tantes cançons amb parades en el riff garatger d’Esta mañana he vuelto al barrio, el ritme pesant de Me sobra carnaval i la perversió de Miedo.

La veu rasposa de Josele Santiago va aportar un plus cràpula a Señora, de Serrat, convertida en genuí material enemigo, mentre que les cançons Septiembre, John Wayne i La cuenta atrás van posar altres punts fiables d’ancoratge. Actitud. «Som una banda de rock».

Cançó popular

La noció de música d’au­tor defensada per Altaveu va apuntar cap a altres horitzons a Cal Ninyo, seu d’audaços diàlegs amb la cançó popular. Primer, amb Joana Gomila, que amb el seu admirable Folk souvenir (producció de Jaume Manresa, exteclista d’Antònia Font) se suma al corrent modern de rellegir les músiques ancestrals transmeses per tradició oral (Alan Lomax, etcètera) amb una veu abracadabrant i tractaments exploradors d’un quartet que inclou el guitarrista Santi Careta. Folk salvatge i místic, amb samples fantasmals i esquelles. I després, el duo estrella del gènere, Maria Arnal i Marcel Bagès, que, com mesos enrere a l’Apolo, va construir una atmosfera tensa, amb transcendència i sensualitat, fent esclatar les estrofes d’Ovidi Montllor i Joan Brossa davant un pati de butaques bocabadat. Déu n’hi do, i, a més, van creixent.

Arts de seducció

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Dues veus femenines més amb caràcter, aquestes d’ultramar, van completar la jornada als jardins de l’Ateneu Santboià. La britànica, amb arrels a l’illa de Granada, Ala.ni es va mostrar com una sinuosa encantadora de serps entonant un cançoner bonic i de contorns màgics, el del seu primer disc, You & I, amb ressonàncies retro i substrat de jazz lleuger. Format heterodox, arpa i guitarra, i un registre un pèl lineal compensat pels seus dots escènics i les seves arts de seducció.

Un imaginari somiador, el seu, compatible amb el de Kadhja Bonet, que li va agafar el relleu. Fins i tot sense els arranjaments orquestrals que embolcallen les cançons de The visitor, aquesta californiana va exhibir substància, amb una mica menys de postureig que Ala.ni i més imaginació en la manera de plasmar les seves idees melòdiques en cançons envoltades en un halo de fantasia. Llàstima que la seva proposta potser fos massa subtil per a un concert gratuït a l’aire lliure al voltant de les dues de la matinada.