'La escala', de la guerra al 'resort'

Un grup de soldats acaben de finalitzar el seu servei a la guerra de l’Afganistan. Però abans de tornar a casa han de passar tres dies aïllats en un hotel on assistiran a una teràpia de descompressió. Es tracta d’expulsar els fantasmes, d’exorcitzar els dimonis de totes les vivències terribles que cada un ha hagut de patir. Perquè l’horror els ha quedat incrustat al cap i les seqüeles psicològiques poden ser profundament destructives.

Hem vist moltes pel·lícules sobre l’estrès posttraumàtic que girava al voltant del xoc que pateixen els soldats quan s’han de reinserir en la seva quotidianitat, des d’El caçador fins a la recent Billy Lynn. Però cap s’havia centrat de forma tan concreta en aquest parèntesi d’adaptació com La escala. Quan les germanes Delphine i Muriel Coulin es van assabentar de l’existència d’aquestes pràctiques de descompressió, es van adonar que allà hi havia un material molt potent per a una pel·lícula. Sobretot, perquè als soldats no els allotjaven en un lloc qualsevol, sinó en un resort de cinc estrelles ple de turistes a Xipre. «El contrast és brutal i molt boig», explica Delphine. «¿Com es poden oblidar de tot el que han patit durant mesos en tan sols tres dies i a més en un entorn tan irreal?».

A més a més, segons elles, que l’acció transcorri a Xipre té moltes connotacions metafòriques. Com ens expliquen, no es tracta de qualsevol territori: va formar part de la Grècia Antiga, de manera que simbolitza els començaments d’Europa, però també el seu fracàs, tant polític, per trobar-se dividit el país, com econòmic, perquè va ser dels primers a patir la crisi.

A punt d’esclatar

A La escala ens endinsem en un temps suspès on el passat i el futur tenen límits incerts, en què no veiem la violència, però la sentim sempre a punt d’esclatar. En aquell hotel costaner, els soldats se sotmetran a la tècnica de debriefing, recreacions de realitat virtual a través d’un programa similar a un videojoc que posa en imatges els records mentre els pacients els van narrant. «És com veure en directe com funciona la ment. El fet que el trauma i la teràpia s’encarnin en una imatge era molt interessant per a nos­altres com a cineastes», assenyalen les Coulin.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Però a Delphine i a Muriel, en realitat, el que més les motivava era explicar aquesta història des del punt de vista femení, a través de dues dones que han de lluitar per integrar-se en un entorn tan masculí com és l’Exèrcit per acabar sent víctimes del masclisme dels seus companys. «Al principi, sembla que no existeixen diferències entre ells, que hi ha una hipotètica igualtat. Però a poc a poc van aflorant els insults soterrats, els menyspreus, l’assetjament. Volíem mostrar que aquí començava una altra guerra».

Aurore i Marine, interpretades respectivament per la magnètica Ariane Labed i la cantant Soko, són dues amigues que abordaran aquesta nova situació des de posicions antagòniques. Però totes dues s’hauran d’enfrontar a la discriminació en un entorn hostil. ¿Creuen que la dona continua sent la part més vulnerable en aquestes situacions? «Diguem que ens hem de mantenir sempre alerta. No perdre l’atenció i estar vigilants». I afegeixen: «Estem fartes que la dona hagi de demostrar més en la societat. Com diu Soko a la pel·lícula, si combats bé, ho fas com un home; però si comets un error, és perquè ets una dona».