Sabina: "Tant de bo el meu concert sigui un bàlsam de solidaritat per a Barcelona"

Sabina porta una altra vegada la seva gira Lo niego todo demà a Barcelona, al mateix Palau Sant Jordi que el va acollir el 28 de juny. Parlem per via telefònica amb l’autor de 19 días y 500 noches, que passa uns dies a la badia de Cadis descansant abans de tornar a la carretera.

–¿Diria que manté una relació d’amor i odi amb les gires?

–A mi m’agraden molt les gires, més que les gravacions, però quan són tan intenses com aquesta acaben pesant en el cap i en el cos, en la bufera, i va bé passar-te uns dies xerrant amb els amics i prenent el sol.

–¿Quins són les seves sensacions després de la primera part d’aquestes presentacions de Lo niego todo?

–Bé, ha sigut molt més fort del que hauríem somiat. Quan fèiem el disc érem conscients que estava sortint molt compartible. Però no esperàvem que al primer dia de tocar les cançons la gent ja les cantés, i que el públic fos tan majoritari.

–Obre els concerts amb un bloc de cançons noves, set en total. ¿Pensa que no les pot barrejar amb les altres?

–Fer això era una mena de repte. Sempre havia intercalat cançons noves i velles perquè em donava una mica de por tocar-les seguides. Aquesta vegada vaig pensar «fora pors» i vaig decidir donar-los un bloc sencer. No ho havia fet mai i ha sigut una molt bona experiència.

–Aquesta és una gira de grans recintes. Quan va fer aquestes cançons, ¿tenia en compte que les defensaria en aquesta classe d’escenaris?

–En absolut, quan faig cançons les faig per a mi. Quan ja les estic gravant és quan començo a pensar que això ho ha de sentir la gent, però a l’hora d’escriure el millor és no pensar en el públic. Jo, encara que volgués, no sabria fer-ho.

–En un pavelló esportiu no s’arriba a l’espectador com en un teatre.

–Sí, jo en els últims anys trobo a faltar això. M’agradaria fer una gira acústica en teatres petitets, però és complicat perquè els números no surten amb els músics que portem i perquè hi ha una demanda més gran. Però amb el temps i amb l’edat crec que aconseguiré fer algunes gires acústiques més íntimes.

–En va fer fa bastant temps: el recital del 2001 al Novedades.

–Sí, i potser va ser una de les gires que més bé m’ho he passat. En els espais més grans no es tracta tant d’escoltar una col·lecció de cançons com d’una celebració tribal. La gent ve a corejar-les, a participar en una festa col·lectiva i ciutadana, i per tant es perden molts dels matisos de les cançons.

–Els últims anys s’ha parlat molt de la seva inseguretat, els seus dubtes, la seva por escènica… ¿Són desviades aquestes percepcions?

–No, no, és veritat, però aquesta inseguretat, aquestes pors, les he tingut tota la vida. Jo soc un sac de dubtes. Si una cosa em defineix és el dubte metòdic. Sí, em fa por l’escenari, l’estudi de gravació, el públic, jo mateix… Sempre he sigut així, i d’aquest tipus de tensions és d’on trec les cançons, i la força i les ganes de pujar a l’escenari. Però això no desapareixerà mai.

–Quan mira cap enrere i repassa els seus discos, ¿té la sensació que ara faria algunes coses d’una altra manera?

–¿Sap què passa? Mai vaig somiar que faria una carrera com la que he fet, i no l’he disfrutat tant com quan es compleixen els teus somnis. Els meus somnis eren domèstics i provincians. M’agradava escriure cançons i cantar-les als bars, com La Mandrágora: hi cabien 40 persones i a Krahe i a mi ens semblava el súmmum de l’èxit. Tot el que ha passat després ha sigut un regal dels déus pagans que no he viscut com ho viu un jovenet que ho ha somiat. Potser si m’hagués enxampat més jove hauria perdut el cap.

–Hi ha artistes per a qui ser famós és un ideal i una professió.

–Cada vegada més. La gent ja no vol ser cantant o actriu, el que vol és ser famosa. La síndrome Kardashian. Amb el que em puc enfadar més és quan sento pel carrer que diuen «¡mira, un famós!» Jo em giro i li dic: «Senyora, no soc un famós, soc un cantant» (riu). Cal viure amb això com si no passés, perquè és massa idiota.

–En el recital del juny al Sant Jordi va recordar que el seu primer «concert important» a Barcelona va ser el de la Monumental, el 1987, el mateix dia de l’atemptat d’Hipercor. I ara torna aquí per actuar quan encara està pròxima la tragèdia de la Rambla.

–Ho pensava avui amb molta desolació. Ho he viscut molt de prop perquè la Rambla és un lloc molt meu. Hi ha un disc, Juez y parte, que me’n vaig anar a l’Hotel Oriente a escriure’l, i hi vaig estar 20 dies, caminant per la Rambla amunt i avall,  seient al Cafè de l’Òpera. I la Rambla és el meu lloc de Barcelona. Tristíssimament i molt solidàriament he estat pendent al minut de tot el que ha anat passant, fins i tot de la calúmnia que us han fet al vostre diari quan teniu raó en el que vau dir.

–L’avís de la CIA als Mossos.

–Sí, em va molestar molt que diguessin que si escrivíeu al dictat de no sé qui. No sé si us han demanat perdó.

–¿Qui?

–El cap dels Mossos, i el conseller d’Interior.

–No.

–Van fer una roda de premsa citant el diari. Sí, i de molt mala manera.

–Respecte a l’atemptat, ¿creu que no s’ha estat a l’altura del dol?

–Miri, jo sempre he sigut molt bocamoll tota la meva vida, sempre he dit el que opinava, però aquesta vegada estic impactat per això de la Rambla, i ara ve tot això del procés, i he decidit que avui no opinaré perquè s’està tirant massa llenya al foc per tots els costats.

–Llavors no li pregunto per l’1-O.

–No, suposo que sap el que penso perquè ho he dit, però aquesta vegada, no sé per què, he decidit ser prudent.

–Bé, reprèn la gira a Barcelona i viatjarà a l’Argentina, l’Uruguai… ¿Seguirà el 2018?

–Doncs no ho sé amb detall, perquè tinc les meves manies i una és saber on toco la setmana que ve però no on toco després, perquè llavors m’estresso.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

–¿Es veu preparant un altre disc abans que passin vuit anys més?

–Ara em veig disfrutant d’aquesta gira. Voldria que el concert del Sant Jordi, no diré que curi ferides perquè els concerts no curen ferides, però sí que tant de bo sigui un bàlsam de solidaritat per a Barcelona, per a la gent que ha patit amb els fets de la Rambla. Tant de bo.