Roberto Saviano: "Amb 'Gomorra' em vaig suïcidar"

Els mafiosos de Nàpols ara són xavals de 15 anys addictes a les xarxes socials. Maten per diners. O per aconseguir taula en un restaurant. Poden segar la vida a tres persones en un mateix dia. No els tremola el pols. No temen la mort ni tampoc la presó. Són la nova Camorra i es caguen –literalment– en els seus enemics. Després de l’èxit planetari de 'Gomorra', Roberto Saviano (Nàpols, 1979) fixa ara la seva mirada en els nens de la seva ciutat natal a 'La banda de los niños' (Anagrama). L’autor, que viu amenaçat per la màfia i no pot fer ni mig moviment sense que ho aprovin els seus escortes, visitarà Barcelona demà (Biblioteca Jaume Fuster, a les 19.00 hores).

–Els xavals sempre han estat en la Camorra. Però ara manen. ¿Què és el que ha passat?

–Que els antics capitostos, els grans, estan tancats a la presó o a casa seva. Per primera vegada, la màfia té caps de 15 o 17 anys. Això implica la gestió econòmica del clan, l’extorsió i la imatge. Ells són els que concedeixen entrevistes.

–¿A mitjans de comunicació?

–Sí, amb un passamuntanyes. També pugen vídeos a YouTube i dominen les xarxes socials. En algun sentit, són semblants a les maras de l’Amèrica Llatina.

–En les primeres pàgines del llibre els defineix com a «cadells famolencs».

–És que són nens. N’hi ha que disparen amb 10 anys. Per a ells és un joc d’acció. Maten com si fos un joc, però, en realitat, saben que o fots o estàs fotut.

–No tenen por de morir.

–La mort ja no és un risc de la feina, és part de la feina. És la prova que has arribat, que has arribart a la meta. Això és el que més m’ha sorprès de tota la investigació que ha comportat el llibre. En realitat, és el mateix que passa amb els joves gihadistes, que moren matant-ne altres. Els mafiosos moren per diners. Els diners són la cosa més important de la seva vida. ¿Per què agrades a les dones? Pels teus diners. ¿Per què t’estima la teva mare? Pels teus diners.

–Els diners han sigut sempre molt llaminers per als joves, sense necessitat de convertir-los en mafiosos, ¿no?

–Ja, però ara, amb les xarxes socials, s’ha posat més en relleu. Parlem de nens que arriben a disparar per no fer cua en un restaurant. Es defineixen a si mateixos com el champagne Moët & Chandon: una vegada l’has obert no el pots tancar. Estan obsessionats amb el Moët, per cert.

–¿Què ha fallat? ¿El sistema, la societat, els polítics, l’educació?

–No és un error, sinó la perfecta conseqüència de com les mares eduquen els seus fills.

–¿Les mares? ¿Per què?

–Poden educar-los en l’amor i en la democràcia, però no. Les mares eduquen els seus fills perquè siguin guanyadors, perquè estiguin ben posicionats en la societat, que desenvolupin negocis i tinguin diners.

–¿També tenen pares, no?

–D’acord (rialles). Però és que, a Itàlia, el monopoli de l’educació el tenen elles. Els pares són molt febles. De tots els casos que he investigat, només en un vaig veure un pare i una mare denunciar el seu fill, al qual van dir: preferim anar a veure’t a la presó abans que al cementiri.

–Vostè ja no pot trepitjar els carrers per exercir el periodisme, però segueix tenint ànima de reporter. ¿Què opina del maltractament que pateix avui dia el periodisme?

–Temo per la supervivència del periodisme seriós. Abans, un bon reportatge tenia una clara defensa: els milers i milers de còpies venudes. Però ara, un article sobre l’amant d’un ministre provoca molta més atenció. El periodisme seriós necessita l’ajuda dels lectors. A Itàlia i a Turquia, per exemple, el periodisme seriós està desapareixent.

–Des que la Camorra el va amenaçar de mort arran de Gomorra, vostè ja no pot viure a la seva ciutat natal. Resideix als EUA, però hi torna de tant en tant. ¿Què hi troba?

–Gent que m’escup, que escriu pancartes en contra meva. No passa res, m’espero coses pitjors.

–¿La seva mare i el seu germà tampoc viuen allà?

–No, la pressió era massa. I no només per part de la Camorra. L’esquerra, la dreta i el centre m’acusen d’haver difamat la ciutat, d’inventar-me el que escric per guanyar diners. Em diuen bocamoll.

–¿Ha valgut la pena?

–No.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

–Va escriure 'Gomorra' amb 26 anys. Si pogués retrocedir en el temps ¿de debò que no el publicaria?

–Ho faria de manera prudent, protegint la meva vida. No ho vaig fer així i em vaig suïcidar. He perdut tot el que tenia. D’acord, tinc fama mundial i guanyo diners amb els meus llibres. Però, miri’m, soc a Madrid i sense poder sortir de l’hotel per fer un tomb. Només em conec els hotels i les comissaries dels països on vaig.