Tot Warhol, a Barcelona

¿Què es pot dir d’Andy Warhol que no s’hagi dit ja? Figura icònica i mítica, a més a més d’un dels artistes més populars, si no el més popular, del segle XX. «Tothom coneix Warhol. A tothom li agrada Warhol. I tothom voldria tenir un Warhol», un resum perfecte, segons el parer d’Elisa Durán, directora adjunta de la Fundació La Caixa, d’un creador que afirmava voler «ser una màquina» i que per això pintava com pintava; i d’un creador que va elevar a la categoria d’art els objectes de consum i l’obra serigrafiada. Com l’arxiconeguda sèrie de llaunes de sopa Campbell’s. La mateixa que es pot veure a CaixaForum, fins al 31 de desembre vinent, i la mateixa que qualsevol jove de qualsevol lloc del món pot lluir en una samarreta sense saber què és. I aquesta és precisament una de les grandeses de l’obra de Warhol: la seva efectivitat.    

   

 Però que quedi clar, les llaunes que pengen de les parets de l’antiga fàbrica Casaramona són originals; les que decoren samarretes, no. Un detall, el de l’originalitat (que existeix encara que no hi hagi unicitat), en què insisteixen des de CaixaForum, ja que les 352 peces que reuneix la gran retrospectiva que el centre dedica al geni de Pittsburgh ho són totes. «Encara que treballava amb l’ajuda d’altres i amb processos mecànics, Warhol realitzava les obres amb les seves mans. I totes les que hi ha aquí són de Warhol, fetes per ell. És obra real», paraula de Patrick Moore, director del Museu Andy Warhol de Pittsburgh.

     

'Warhol. L’art mecànic', que així es com es titula la mostra, reuneix totes les obres icòniques de l’artista. Totes. La ja citada sopa Campbell’s, l’ampolla de Coca-Cola, la caixa Brillo i els retrats de Marilyn Monroe, Liz Taylor, Jacqueline Kennedy i Mao. També  les seves famoses portades de discos: des de 'Sticky fingers' dels Rolling Stones, amb un entrecuix masculí amb cremallera que s’obre inclosa, fins a 'The Velvet Underground and Nico', il·lustrada amb un plàtan que convida a ser pelat. A més a més del símbol del dòlar, la cadira elèctrica i les seves pintures realitzades amb orins. És a dir, tot. I encara més. La mostra també recull peces poc conegudes, com una tela que va dissenyar, l’any 1955, per confeccionar faldilles i de la qual només es conserven dos retalls, i una Marilyn gairebé mística: 'Gold Marilyn'.

    

Àngels i religió

Aquesta última «dona compte  de l’espiritualitat que Warhol va mantenir tota la vida», explica José Lebrero, comissari de l’exposició i director del Museu Picasso Màlaga, coproductor de la mostra. No en va l’artista provenia d’una família immigrant de l’est d’Europa i arrossegava tot el bagatge de l’Església ortodoxa. Expliquen, tant Lebrero com Moore, que al creador li agradava anar a una església de Pittsburgh plena d’icones bizantines, i que de petit, malalt al llit, va començar a pintar àngels i iconografia religiosa amb l’ajuda de la seva mare. El retrat 'Gold Marilyn' s’assembla a una icona bizantina i és la unió de la seva espiritualitat amb els nous déus: els famosos i les estrelles de cine. I els àngels apareixen en alguns dibuixos del primer apartat de la mostra, el que exhibeix 'Warhol abans de Warhol'. 

    

Més entrat el recorregut, hi ha tres parades obligades amb instal·lacions d’algunes de les seves creacions menys populars però igualment interessants. La primera dona molt joc, literalment, ja que l’obra d’art permet ser tocada. Vegem, 'Silver clouds' reuneix un conjunt de núvols platejats realitzats amb material de la NASA (i l’ajuda d’un enginyer) que volen per l’espai i permeten la interactuació. Menys lúdiques però també imperdibles són la instal·lació 'Exploding plastic' inevitable, una explosió de so i moviment que és l’antesala dels actuals concerts de rock immersius; i els 'Screen tests'. Aquests últims són les proves de càmera a les quals Warhol sotmetia tothom que el visitava a la Factory, el seu estudi, i que consistien a filmar el personatge durant quatre minuts sense que aquest es mogués ni parlés. En va fer més de 400, a l’exposició se n’hi mostren sis, entre les quals figura la que va realitzar a Salvador Dalí.     

    

 

Gran influència en l'art contemporani 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La resta és un relat cronològic de la trajectòria de l’artista, des que va començar com a decorador d’aparadors fins a convertir-se en un dels màxims símbols de la cultura popular del segle XX, amb espai per a tot: per al publicista, el dibuixant, el pintor, l’escultor, el cartellista, el productor de televisió, el cineasta... Per a «l’home que juntament amb altres artistes, com  Robert Rauschenberg i Jasper Johns, va canviar l’art al Nova York dels anys 50; des d’aleshores res ha tornat a ser el mateix», apunta el comissari. 

I tot això en un panorama que no era fàcil. Llavors, a Nova York, regnava l’expressionisme abstracte, amb Mark Rothko, Jackson Pollock, Barnett Newman... elevant l’art nord-americà als altars, alhora que Warhol proposava anar al supermercat, buscar una caixa de fregalls, una beguda refrescant o una llauna de sopa i transmutar el material en un llenç. «Va ser una revolució», sentencia Lebrero. Una revolució que encara perdura perquè Warhol «ha influenciat com cap altre els artistes contemporanis, més que Picasso, és la pedra angular de l’art contemporani», sosté Moore. I ho fa sota la mirada de Warhol plasmada en el gran, en tots els sentits, autoretrat que obre l’exposició.