Les dones del gulag

Després de la detenció i el pas per les cel·les de la Lubianka a Moscou i les temibles sessions d’interrogatori i tortura, a mans de la NKVD o la seva successora, el KGB, arribaven l’amuntegat trasllat en vagons de tren cap als camps repartits per Rússia. Allà les esperaven jornades d’extenuant treball forçat de 14 hores a 50 graus sota zero o amb extrema calor, maltractaments i violència, fam i malalties i, en el cas de les dones, violacions generalitzades de les quals elles eludeixen parlar. És el relat que comparteixen els que des dels anys 20 fins a més enllà de l’era Khrusxov, als 70, van ser condemnats al gulag soviètic. Allà van penar, a més de presos comuns, els que l’Estat anomenava «enemics del poble». 

 Monika Zgustova, escriptora i traductora txecoespanyola, va entrevistar nou dones que, refugiades en «l’amistat i la cultura», van sobreviure aquest  «altre Holocaust», que poc ha d’envejar al genocidi nazi en víctimes, uns 14 milions. «Des del 1929 a la mort de Stalin, el 1953, hi van morir dos milions i mig de persones, d’elles, mig milió eren presos polítics; però el gulag no es va abolir oficialment fins al 1987, amb Gorbatxov», assenyala l’autora, que ha abocat aquests nou absorbents testimonis a 'Vestides per a un ball a la neu' (que llança aquest dimecres, en català i castellà, Galaxia Gutenberg).  

«El gulag és ple d’històries d’homes, fosques i dramàtiques, sense esperança. Però al buscar el punt de vista de les dones vaig veure que les seves experiències eren vitals, que valoraven al màxim viure perquè cada dia podia ser l’últim. Deien que si tinguessin una altra vida voldrien tornar a patir el gulag, perquè aquesta duresa els va donar les vivències més profundes d’amistats i amors que mai van trobar al tornar a la vida normal», explica Zgustova. 

El refugi de l'amistat

«L’estada a Sibèria va ser tan enriquidora... Allà tenia amics de veritat en qui podia confiar com després no he tornat a confiar en ningú», li explicava Zayara Vesiólaya, arrestada (com la seva mare i germana) el 1949 sent estudiant i a qui van afusellar el pare escriptor. Amb idèntic panorama familiar i en la mateixa línia li parlava Ela Markman, pena de 25 anys per ser d’un grup juvenil dissident: «El gulag, precisament per ser terrible, és enriquidor. Es tracta d’una situació límit que t’ho ensenya tot de tu mateixa i dels que tens al teu voltant, sobre l’ésser humà».  

Al gulag van trobar «violència i maldat. Estaven envoltades de preses i presos comuns que els odiaven i maltractaven igual que els guàrdies i eren sotmeses a contínues violacions, malgrat que d’això no en parlen», assenyala l’autora de' Les roses de Stalin'». Elena Korybut-Daszkiewicz, infermera, va preferir anar a les mines i arriscar-se a ser prostituïda abans que ser l’esclava sexual del metge del camp. «En les condicions extremes que em va tocar viure –rememorava– vaig ser testimoni de com l’home pot aniquilar un altre home amb un sol gest o com pot salvar-li la vida únicament mirant-lo amb bondat». 

«Al camp vaig conèixer el mal pel mal: fer mal sense necessitat. D’això cap animal n’és capaç, només l’home –evocava al seu torn Valentina Íevleva–. He tractat persones que em van salvar la vida donant la seva per mi. I enemics que em van atacar amb un ganivet». 

Psiquiàtrics per a "enemics del poble"

Però és Natalia Gorbanévskaia, dissident coneguda a Occident (Joan Baez li va dedicar una cançó), que el 1968 dirigia una revista clandestina, qui encara sabent que «seria reviure la tortura», li va confessar «el més dur que li pot passar a una persona»: ser reclosa (dos anys) en un psiquiàtric per a enemics del poble. Allà, metges «titelles del KGB» els donaven drogues psicòtropes que provocaven Parkinson i pèrdua de memòria. Algunes preses van embogir de veritat.    

Encara que sovint no existia motiu oficial de detenció, a més de la dissidència hi havia circumstàncies que eren passaport gairebé segur per al gulag: les delacions d’amics, veïns o col·legues; acusacions de col·laborar amb els alemanys (com Korybut-Daszkiewicz, detinguda després de la batalla de Stalingrad al «considerar que tota la població dels territoris ocupats pels nazis es componia de col·laboracionistes i traïdors»); tenir contacte amb estrangers (com Valentina Íevleva, que va tenir un fill d’un soldat nord-americà el 1944; o l’actriu Tatiana Okunévskaia, per tenir un amant indi i haver despertat l’interès del mariscal iugoslau Tito per la seva bellesa; abans, el temut Beria, cap de la policia secreta, la va violar després de prometre-li alliberar el seu pare i l’àvia sense dir-li que ja havien mort al gulag). 

 També es podia acabar als camps per negar-se a delatar companys (com la mare infermera de Galia Sfónova, nascuda al gulag el 1942, a qui la «ràbia, desesperació i depressió» del seu entorn li semblaven tan naturals com els gossos dels guàrdies), o simplement per tenir familiars ja condemnats. 

El càstig de Pasternak

Una altra pràctica era castigar la família. Ela Markman explica com va conèixer al gulag Ariadna Efrón, filla de la poeta Marina Tsvetáieva, amiga de Borís Pasternak, que es va suïcidar al veure també com el seu marit era afusellat. La repressió també va tocar molt fort Pasternak: el seu últim amor, Olga Ivínskaya, que li va inspirar el personatge de Lara a 'El doctor Jivago', va ser detinguda embarassada d’ell i va avortar abans de ser enviada cinc anys a un camp. Al tornar, ell va publicar la novel·la, prohibida a Rússia, en 24 països. Li van donar el Nobel el 1958 però hi va renunciar: temia que tornessin a enviar Olga al gulag. I ho van fer, junt amb la seva filla Irina, però va ser en morir Pasternak.       

Per a Zgustova són relats tristament coneguts ja que la seva pròpia família va ser perseguida pel comunisme, va abandonar Txecoslovàquia quan ella tenia 15 anys. El seu pare, professor universitari a la Praga dels 50, es va negar a delatar companys. Ella, com les dones que va entrevistar, provenia d’entorns on la cultura era essencial. «Refugiar-se en la literatura i la cultura era bàsic per sobreviure. Si ets capaç de crear un poema al teu cap i memoritzar-lo perquè no tens amb què escriure’l, si ets capaç de veure la bellesa, de recordar una ària d’òpera... Ja tenien una batalla guanyada, els donava força mental», apunta. 

Poesia i música

Moltes admeten que les va salvar la poesia, com Gorbanévskaia o Pechuro, que recorda com Lina, dona del músic Serguei Prokófiev, la va introduir en un grup que després de 14 hores a les mines es reunia a llegir poemes. D’altres, com Íevleva i Okunévskaia, després de treballar actuaven en espectacles que dirigia un altre pres, el compositor estonià Heino Eller.

Notícies relacionades

Premi Amat-Piniella per a Monika Zgustova

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

Per a Zgustova són relats tristament coneguts doncs la seva família, perseguida pel comunisme, va abandonar Txecoslovàquia quan ella tenia 15 anys: el seu pare, professor universitari a la Praga dels 50, es va negar a delatar a companys tras ser detingut. I igual que ella, les dones que le van confiar els seus records provenien d'entorns on la cultura era essencial. "Refugiar-se en la literatura i la cultura era bàsic per sobreviure. Si ets capaç de crear un poema en el teu cap i memoritzar-lo perquè no tens on i amb què escriure-lo, si ets capaç de veure la bellesa del paisatge i imaginar com seria pintar-lo, de recordar una ària d'òpera o una melodia... Ja tenien una batalla guanyada, les donava força mental", apunta.

Tornar a la vida quotidiana no va ser fàcil per a cap. «Se sentien fora de lloc, inadaptades, incompreses. Davant el que havien viscut, veien frívol, banal, superflu i una pèrdua de temps anar a prendre un cafè, una copa o a sopar fora». A això s’hi afegeix la dificultat de trobar feina, ja que ningú s’arriscava amb expreses. No obstant, se’n van sortir, van entrar a la universitat i van tenir èxit professional, com Korybut-Daszkiewicz, reconeguda especialista cibernètica i informàtica. Com deia Pechuro «el gulag, o et converteix en un monstre o et dona una cuirassa a prova de tot».