Tres hores de Foo Fighters a Barcelona

Foo Fighters van triar Barcelona com una de les comptades ciutats europees (abans van passar per Estocolm) on celebrar la sortida de 'Concrete and gold', el seu ja novè disc, amb un "concert secret" per al qual els fans només podrien aconseguir entrada participant en diversos concursos.

¿Per què Barcelona? Atenent la premsa dissabte a la tarda, unes hores abans del no-tan-secret concert, Chris Shiflett (guitarra; ex No Use For A Name) treu responsabilitat al grup en aquesta decisió i, pel camí, es carrega una mica el romanticisme de la jornada: "Sento sonar com un idiota, però no en tinc ni idea". Al seu costat, Nate Mendel (baix; ex Sunny Day Real Estate) adjudica la decisió a un "grup d'experts que decideix en què invertim el nostre temps". Rock’n’roll.

Era més bonic pensar que, d'alguna manera, el grup liderat per Dave Grohl (antic bateria de Nirvana) voldria saldar un deute llargament ajornat amb els fans de la ciutat, on no actuen des del ja llunyà 2002. O curar la ferida de la seva no-actuació del novembre del 2015, quan van cancel·lar el que els quedava de gira europea pels atemptats de París. "Aquells van ser dies durs", recorda Mendel. "Coneixem Eagles Of Death Metal i gran part del seu equip. Va ser difícil prendre decisions en aquell moment. Estàvem afectats i preocupats per la gent que coneixíem. Van tallar les fronteres un temps… Dies durs".

El 'Sgt. Pepper’s' segons Motörhead

En el recentment aparegut 'Concrete and gold', Foo Fighters amaneixen el seu so neogrunge i hard rock amb inesperades espècies psicodèliques. L'objectiu era, segons Grohl, elucubrar sobre com sonaria el 'Sgt. Pepper’s' dels Beatles versionat per Motörhead. Sense arribar a ser tan desconcertant o atrevit com promet la idea (al capdavall, el disc l'ha produït el molt 'mainstream' Greg Kurstin), 'Concrete and gold' és un animal estrany en una carrera que ja supera les dues dècades. "La gran diferència respecte a altres coses que hem fet -diu Mendel- deuen ser totes les harmonies vocals que recorren el disc. Els cors són gairebé un instrument nou".

Mentre que el gust majoritari es dirigeix cap al pop, el R&B i el hip-hop, ells insisteixen a defensar un grapat de referències emmarcades en el classicisme rock. ¿Se senten com els últims portadors d'aquesta flama? (Chris): "Hi ha un munt de grans bandes rock ara mateix. Potser no són tan populars com ho haurien sigut en un altre temps. No ho sé, els gustos canvien. Potser tornaran a agradar les guitarres, potser no. La música no sonarà sempre com AC/DC el 1978…". Deixa passar uns segons, i afegeix: "Per desgràcia".

"Serà una nit llarga, fills de puta"

El concert secret però menys va acabar tenint lloc a la sala Barts, on tres quarts d'hora després de la suposada hora d'inici encara es provava el so. Quan el retard s'acostava a l'hora, els crits d'excitació havien mutat en protestes. I llavors va arribar Grohl. ¿Com posar de la teva part un públic que fa gairebé una hora que espera que surtis? Prometent un 'all you can eat' de Foo Fighters: "¡Serà una nit llarga, fills de puta!".

I tant que ho va ser: gairebé tres hores d'actuació, gairebé una trentena de temes complementada per les habituals demostracions de bonhomia i bon humor d'un líder que costa no estimar, encara que sigui una mica. El primer entrant del banquet va ser 'I’ll stick around', extracte del seu debut de 1995. Se suposava que presentarien 'Concrete and gold', però la nit va tenir aire de retrospectiva exhaustiva: Grohl va accedir a tocar temes fins i tot d''One by one' (2002), un disc que, segons confessió pròpia allà mateix, no li agrada.

Avui dia no es mesura l'excitació provocada per una cançó pels crits o els aplaudiments, sinó pel nombre de mòbils que s'hissen a l'aire per registrar l'escena. Dissabte a la nit, 'The pretender' va ser el primer gran 'hit' i els que la gravessin fins al final podran repassar avui un divertit duel de guitarres Chris-Dave.

Per una altra banda, càmeres professionals van registrar el concert íntegrament, i això potser ens permetrà repassar en el futur la insòlita presentació de 'Big me', amb Grohl dedicant la cançó "al meu 'macho', Macho Camacho".

Pogo nostàlgic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si la vetllada va durar gairebé tres hores, va ser també en part pels desenvolupaments i trossejats d'alguns temes; vegeu la deriva disc-rock de 'Rope'. La banda va donar la millor versió de si mateixa quan va sonar més concisa, com en les referències al seu segon (i encara millor) disc, 'The colour and the shape', del 1997; el de 'Monkey wrench', que va portar al pogo més intens de les tres hores, o els incontestables girs melòdics d''Everlong', triada com a adeu o, segons la promesa de Grohl, només "fins després".

De les noves cançons, les més ben rebudes van ser avanços com 'The line' i, sobretot, 'Run', variació sobre una fórmula que, com recordava fa poc el crític Steven Hyden a 'Uproxx', ha donat a Foo Fighters bons rèdits emocionals en el passat: estrofa somiadora/tornada rabiosa. Els nois seguiran bé.