Julio Manrique torna a 'Don Joan'

Actuar o dirigir. Aquesta és la qüestió que sovint es planteja Julio Manrique. L’actor, que la temporada passada es va dedicar principalment a muntar tres nous espectacles, torna aquesta setmana al Goya amb un dels seus personatges més aplaudits, el gran seductor que dona títol a Don Joan, de Molière.

L’agosarada i fresca versió ambientada en un hotel torna a la cartellera després de l’èxit obtingut al TNC. Dirigida per David Selvas, compta com a novetat amb la incorporació de Sandra Monclús i Jordi Collet –en substitució de Cristina Genebat i Xavi Ricart–, juntament amb la resta del repartiment original: Lluís Marco, Manel Sans, Anna Azcona, Javi Beltrán i Nausicaa Bonnín.

Retrobar-se amb el personatge ha sigut una experiència curiosa per a Manrique. Al principi semblava que ho tenia tot oblidat, però en realitat ha sigut més fàcil del que esperava. «El cervell ho emmagatzema tot en algun lloc. El primer dia que vaig reobrir el text aquest estiu per refrescar la memòria em vaig espantar. Però la segona vegada que em vaig posar a estudiar-lo, no només la lletra sinó també el viatge i les accions del recorregut de Don Joan a l’espectacle anaven apareixent molt ràpid».

Anar a l’essència

Manrique se sent diferent de quan va interpretar per primera vegada el famós llibertí. «Amb el temps mires les coses amb més distància. El més difícil del nostre ofici és arribar a fer-ho tan fàcil com pot arribar a ser, conquistar la lleugeresa. A vegades els actors ens posem molt densos per, en el fons, arribar a una cosa molt simple». És com si busqués aquell traç natural dels nens que persegueixen els artistes plàstics. «Quan actues tot ha de sortir fluid, natural, ha de sortir de dins teu sense dificultat, sense traves. Sovint és més deixar de fer coses. És millor treure que afegir. Depurar».

L’anterior temporada, a part de dirigir, només va fer alguns capítols de la sèrie El crac, amb Joel Joan. Les seves últimes actuacions van ser en la gira de Don Joan. Un any sense estar davant del públic és massa per a ell. «Aquesta temporada em concentraré a actuar. Ho necessito. Si no ho fas, et rovelles. Els actors som com els esportistes: necessitem exercitar-nos per estar dúctils, oberts, receptius i mantenir a punt els reflexos i les eines». A més del Don Joan l’espera un altre gran repte: Èdip, de Sòfocles, a les ordres d’Oriol Broggi, al Romea.

El protagonista de Don Joan s’enfronta a Déu. Però en la versió de La Brutal, s’acaba enfrontant a si mateix, el seu pitjor enemic. L’adaptació de Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas, en clau actual, va connectar amb el públic més jove.  «Don Joan s’acaba trobant amb ell mateix. De fet, el fantasma que el visita porta una espècie de màscara grotesca de si mateix», recorda Manrique. «Llegit en clau contemporània i psicoanalítica, és un personatge molt narcisista i, per tant, una mica infantil. Això li pot donar cert vigor i encant, però també el converteix en algú terriblement cruel, molt irresponsable i immadur».

Una ànima rebel

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

També és un personatge valent, que denuncia la hipocresia i la falsa moral. Si visqués en aquesta època se l’imagina com algú amb trets de les estrelles del rock que moren a edat prematura i dels famosos de la premsa rosa que no es perden ni una festa. «Viu intensament, una ànima rebel, eternament jove i sense por de morir».

De la Sala Petita del TNC al Goya hi ha una diferència d’espai que ha obligat a comprimir-ho tot. «L’escenografia és la mateixa, però està més encongida. L’escenari del Nacional era immens. L’hotel on transcorre l’acció tenia molt espai perquè aquell escenari té una boca enorme i molt fons». El Goya, en canvi, on no havia actuat, li ha encantat per com se sent de prop del públic. «És curiós que, com a espectador, veus el Goya com un teatre gran amb el seu aforament de 500 persones. Però vist des de l’escenari tens la sensació que la gent no és lluny sinó molt a prop».